Creant Llibertat

En Jean Jacques Rousseau va escriure al segle XVIII allò de “l’home va néixer lliure, però viu per tot arreu encadenat". Amb la seva cita ens advertia de les dificultats que sempre trobarem en el nostre viatge envers la llibertat. Un viatge ple de moments delicats, de conflictes en les relacions que mantenim amb els altres i de decisions difícils que hem d’anar prenent si ens volem mantenir ferms i determinats en el nostre propòsit de ser nosaltres mateixos, de no permetre que ningú altre decideixi com hem de viure la nostra vida. Aquesta llibertat que depèn tant de que els altres respectin els nostres pensaments diferents, les nostres decisions que ells consideren equivocades i el nostre dret a triar el camí que volem fer, és una llibertat que se’ns fa molt de pregar, però acaba resultant-nos assequible. Ens pot costar més o menys temps conquerir-la, però si no defallim, un dia o altre, l’arribem a sentir, malgrat tot l’esforç i les renúncies que ens hagi costat al final.

Quan llegim novel.les o anem a veure pel.lícules amb històries on l’atzar cobra molt de protagonisme, acostumem a deduïr que els escriptors i els guionistes fabulen massa i no s’ajusten gens al que li passa a la gent a la seva vida quotidiana. Ens agrada pensar que tothom té vides linials, on tots els esdeveniments es poden preveure amb antel.lació i on els secrets de família no són secrets per a ningú. Però el cas és que la nostra vida mai no resulta tan previsible com ens pensem. En qualsevol moment, les nostres rutines es poden veure alterades per la presència d’algú del passat que torna a entrar en escena ó d’algun desconegut que arriba al nostre present per acabar determinant el nostre futur. Els autors de novel.la històrica saben de la importància de l’atzar en les vides dels personatges que trien per explicar les seves històries. Saben que un petit canvi en el dia a dia del protagonista, com l’aparició sobtada d’un nou personatge a la trama, una ferida greu al camp de b

Si ens endinsem a qualsevol època històrica, sempre trobarem infinitat de noms propis que el temps no ha esborrat de la nostra memòria col.lectiva. Noms de persones que van destacar pel seu coratge o per la seva covardia, per la seva bona voluntat o per la seva tirania cap a la resta dels seus contemporanis, per la seva coneguda saviesa  ó per la seva notable ignorància. Però també ens trobarem amb una trista realitat: la majoria d’aquests noms pertanyen a persones del gènere masculí. I és molt probable que cometem l’errada de creure que, en determinades èpoques anteriors a la nostra, no va haver-hi dones importants, tret d’alguna reina, alguna religiosa que s’atrevís a traspassar al paper els seus pensaments, o alguna científica com Marie Curie . Res més lluny de la realitat. La història que s’amaga a les biblioteques i als arxius històrics ens demostra que han estat moltes les dones que han hagut de triar entre ser dones o tenir accés al coneixement. Dones que, com Catherina

Els viatges sempre ens acaben removent coses per dins. El fet de descobrir paisatges nous, de conèixer versions diferents de les històries que crèiem que ja coneixíem i de trobar-nos amb persones que ens ensenyen formes diferents de sentir la vida i de gaudir-la, fa que a la tornada ens sentim persones diferents de les que vam marxar. L’any 2002 vaig fer un viatge a Praga. L’anomenada “ciutat de les cent torres” em va meravellar amb el Pont de Carles, el rellotge astronòmic, el barri de Mala Strana, els carrers que van ser testimonis de la vida de Kafka i el seu Cementiri Jueu. Aquests eren els coneixements previs que jo tenia de la ciutat. Però, un cop vaig ser allà, vaig descobrir els tramvies, el Castell, les titelles del teatre negre, la Catedral de Sant Vito amb els magnífics vitralls d’un pintor txec anomenat Alphonse Mucha , de qui jo mai havia sentit a parlar abans. Vaig visitar el seu museu i em va captivar pels seus colors alegres que el van convertir en el màxim expone

Sempre m'he considerat una persona humil i una perpètua aprenent del que m'ha volgut ensenyar la vida. Per als humans, com per a la resta d'espècies del planeta, viure sempre ha estat un exercici complicat i moltes vegades arriscat, perquè mai sabem què ens espera al moment següent. Però el fet de compartir la vida amb d'altres ésers que es troben en la nostra mateixa situació, ens permet consolar-nos els uns als altres i confiar-nos una mica per tal de treure'ns de sobre la por a viure, la por a ser lliures. Des de ben jove vaig aprendre que la llibertat de ser un mateix és un objectiu que té un preu molt més alt del que ens pensem, perquè implica aprendre a dir que NO moltes vegades, implica dir el que pensem a la gent que estimem i ens estima i no sempre estarà preparada per acceptar les nostres diferències. Però la nostra llibertat passa per deixar clar el nostre posicionament. Podem respectar el que pensen els altres, però esperem que ells també siguin cap