Creant Llibertat

  De la mateixa manera que d'un mateix pare i d'una mateixa mare poden nèixer fills completament diferents, la combinació de connexions entre diferents neurones dins d'una mateixa ment poden dur-nos a viure una vida o una altra, potenciant més certes virtuds que certs defectes, polint la nostra millor versió o deixant-nos atrapats en foscos carrers sense sortida. Ningú neix amb un guió prèviament escrit, per molt imperatius que resultin els seus progenitors. Tampoc arribem a la vida amb cap manual d'instruccions. Hem d'anar aprenent a base d'errades i caigudes, de vegades traumàtiques. Amb cada nou ensurt anem perdent la innocència i ens anem habituant a prendre decisions cada cop més arriscades que, sense adonar-nos, ens aniran marcant el camí que nosaltres mateixos haurem d'anar obrint sobre la marxa amb les pròpies mans cada dia de la nostra vida. Moltes vegades ens han intentat fer creure que tot el que ens acaba passant és fruit del nostre destí i que...

  Perdre un ésser estimat sempre esdevé una tragèdia. De vegades el malson comença molt temps abans de que la mort faci acte de presència, incrementant el patiment de la persona malalta que s'ha de resignar a viure sota la constant amenaça de que les seves forces i el seu temps s'estan esgotant, i dels seus familiars i amics que senten la impotència que els genera la certesa de no poder fer res per aturar el dolor ni la decadència d'aquesta persona que tant s'estimen i que aviat perdran per sempre. En d'altres ocasions, la mort no s'anuncia amb antelació, sinó que es presenta de forma inesperada i ens agafa a tots desprevinguts. En aquests casos, no deixa temps a la persona que se'n va a deixar les seves coses endreçades, ni li permet acomiadar-se d'aquells que l'estimen i s'estima. Senzillament, la persona cau fulminada per un atac de cor, o per un accident de cotxe, o per un atropellament al carrer o en caure per un penya-segat mentre fa sende...

  La vida s’explica en colors. La llum del dia, el nostre to de pell, les plantes que creixen al nostre voltant, la roba que vestim, els aliments que ingerim, els diferents blaus del cel i del mar que es tornen vermellosos, groguencs o verds, en funció de l’acció dels elements de la natura. Els paisatges que no deixen de transformar-se al ritme del pas de les diferents estacions. La neu blanca deixant pas a l’aigua transparent i aquesta discorrent lleugera buscant els rierols i els rius que li atorgaran el color de les seves lleres. Els camps ocres que es tenyiran d’un verd intens, que després esdevindrà daurat o groc a mida que passin les setmanes. El cicle de la vida és un viatge en cercle que va canviant de colors, igual que les nostres emocions, que tendim a identificar segons el que ens desperten amb unes tonalitats o altres. La passió, per exemple, sempre la idealitzem en vermell intens. Com els cors que ho acaparen tot el dia de Sant Valentí o com les cireres. Lía, la pr...

És un fet que, moltes vegades, no sabem valorar allò que tenim fins que no ho perdem. En les complicades relacions humanes, acostumem a rendir-nos davant les primeres dificultats, queixant-nos de que ja res no és el que era i enfocant-nos només en aquells aspectes que ens separen. La persona de qui ens vam enamorar, de sobte, resulta que no és ben bé com ens pensàvem que era. De vegades mostra un caràcter que no li sospitàvem i no es comporta com desitjaríem que es comportés. La convivència és com un camp de mines on la rutina acaba, massa sovint, mutilant els sentiments i posant en perill la continuïtat de les relacions de parella. Perquè no és el mateix quedar amb la persona que estimem per anar a sopar i passar la nit junts o per gaudir d’un viatge plegats durant les vacances, que compartir-hi les responsabilitats mundanes del dia a dia. Si a aquest escenari apareixen problemes econòmics, la situació escara s’agreuja molt més. I, si la parella té fills, malauradament, són ells qui...

  El meu primer contacte amb la novel.la Aprendre a parlar amb les plantes es va produir escoltant la ràdio. Em va semblar un títol ben curiós per a una novel.la. Potser molt més apropiat per a un llibre de jardineria o fins i tot d’autoajuda. Temps després, quan l’he llegida, he pogut entendre que la seva autora, Marta Orriols , no hauria pogut trobar un títol més encertat per construir una història al voltant de la pèrdua que pateix la seva protagonista, una neonatòloga de quaranta dos anys a qui tothom anima a refer la seva vida, com si les persones que hem perdut es poguessin substituir per unes altres alegrement i sense superar les fases del dol. La protagonista d’aquesta novel.la sorprèn per com es rebel.la contra la insistència dels altres de dir-li en tot moment el que se suposa que ha de fer i com s’ha de sentir. La Paula no suporta les frases fetes de condol ni tampoc els rituals que solen acompanyar la mort i que passen per acudir al cementiri amb flors els dies que...

  Vaig conèixer les lletres de Sandra Barneda a través de la seva novel.la Reír al viento . En general, no em solen cridar l’atenció les primeres novel.les de professionals vinculats a la televisió. Potser perquè sempre he considerat que ho tenen molt més fàcil per projectar la seva faceta d’escriptors que els autors que no compten amb la propaganda ni el suport dels mitjans de comunicació. Però, igual que en el seu dia li vaig donar l’oportunitat de que em sorprengués a un Arturo Pérez Reverte decidit a abandonar els escenaris bèlics als que ens havia acostumat als seus reportatges per començar a escriure novel.les com Territorio comanche o El pintor de batallas amb les que em va saber tocar la fibra, vaig decidir llegir aquella primera novel.la de la Sandra Barneda, atreta pel títol, ho he de reconèixer, perquè m’agrada la gent que malgrat les seves penes, té el coratge de riure al vent. La novel.la em va agradar i, temps més tard, també vaig llegir-li La tierra de las mujere...

  Mai havia sentit anomenar l’escriptora argentina Claudia Piñero fins que fa quatre dies vaig llegir un post sobre la seva darrera novel.la “Catedrales” al blog de Rosa Berros Canuria  Cuéntame una historia Els fragments de la novel.la que va mostrar la Rosa al seu post tenien una potència tan forta que no em vaig poder estar de buscar la novel.la i començar a llegir-la. Bé, més que llegir-la, l’he acabat devorant en dos dies. Igual que la Lía, una dels seus personatges, jo també em considero atea des de fa molts i molts anys. N’hi ha qui pot pensar que vaig deixar de creure en Déu en perdre al meu pare poc abans de fer els catorze anys. La seva mort va ser un cop pel que no em sentia preparada. Crec que mai estem preparats per perdre als éssers estimats. Però jo ja era atea de molt abans. Ja de petita sempre em va fer molt de respecte entrar a les esglésies i mai vaig entendre com la que anomenaven “la casa del senyor” havia d’estar sempre a les fosques i plena d’estàtues...