Creant Llibertat

  Vaig descobrir a Rosa Montero a través de la seva novel.la Amado Amo , publicada al 1988. Una obra que es va pensar com un conte i va acabar convertida en una novel.la curta que, en aquell moment, em va sorprendre per la manera d’interpretar les relacions humanes dins l’àmbit laboral. Anys després, em va tornar a meravellar amb els personatges de La hija del caníbal i em va arribar a captivar del tot amb Historia del rey transparente , ambientada al segle XII, en plena inquisició. Acabo de llegir el seu darrer llibre, El peligro de estar cuerda , una obra que no podem catalogar de novel.la, perquè es tracta d’un assaig sobre la relació que existeix entre les persones creatives i la inestabilitat mental. Però no és el típic llibre ple de tecnicismes dels que acostumen a fugir els lectors més habituats a llegir novel.les. Ben al contrari, la seva lectura es fa molt amena i entretinguda. Narrat en primera persona, la Rosa Montero ens explica com és l’autora de la seva obra en el

  Viatjar és una forma d’obrir la ment i de posar-nos a prova. D’explorar les nostres pors, els nostres prejudicis i la nostra ignorància. Els habitants del països que han estat beneïts per la sort de pertànyer al costat bo del món tendim a cometre, amb massa freqüència, l’errada de creure’ns amb el dret d’anar per la part del món més desafortunada donant lliçons de com han de pensar i actuar els seus pobladors. Pensem que, perquè nosaltres hem pogut anar a l’escola, hem pogut triar la parella, no hem hagut de viure mai sense aigua corrent ni electricitat o vivim convençuts de que som persones lliures, podem anar pel món donant exemple de com ha de viure la resta de la gent. Hi ha moltes classes de viatgers, però podríem resumir-les en dos tipus principals: -    Els descobridors -    Els conqueridors Els descobridors adopten una mirada antropològica i, tot i que cometen moltes errades a l’hora d’intentar entendre el que veuen, acostumen a mostrar una actitud de respecte i una c

  Quan tenia onze anys i començava a escriure teniu un diari. Bé, en realitat era un senzill quadern prim on cada dia intentava deixar anar el que pensava per les seves pàgines de ratlla doble. Sempre parlava de la guerra, perquè era el que veia per la televisió. Tot l’Orient Mitjà estava encès i els morts eren el plat fort de cada dia. Un d’aquests conflictes es patia a l’Afganistan, on les dues grans potències mundials s’havien posicionat cadascuna amb la part de la població que més els interessava. Era evident que la població afgana els importava un rave a tots plegats, però l’oportunitat de treure algun profit d’una situació complicada sempre ha estat un caramel massa llaminer pels poderosos. Si per tal d’aconseguir el que ells volen s’han de sacrificar uns quants milers de vides, on és el problema? A qui li poden importar un grapat de nois i noies disposats i disposades a morir per una idea que no saben que és equivocada? Quan la pàtria t’enganya, et mata i li trenca el cor als te

  Influenciats pels llibres que hem llegit i per les pel.lícules que hem vist al cinema o a la televisió, tenim certa tendència a imaginar-nos la pirateria com una forma de vida plena d’aventura, tot i que no exempta de riscos. Històries com les de Pirates del Carib o la trilogia Martín Ojo de Plata, de Matide Asensi, ens dibuixen a uns personatges intrèpids que semblen gaudir ficant les mans a les bosses alienes i segrestant a aquells que tenen la desgràcia de topar-se amb ells per a després demanar recats molt sucosos. Uns personatges que, de tant malparits, fins i tot ens arriben a caure en gràcia i no dubtem a imitar-los quan toca triar disfressa per Carnestoltes. Però la realitat de la pirateria mai no ha estat gens romàntica i ni els dolents són tan dolents ni els bons tan innocents. Pirates hi ha hagut tota la vida i continuen havent-hi. Alguns per extrema necessitat; d’altres complementen elegants vestits amb corbata i sabates de marca. Al món antic i a l’Edat Mitjana, els