Creant Llibertat

  Mai havia sentit anomenar l’escriptora argentina Claudia Piñero fins que fa quatre dies vaig llegir un post sobre la seva darrera novel.la “Catedrales” al blog de Rosa Berros Canuria  Cuéntame una historia Els fragments de la novel.la que va mostrar la Rosa al seu post tenien una potència tan forta que no em vaig poder estar de buscar la novel.la i començar a llegir-la. Bé, més que llegir-la, l’he acabat devorant en dos dies. Igual que la Lía, una dels seus personatges, jo també em considero atea des de fa molts i molts anys. N’hi ha qui pot pensar que vaig deixar de creure en Déu en perdre al meu pare poc abans de fer els catorze anys. La seva mort va ser un cop pel que no em sentia preparada. Crec que mai estem preparats per perdre als éssers estimats. Però jo ja era atea de molt abans. Ja de petita sempre em va fer molt de respecte entrar a les esglésies i mai vaig entendre com la que anomenaven “la casa del senyor” havia d’estar sempre a les fosques i plena d’estàtues que repr

Fa gairebé vint anys la idea d’escriure una novel.la ambientada en la història de L’Escala es va començar a dibuixar al meu cap i, tot i que la vaig començar a escriure, va ser inevitable que em quedés bloquejada abans d’arribar a les cent pàgines. Perquè no és el mateix escriure un article, un poema o un relat completament fictici, que embarcar-te en una novel.la que, partint de personatges de ficció, intenta explicar una fets històrics reals al llarg de 2500 anys. El meu projecte era massa ambiciós i calia documentar-se a fons llegint molta història local i recórrer molts indrets de la vila de L’Escala, memoritzant els fets que els van fer importants. Les meves lletres es van quedar adormides en un arxiu a l’ordinador, però la meva idea no va parar de crèixer ni de definir-se. Vaig llegir molts llibres relacionats amb L’Escala, començant pels temps dels indiketes i els foceus, seguint per l’època romana, els visigots, Carlemany i fins i tot els pirates. També em vaig apropar a la f

Els sentiments no deixen de ser productes de la nostra ment que es construeixen sempre a partir d’una mirada molt subjectiva. La nostra cultura, com segurament també la resta de cultures, està plena de dites populars que es podrien acabar resumint amb la brillant frase de Pascal “El cor té raons que la raó desconeix”. De la mateixa manera que, de vegades, ens acabem enamorant de qui no toca i estimant amb bogeria a persones que no ens corresponen en absolut o que acaben estant molt per sota de les nostres expectatives, per allò de que “l’amor és cec”, moltes altres vegades també podem arribar a odiar amb la mateixa intensitat sense que hi ha hagi una raó prou justificada, perquè res no pot ser tan greu com per llançar-nos a practicar l’abolit “ull per ull i dent per dent”. Tot i que, malgrat que al Nou Testament ja no aparegui, a la pràctica, continua molt present. Això de prendre’s la justícia per la mà és el primer que pensa molta gent en sentir-se invaïda per l’odi a segons quines