La Salpêtrière de Charcot

 

Sempre he tingut més por d’acabar a un psiquiàtric que d’anar a la presó. Potser perquè vaig créixer veient com patia el meu pare, diagnosticat al 1972 d'un trastorn maníac depressiu (el que ara s’anomena trastorn bipolar). I el que més em dol és haver d’admetre que, durant uns anys, jo mateixa vaig creure´m que el meu pare era un boig. Fins que als 12 anys vaig entendre que potser ell era la persona més sensata de tota la meva família i em vaig dedicar a escoltar-lo i a permetre que m’escoltés. Avui en dia, el record d’aquelles tardes conversant amb ell i escoltant música clàssica a la ràdio són un tresor impagable, per molt que la resta de la meva família m’advertís que no l’escoltés tant perquè em podia tornar tan boja com ho estava ell.

Una de les funcions que compleix l’educació és la preparació dels nens per a una vida adulta independent i satisfactòria. Progenitors, tutors i mestres treballen en equip per tal d’aconseguir que aquests nens aprenguin a distingir el que està bé del que està malament, el que poden fer i el que no. Però, moltes vegades, la línia que separa els dos extrems és tan poc clara que costa molt no acabar incomplint alguna d’aquestes normes i acabar pagant les conseqüències.

De nens sempre ens han intimidat amb els càstigs, que podien implicar veure’ns privats d’algun privilegi o obligar-nos a fer tasques absurdes com copiar una lliçó d’un llibre de text determinat número de vegades. D’adults ens intimiden amb les multes o la presó. Però hi ha formes d’amenaçar la nostra vida diària encara més cruentes i la pitjor de totes potser és la de començar a ignorar-nos perquè no som allò que els altres esperaven que fóssim.

Tant per a un nen com per a un adult, el fet de que les persones que més estima, de cop i volta, li facin el buit i deixin de donar credibilitat a tot el que diu o el que fa, sempre és una experiència aterridora. Ningú pot arribar a sentir-se més sol que la persona que se n’adona que ja ningú no vol escoltar-la perquè tots la consideren boja.

Malauradament, tot i trobar-nos al segle XXI, la nostra societat continua sent molt injusta i insolidària amb les persones que pateixen algun tipus de trastorn mental. Malgrat les campanyes que es fan contínuament als mitjans de comunicació i la molta bona feina que s’està fent des de diferents entitats i associacions, encara hi ha massa gent amb prejudicis absurds que dificulten l’eliminació de les barreres que encara existeixen.

Si ara és difícil conviure amb un trastorn mental, com no ho hauria de ser a finals del segle XIX, en plena època victoriana?

 

Victoria Mas es va fer la mateixa pregunta i va intentar desenvolupar la resposta escrivint El baile de las locas, la seva primera novel.la. Una novel.la que a França ha resultat un èxit i que ens descobreix com era l’hospital de la Salpêtrière, una de les institucions més famoses de la història de la neurologia.

Allà van treballar uns quants anys Charcot i Babinski. El primer va ser professor de Freud. Amb ell va començar la seva incursió a l’estudi de la hipnosis i de la histèria.

Aquells metges barrejaven ciència amb espectacle, obrint al públic masculí del París de finals del segle XIX les sessions d’hipnosis amb les seves pacients, curiosament totes dones. I un cop l’any, al mes de març, celebraven l’anomenat Ball de la Mitja Quaresma o Ball de les boges, on convidaven a la flor i nata masculina de París a ballar amb les pacients i a traspassar línies vermelles amb elles en algunes ocasions.

En el recinto de la Salpêtrière, la gente pasea, se encuentra, se desplaza a pie o a caballo; las calles y los paseos tienen nombre; los patios están llenos de flores. En aquella ciudad en miniatura reina tal tranquilidad que casi dan ganas de instalarse en una de las habitaciones de uno de los pabellones y convertirla en un nido tranquilo. Ante un decorado tan bucólico, ¿cómo puede ser que desde el siglo XVII, la Salpêtrière haya sido el escenario de tanto sufrimiento? Eugénie no ignora la historia del lugar. Para una parisina no existe peor destino que el sudeste de la capital.

La selección empezó en cuanto se puso la última piedra del edificio: las pobres, las mendigas, las vagabundas, las mujeres sin hogar, por orden del rey, ellas fueron las primeras elegidas. Luego les llegó el turno a las depravadas, las prostitutas, las mujeres de mala vida y demás “perdularias”, que fueron trasladadas en grupo a bordo de carretas, expuestas a la mirada inmisericorde del populacho y condenadas de antemano por la opinión pública. A continuación, les tocó, inevitablemente, a las locas, las seniles y las violentas, las paranoicas y las retrasadas, las mentirosas patológicas y las conspiracionistas, ya fueran viejas o muchachas. Rápidamente, los edificios se llenaron de gritos y suciedad, de cadenas y cerrojos de doble vuelta. Mitad manicomio, mitad prisión, la Salpêtrière acogía todo aquello que París no sabía manejar: los enfermos y las mujeres.

En el siglo XVIII, por ética o por falta de espacio, tan sólo se admitían mujeres afectadas por trastornos neurológicos. Se baldearon los lugares insalubres, se retiraron los grilletes de los pies a las reclusas y se descongestionaron las celdas demasiado llenas. No se contaba con la toma de la Bastilla, las decapitaciones y la inestabilidad feroz que sufrió el país durante varios años. En septiembre de 1792, los sansculottes exigieron la libertad de las prisioneras de la Salpêtrière. La Guardia Nacional obedeció, y las mujeres, impacientes por escapar, acabaron violadas y ejecutadas a hachazos, porrazos y mazazos en plena calle. En resumidas cuentas, libres o encerradas, las mujeres no estaban seguras en ningún sitio. Como siempre, eran las primeras afectadas por las decisiones que se tomaban sin contar con ellas.

El cambio de siglo permitió vislumbrar un rayo de esperanza: médicos un poco más escrupolosos pasaron a encargarse de aquellas a quienes seguían llamando “las locas”. Se produjeron avances clínicos, y la Salpêtrière  se transformó en un centro de tratamiento e investigación neurológicos. Una categoría totalmente nueva de pacientes empezó a recibir atención en diversas unidades del complejo: se las denominaba “histéricas”, “epilépticas”, “melancólicas”, “maníacas” o “dementes”. Las cadenas y los andrajos dieron paso a la experimentación con sus cuerpos enfermos: los compresores ováricos conseguían calmar los ataques de histèria; la introducción de un hierro caliente en la vagina y el útero reducía los síntomas clínicos; los psicotrópicos- nitrito de amilo, éter o cloroformo- pacificaban los nervios de las más jóvenes; la aplicación de diversos metales- zinc e imanes- sobre los miembros paralizados tenía efectos benéficos demostrables. Y, con la llegada de Charcot a mediados de siglo, la práctica de la hipnosis se convirtió en la nueva tendencia médica. Las lecciones públicas de los viernes robaban el protagonismo a las comedias de bulevar: las enfermas eran las nuevas actrices de París y los nombres de “Augustine”y “Blanche Wittman” se mencionaban como una curiosidad entre burlona y lasciva. De repente las locas podían despertar el deseo. Su atractivo era paradójico: provocaban temor y avivaban fantasías, provocaban repulsión y concupiscencia. Cuando, al ser sometida a hipnosis, una paciente sufría un ataque de histeria ante un anfiteatro mudo, a veces daba la sensación de que se estaba presenciando no tanto una disfunción nerviosa como una danza erótica desesperada. Las locas ya no asustaban, fascinaban. Y de ese interés había nacido, hacía unos años, su baile, el baile de Media Cuaresma, el acontecimiento anual de la capital, durante el cual todos aquellos que tenían la suerte de disponer de una invitación cruzaban la verja de un sitio normalmente reservado a las enfermas mentales. Por una noche, una perqueña parte de París se acercaba por fin a ellas, que lo esperaban todo de ese baile de disfraces: una mirada, una sonrisa, una caricia, un cumplido, una promesa, una ayuda, la libertad. Y, mientras ellas esperaban, los ojos de los desconocidos se posaban en aquellos animales curiosos, en aquellas mujeres disfuncionales, en aquellos cuerpos lisiados de los que se hablaba durante semanas después de haberlos visto de cerca.

Las mujeres de la Salpêtrière ya no eran apestadas cuya existencia se intentaba ocultar, sino objetos de diversión que se exponían a plena luz sin el menor reparo.

 

Fragment d’El baile de las locas, de Victoria Mas- 2021 – Editorial Salamandra

Si, per a un home, patir un problema mental li pot desgavellar la vida, a una dona li pot suposar perdre-ho absolutament tot, començant per la seva família. Moltes dones que han acabat confinades bona part de les seves vides a institucions com la Salpêtrière de París o la López Ibor de Madrid, en realitat mai no han patit cap trastorn mental real. Senzillament han acabat allà per atrevir-se a rebel·lar-se contra l’autoritat inflexible d’un pare o d’un marit o perquè han volgut lluitar per tenir un destí més semblant al dels seus germans homes que al de la pobre mare submisa. Que et facin passar per boja quan tu saps que no ets, ha de ser l’experiència més terrorífica que pot viure una dona. Res del que diguis tindrà sentit a les oïdes de ningú i res del que intentis fer et podrà lliurar dels murs d’aquesta presó on han aconseguit aïllar-te del món que t’han pres.

Sobta com, en temps de Charcot i de Freud, quasi tots els patiments de les dones s’intentaven explicar per la histèria i aquesta s’originava per la repressió sexual. Veien a les dones com éssers reproductius i prou. No les tenien en compte per res més ni es dignaven a reconèixer els seus mèrits acadèmics ni professionals. Cent cinquanta anys després, continua havent-hi persones que defineixen a les dones com histèriques quan les seves respostes o comportaments s’escapen del que es considera “normal” i, el més trist de tot, és que moltes d’aquestes veus que podríem titllar de retrògrades, són de dones.

El baile de las locas és una novel.la rigorosa amb la història i molt dura per les experiències que han de suportar els personatges que la protagonitzen. Una història que m’ha recordat per què un dia vaig decidir estudiar psicologia i mai me n’he penedit en absolut. La ment humana sempre m’ha resultat el territori més fascinant per explorar.

 

Estrella Pisa.