L'odi que ens enverina

Els sentiments no deixen de ser productes de la nostra ment que es construeixen sempre a partir d’una mirada molt subjectiva. La nostra cultura, com segurament també la resta de cultures, està plena de dites populars que es podrien acabar resumint amb la brillant frase de Pascal “El cor té raons que la raó desconeix”.

De la mateixa manera que, de vegades, ens acabem enamorant de qui no toca i estimant amb bogeria a persones que no ens corresponen en absolut o que acaben estant molt per sota de les nostres expectatives, per allò de que “l’amor és cec”, moltes altres vegades també podem arribar a odiar amb la mateixa intensitat sense que hi ha hagi una raó prou justificada, perquè res no pot ser tan greu com per llançar-nos a practicar l’abolit “ull per ull i dent per dent”. Tot i que, malgrat que al Nou Testament ja no aparegui, a la pràctica, continua molt present. Això de prendre’s la justícia per la mà és el primer que pensa molta gent en sentir-se invaïda per l’odi a segons quines persones després de situacions que superen la paciència i la tolerància de qualsevol.

Però aquest sentiment d’odi, a qui fereix realment: a la persona o les persones a qui va dirigit o a la persona o les persones que l’experimenten?

Podem odiar durant anys sense enverinar-nos amb aquesta negativitat que ens va creixent a dins?

Té algun sentit aquesta manera d’intoxicar-nos la vida i de córrer el risc de contagiar a totes les persones dels nostres cercles familiars, laborals i socials?

Aquest odi que sentim pels suposats autors de desgràcies que ja hauríem d’haver superat, és, de debò, més important que el nostre present, com per permetre que li faci ombra i que no ens deixi viure tranquils, gaudint del que tenim la sort de ser ara mateix i de la gent que ens inspira justament el sentiment contrari?

 

Aquestes qüestions formen part del rerefons de la trama que Javier Cercas recrea a la seva darrera novel.la, un triller titulat Terra Alta amb el que va guanyar el premi planeta l’any passat.

Se llamaba Melchor porque la primera vez que su madre lo vio, recién salido de su vientre y chorreando sangre, exclamó entre sollozos de júbilo que parecía un rey mago. Su madre se llamaba Rosario y era puta.

                                                            ***          

(Su madre) estaba empeñada en que Melchor estudiase, y la frase que más le repitió durante su infancia y su adolescencia fue la siguiente:

-Si quieres ser un miserable como yo, no estudies.

                                                            ***

Las primeras veces que leyó Los miserables, cuando, sobre todo tras la muerte de su madre, el rencor y la desolación de la orfandad transfiguraron la novela en un vademécum vital o filosófico, en un libro oracular o sapiencial o en un objeto de reflexión al que dar vueltas como un caleidoscopio, Melchor había admirado a Javert por encima de todos los demás héroes que la poblaban – su integridad, su desprecio del mal, su sentido de la justicia-, pero también había sentido, como Jean Valjean, que su vida era una guerra, que en esa guerra él era el vencido y que no tenía más armas con que defenderse que el odio, ni más carburante con que alimentarse; ahora, tantos años más tarde, después de haber buscado sin descanso a los asesinos de su madre y haberse resignado a que aquel crimen quedase impune, seguía admirando a Javert, seguía creyendo en lo que él creía y seguía sintiendo que era el héroe secreto de Los miserables, pero apenas Olga empezó a leerle de nuevo la novela comprendió que ya no se identificaba con Jean Valjean, que ya no se sentía en guerra con el mundo, que gracias al amor de Olga había firmado la paz con él y había dejado de ser un vencido. En cuanto al odio, una noche Melchor interrumpió a Olga apenas empezó a leerle aquel pasaje en que, todavía muy al principio del libro, el miserable Jean Valjean reaparece en la novela con la máscara del próspero señor Magdalena, convertido en el benefactor de Montreuil-sur-Mer (y muy pronto en su alcalde): Mientras Olga le escrutaba por encima del borde superior de las gafas, él le confesó que el señor Magdalena siempre le había resultado un personaje increíble, que le parecía inverosímil que no odiase a quienes le habían encarcelado injustamente y habían destrozado su juventud, su vida entera, que no se creía que ni siquiera odiase a Javert, el policía justiciero que le persigue a muerte hasta el final.

-Pues a mí sí me parece creíble- dijo Olga, tras quedar un instante pensativa. Terminó de quitarse las gafas y dejó el libro abierto sobre las sábanas-. ¿Y sabes por qué?

-¿Por qué?

-Porque la diferencia entre Jean Valjean y el señor Magdalena no es que uno sea malo y el otro bueno, sino que Jean Valjean es un joven estúpido y el señor Magdalena un viejo inteligente. Y odiar no es muy inteligente, ¿no te parece?

El argumento sorprendió a Melchor, que lo juzgó endeble, aunque sólo acertó a contrarrestarlo con otro que, apenas formulado, le pareció más endeble todavía:

-A mí el odio me parece un sentimiento respetable.

-Pues a mí no- dijo Olga-. Odiar a alguien es como beberte un vaso de veneno creyendo que así vas a matar a quien odias.

 

                     Fragments de Terra Alta, de Javier Cercas- Premi Planeta 2019

Les persones que es passen la seva vida odiant a algú per injustícies que mai no podran esborrar, per moltes venjances que vulguin idear contra els seus autors, mai no aconseguiran sentir-se a gust ni en pau amb les seves vides ni amb els seus companys de viatge. Matar a una altra persona, no els retornarà mai la persona que els van matar. En canvi, mentre s’entesten a passar-se la vida enverinant-se amb el que ja no té remei, deixen que els millors moments els puguin estar passant de llarg, perquè obsessionats en l’odi, són incapaços de captar tot l’amor que no valoren al seu voltant i que, moltes vegades, els acaba abandonant a la seva sort.

La llibertat no sempre s’amaga darrera dels somnis que creiem impossibles. Sovint, l’arraconem sense adonar-nos darrera dels dipòsits on guardem tot el verí que ens acabarà matant.

 

Estrella Pisa.            ”, moltes altres vegades també podem arribar a odiar amb la mateixa intensitat sense que hi ha hagi una raó prou justificada, perquè res no pot ser tan greu com per llançar-nos a practicar l’abolit “ull per ull i dent per dent”. Tot i que, malgrat que al Nou Testament ja no aparegui, a la pràctica, continua molt present. Això de prendre’s la justícia per la mà és el primer que pensa molta gent en sentir-se invaïda per l’odi a segons quines persones després de situacions que superen la paciència i la tolerància de qualsevol.

Però aquest sentiment d’odi, a qui fereix realment: a la persona o les persones a qui va dirigit o a la persona o les persones que l’experimenten?

Podem odiar durant anys sense enverinar-nos amb aquesta negativitat que ens va creixent a dins?

Té algun sentit aquesta manera d’intoxicar-nos la vida i de córrer el risc de contagiar a totes les persones dels nostres  cercles familiars, laborals i socials?

Aquest odi que sentim pels suposats autors de desgràcies que ja hauríem d’haver superat, és, de debò, més important que el nostre present, com per permetre que li faci ombra i que no ens deixi viure tranquils, gaudint del que tenim la sort de ser ara mateix i de la gent que ens inspira justament el sentiment contrari?

 

Aquestes qüestions formen part del rerefons de la trama que Javier Cercas recrea a la seva darrera novel.la, un triller titulat Terra Alta amb el que va guanyar el premi planeta l’any passat.

Se llamaba Melchor porque la primera vez que su madre lo vio, recién salido de su vientre y chorreando sangre, exclamó entre sollozos de júbilo que parecía un rey mago. Su madre se llamaba Rosario y era puta.

                                                            ***          

(Su madre) estaba empeñada en que Melchor estudiase, y la frase que más le repitió durante su infancia y su adolescencia fue la siguiente:

-Si quieres ser un miserable como yo, no estudies.

                                                            ***

Las primeras veces que leyó Los miserables, cuando, sobre todo tras la muerte de su madre, el rencor y la desolación de la orfandad transfiguraron la novela en un vademécum vital o filosófico, en un libro oracular o sapiencial o en un objeto de reflexión al que dar vueltas como un caleidoscopio, Melchor había admirado a Javert por encima de todos los demás héroes que la poblaban – su integridad, su desprecio del mal, su sentido de la justicia-, pero también había sentido, como Jean Valjean, que su vida era una guerra, que en esa guerra él era el vencido y que no tenía más armas con que defenderse que el odio, ni más carburante con que alimentarse; ahora, tantos años más tarde, después de haber buscado sin descanso a los asesinos de su madre y haberse resignado a que aquel crimen quedase impune, seguía admirando a Javert, seguía creyendo en lo que él creía y seguía sintiendo que era el héroe secreto de Los miserables, pero apenas Olga empezó a leerle de nuevo la novela comprendió que ya no se identificaba con Jean Valjean, que ya no se sentía en guerra con el mundo, que gracias al amor de Olga había firmado la paz con él y había dejado de ser un vencido. En cuanto al odio, una noche Melchor interrumpió a Olga apenas empezó a leerle aquel pasaje en que, todavía muy al principio del libro, el miserable Jean Valjean reaparece en la novela con la máscara del próspero señor Magdalena, convertido en el benefactor de Montreuil-sur-Mer (y muy pronto en su alcalde): Mientras Olga le escrutaba por encima del borde superior de las gafas, él le confesó que el señor Magdalena siempre le había resultado un personaje increíble, que le parecía inverosímil que no odiase a quienes le habían encarcelado injustamente y habían destrozado su juventud, su vida entera, que no se creía que ni siquiera odiase a Javert, el policía justiciero que le persigue a muerte hasta el final.

-Pues a mí sí me parece creíble- dijo Olga, tras quedar un instante pensativa. Terminó de quitarse las gafas y dejó el libro abierto sobre las sábanas-. ¿Y sabes por qué?

-¿Por qué?

-Porque la diferencia entre Jean Valjean y el señor Magdalena no es que uno sea malo y el otro bueno, sino que Jean Valjean es un joven estúpido y el señor Magdalena un viejo inteligente. Y odiar no es muy inteligente, ¿no te parece?

El argumento sorprendió a Melchor, que lo juzgó endeble, aunque sólo acertó a contrarrestarlo con otro que, apenas formulado, le pareció más endeble todavía:

-A mí el odio me parece un sentimiento respetable.

-Pues a mí no- dijo Olga-. Odiar a alguien es como beberte un vaso de veneno creyendo que así vas a matar a quien odias.

 

                     Fragments de Terra Alta, de Javier Cercas- Premi Planeta 2019

Les persones que es passen la seva vida odiant a algú per injustícies que mai no podran esborrar, per moltes venjances que vulguin idear contra els seus autors, mai no aconseguiran sentir-se a gust ni en pau amb les seves vides ni amb els seus companys de viatge. Matar a una altra persona, no els retornarà mai la persona que els van matar. En canvi, mentre s’entesten a passar-se la vida enverinant-se amb el que ja no té remei, deixen que els millors moments els puguin estar passant de llarg, perquè obsessionats en l’odi, són incapaços de captar tot l’amor que no valoren al seu voltant i que, moltes vegades, els acaba abandonant a la seva sort.

La llibertat no sempre s’amaga darrera dels somnis que creiem impossibles. Sovint, l’arraconem sense adonar-nos darrera dels dipòsits on guardem tot el verí que ens acabarà matant.

 

Estrella Pisa.                                       

Comentaris

Entrades populars

Intimitats de Parelles

La Llibertat de ser un mateix

La Salpêtrière de Charcot

El Dret a Aprendre

L'hora de passar comptes