Els homes del nord

 

Influenciats pels llibres que hem llegit i per les pel.lícules que hem vist al cinema o a la televisió, tenim certa tendència a imaginar-nos la pirateria com una forma de vida plena d’aventura, tot i que no exempta de riscos. Històries com les de Pirates del Carib o la trilogia Martín Ojo de Plata, de Matide Asensi, ens dibuixen a uns personatges intrèpids que semblen gaudir ficant les mans a les bosses alienes i segrestant a aquells que tenen la desgràcia de topar-se amb ells per a després demanar recats molt sucosos. Uns personatges que, de tant malparits, fins i tot ens arriben a caure en gràcia i no dubtem a imitar-los quan toca triar disfressa per Carnestoltes.

Però la realitat de la pirateria mai no ha estat gens romàntica i ni els dolents són tan dolents ni els bons tan innocents. Pirates hi ha hagut tota la vida i continuen havent-hi. Alguns per extrema necessitat; d’altres complementen elegants vestits amb corbata i sabates de marca.

Al món antic i a l’Edat Mitjana, els pirates acostumaven a arribar per mar, en embarcacions rudimentàries que es movien a cop de rems o de vent. Quan arribaven a la platja saquejaven tot el que trobaven al seu pas, capturaven homes, dones i nens i els carregaven a bord per tal de vendre’ls com a esclaus a un altre port. La vida en aquell temps encara valia menys que ara.

Alguns venien del nord d’Àfrica i atemorien a les poblacions de les costes de tot el Mediterrani. Però, als segles IX i X va haver-hi uns altres que vingueren del nord, concretament de les terres que ara distingim com Dinamarca, Noruega, Irlanda o Normandia. Com els berebers, ells també saquejaven, violaven, mataven i capturaven a moltes persones per vendre-les als mercats d’esclaus. Més coneguts com víkings o normands, a determinats indrets d’Espanya també se’ls anomenava “lordemans” i se’ls considerava una espècie d’encarnació del dimoni perquè cremaven als seus morts i tenien déus pagans.

La novel.la que du per títol, precisament, Lordemano, m’ha tingut molt entretinguda els darrers dies i m’ha fet gaudir de molt bones estones amb el personatge de Hrolf, un home del nord que s’aventura a participar en una expedició cap a terres del sud cercant tresors i fortuna, però es troba amb una resistència per part dels pobladors de Galícia i Astúries que ni ell ni cap dels seus companys no s’esperaven. Conservarà la vida, però caurà en mans de l’enemic i, durant uns anys, viurà com un esclau. Lluny de la seva família, que el creuen mort, i abocat a adaptar-se a un món que no s’assembla gens al seu.

Caminó hacia el gigantesco roble que se alzaba junto a la Iglesia, el carballo, como lo llamaban aquellas gentes, y arañó la corteza con el filo de su espada.

-Esta tierra es suya. Es de quien la sostiene, de quien la trabaja, de quien la mima, de quien la protege. ¿Sabéis qué sucede si alguien decide atacar a quien, como este árbol, ha crecido en este lugar, y ha echado raíces en esta tierra durante centenares de años? ¿Lo adivináis?

No hubo respuesta, aunque tampoco nadie se atrevió a desviar la vista hacia el camino por el que se acercaban los sarracenos.

Gatón buscó con la mirada hasta al último de los suyos; a continuación, hizo retroceder el brazo con el que sostenía la espada y descargó un tremendo golpe contra el tronco del árbol. Tan fuerte, que la hoja se quebró y salió despedida, clavándose en la tierra a pocos pasos de él, mientras la empuñadura, inútil, permanecía en su mano.

Un murmullo de sorpresa se elevó entre todos los que allí estaban, incluidos los que nos encontrábamos apostados en el puente.

-¡Oídme bien, todos! Esto es lo que sucede cuando alguien trata de arrancar de la tierra a quien es su legítimo dueño. Hoy vosotros sois como este carballo: habéis echado raíces, y nadie podrá despojaros de lo que es vuestro. Ahora tenéis la oportunidad de demostrarlo. Luchad con firmeza, luchad y hacedlos regresar a sus tierras cagados de miedo, que sean ellos quienes nos teman en adelante, resistid como este Carballo, y lo haremos posible. ¡Que el Señor Todopoderoso guíe nuestras armas, que son las suyas, para su mayor gloria!

El silencio se rompió por fin con una tímida ovación, que pronto comenzó a extenderse entre la muchedumbre, y fue ganando en intensidad a medida que más voces iban uniéndose a los vítores. Los gritos de ánimo arreciaron, y a mí se me erizó el vello de los brazos, consciente de que las palabras de Gatón y su puesta en escena habían calado en la multitud, temblorosa hacía apenas unos instantes antes, y ahora enardecida.

El cabecilla recorrió la escena con la mirada, evaluando el impacto de su arenga en los que ese día estaban a punto de convertirse en sus guerreros. Sus labios no esbozaron sonrisa alguna, pero pude apreciar el brillo de sus ojos claros y severos. Mientras los hombres volvían a concentrarse en lo que ocurría al otro lado del río, alzó la mano para pedir una nueva espada. Cerró sus dedos con firmeza alrededor de la empuñadura y trepó a lomos de Níger: la batalla estaba a punto de comenzar.

 

Fragment de Lordemano, de José Zoilo Hernández- 2021- Penguin Random House Grupo Editorial.

Hi ha qui no dubta a maleir les xarxes socials i ha culpar-les de tot el pitjor que ens passa a les persones que ens hem habituat a viure entre pantalles. Jo, en canvi, intento treure’ls tot el suc que puc i sovint em topo amb joies com aquesta novel.la, que vaig descobrir gràcies a un vídeo de Pilar la Eremita del blog https://desdeelredondal.com

La mitologia vikinga sempre m’ha cridat l’atenció i fa temps que em documento per a una novel.la històrica sobre Empúries, on al 859 van arribar els normands i van arrasar la ciutat. Llegint diferents fonts històriques m’havia arribat a fer una idea d’aquests pirates molt similar a la que descriu José Zoilo, l’autor de Lordemano, en els avantpassats dels actuals gallecs, asturians, pamplonesos o castellans. Temien als homes del nord perquè físicament eren imponents i decapitaven als seus oponents a les batalles amb una habilitat sobrehumana. Feien anar les espases i les destrals com si fossin prolongacions naturals dels seus braços i utilitzaven banyes de bèsties per beure cervesa o hidromel.

Però està clar que, quan intentem imaginar-nos com és l’enemic que ataca a aquells pels que decidim prendre partit en qualsevol història, ens carreguem de prejudicis que no sempre s’ajusten a la realitat.

A Lordemano, José Zoilo ens mostra l’ànima d’aquest home del nord condemnat a viure al sud, privat dels seus, entre persones que el jutgen i no es dignen a intentar entendre’l. Però no es permet defallir i no deixa de perseverar i d’aprendre dels seus captors per, arribat el moment, aprofitar l’oportunitat de venjant-se. No precisament dels que l’han fet el seu esclau, sinó de qui, duent la seva pròpia sang, l’ha traït deixant-lo abandonat a la seva sort entre estranys.

Una novel.la que narra fets que van succeir de veritat, com el segrest del rei Garcia de Pamplona i les incursions normandes a tota la costa espanyola, però també a moltes ciutats de l’interior, perquè els lordemans tenien el costum de remuntar els grans rius amb les seves temibles embarcacions dragó, arribant així a ciutats tan importants com Sevilla, Pamplona, Roma o París. Una trama molt ben orquestrada amb contínues referències a déus pagans com Odín, Baldr o Loki i a llocs com Helheim, un dels nou mons de la mitologia nòrdica, equivalent a l’infern cristià, o Midgard, el món al que viuen els homes.

Descobrir aquesta història m’ha impressionat més del que m’havia esperat. José Zoilo és un autor a tenir molt en compte perquè té molt de bo per ensenyar-nos. Sobre tot a posar-nos en la pell d’aquells que titllem de diferents amb tanta lleugeresa. Tots som diferents a tots, per molta sang, molta cultura o molta terra que compartim. Però la diferència és precisament la que ens fa avançar, perquè ens permet aprendre els uns dels altres. Si tots fóssim exactament iguals el món seria un indret molt avorrit i la vida un camí gris sense paisatges que ens despertessin les emocions que ens fan humans.

 

Estrella Pisa