Creant Llibertat

La por a la llibertat de la que parlava l’Erich Fromm té moltes cares i sovint s’enfronten les unes a les altres. Per por a les conseqüències de deixar-nos portar per les nostres passions, hi haurà persones que decidiran quedar-se atrapades dins d’existències rutinàries i grises, mentre d’altres triaran l’opció de fugir ben lluny, travessant fronteres geogràfiques i tractant de posar distància emocional amb aquells que, suposadament, per amor les fan patir. Entre les opcions de restar impassibles i no fer res o fugir ben lluny no hi ha massa diferència quan el que tractem de fer és dissimular la por que sentim a enfrontar-nos als nostres fantasmes particulars. La vida no ens ha estat donada per pensar-la ni per tèmer-la, sinó per experimentar-la plenament, per degustar-la com es degusten amb delit les cireres quan esclaten en tot el seu esplendor al mes de juny. Un temps tant breu com acostuma a ser breu el temps de les passions que ens fan perdre el món de vista o com la nostra p

Al gener de 1939 moltes famílies republicanes van iniciar un llarg exili cap a França. Carregades amb les seves pobres pertenences, que a mesura que avançaven es veien obligades a abandonar pel camí en no tenir més forces per arrossegar-les, fugien dels nacionals i algunes queien mortes pels impactes de les bombes que l’aviació enemiga no deixava de descarregar sobre la comitiva dels vençuts. Moltes d’aquestes persones moririen poc després als camps on els francesos les van confinar com si fossin animals. Moltes dones van haver d’enterrar als seus fills a la sorra de platges como la d’Argelers. Morts per la fred, per la fam, per la manca d'humanitat d’aquells que governen mirant cap a una altra banda, igual que fan ara els estats europeus davant la crisis dels refugiats que fugen de les guerres, de la fam, de la barbarie més absoluta. Ara deixem que morin al Mediterrani. L’any 39 van deixar que la gent morís a les platges del sud de França. Els que van poder sobreviure no semp

Hi ha persones que creuen que el seu destí ja estava escrit quan van arribar al món i que, facin el que facin, mai podran canviar les seves vides. N’hi ha d’altres que pensen tot el contrari: que la vida és com un continu encreuament de camins que ens obliguen a triar constantment si hem d’agafar el de la dreta o el de l’esquerra, si hem de continuar endavant o recular, si hem de pujar o hem de baixar.  Jo sempre he estat de la mateixa opinió que l’ Ortega y Gasset quan deia allò de “la vida ens ha estat donada, però no ens ha estat donada ja feta” i “jo sóc jo i la meva circumstància i si no la salvo a ella no em salvo jo”. Tots neixem amb una determinada càrrega genètica que acabarà determinant el que serà el nostre futur, però no hem d’oblidar-nos de la importància que tindran l’educació rebuda, l’ambient on creixerem, la influència de la família, dels amics, dels professors, dels primers companys de feina. Cada cosa que ens passa cada dia ens va moldejant com si d’un torn es