Temps en Blanc i Negre

Els viatges sempre ens acaben removent coses per dins. El fet de descobrir paisatges nous, de conèixer versions diferents de les històries que crèiem que ja coneixíem i de trobar-nos amb persones que ens ensenyen formes diferents de sentir la vida i de gaudir-la, fa que a la tornada ens sentim persones diferents de les que vam marxar.

L’any 2002 vaig fer un viatge a Praga. L’anomenada “ciutat de les cent torres” em va meravellar amb el Pont de Carles, el rellotge astronòmic, el barri de Mala Strana, els carrers que van ser testimonis de la vida de Kafka i el seu Cementiri Jueu. Aquests eren els coneixements previs que jo tenia de la ciutat. Però, un cop vaig ser allà, vaig descobrir els tramvies, el Castell, les titelles del teatre negre, la Catedral de Sant Vito amb els magnífics vitralls d’un pintor txec anomenat Alphonse Mucha, de qui jo mai havia sentit a parlar abans. Vaig visitar el seu museu i em va captivar pels seus colors alegres que el van convertir en el màxim exponent de l’Art Noveau.

Però el que més em va impactar de tot va ser un guía txec que, voltant els 70 anys, encara es veia obligat a continuar treballant perquè no tenia altra manera de mantenir-se. En el transcurs d’una excursió en autobús a la ciutat balneari de Karlovy Vary ens va explicar part de la seva vida i ens va parlar de la Dolores Ibarruri, la Passionària, a qui va conèixer de petit a casa de la seva tieta. Aquell detall del seu relat em va encendre una llumeta al cervell. La Passionària, durant el seu perllongat exili, havia passat per Praga i, com ella, d’altres espanyols ho havien fet.

En tornar a casa vaig cercar per internet altres persones del nostre país que haguessin estat exiliades a Txèquia i va ser així com, per primera vegada, em vaig topar amb la Teresa Pàmies. Va ser a través del llibre que va escriure amb el seu pare “Testament a Praga”.

Llegir-lo va ser com tornar a viatjar a la ciutat de les cent torres, però a través del temps. Recòneixer els mateixos escenaris que havia descobert feia només uns dies, però retrobar-los en blanc i negre, amb neu, cercats pels tancs soviètics i amb una dona catalana que plora la mort del pare molt lluny de casa seva. En Josep Pàmies no va poder tornar mai de l’exili. Sí ho va poder fer la seva filla Teresa, acompanyada dels seus fills, amb un visat que li va ser concedit per tal que pogués recollir el Premi Josep Pla, precisament per aquesta obra, Testament a Praga. 

A la novel.la “Va ploure tot el dia”, Teresa Pàmies recrea l’escenari que va trobar a Barcelona a la seva tornada i com es va sentir de qüestionada per haver pres la decisió de tornar. La novel.la comença amb uns  homes picant la porta del pis on la protagonista viu amb els seus fills més petits. La trama transcorre en un sol dia, però aquest dia es fa molt llarg i molt dur de pelar, perquè aquests homes s’enduen la protagonista a les dependències policials i l’interroguen durant hores. Volen saber per què ha tornat i li deixen clar que la vigilen de prop. Volen que els digui amb qui es relaciona i per quins motius i, en ocasions, l’intercanvi d’impressions entre retinguda i interrogadors deriva en observacions que semblarien fora de lloc, però tenen tot el seu sentit, com en aquest fragment:

“O son ustedes excesivamente optimistas o …” Doncs sí, ara ho ha dit: som optimistes. Sap el que va dir un pagès de l’Empordà no fa gaire? Va dir: “No ho entenc: els que van guanyar la guerra cada dia estan més amoïnats i els que la van perdre, cada vegada més contents”. Sabiduria popular o sornegueria de pagès: com vulguin, però fa rumiar. Doncs sí: optimistas, amb el seu permís. D’un optimisme inofensiu, naturalment; el mateix que ens feia cridar, ara fa més de trenta anys: “No pasarán”, i van passar. Ja ho veuen. No escarmentem. Un dia li van preguntar al general Miaja: “Bueno, mi general, pero ¿y si pasan?” I aquell optimista de la defensa de Madrid va contestar: “Pues si pasan, ¡ni caso!” Optimistes. El general Miaja morí exiliat a Mèxic. Al seu enterrament, hi havia molts optimistes, banderes republicanes flamejant com si no haguessin estat derrotades. I es van pronunciar discursos optimistas. “Llevaremos tus huesos a Madrid, general”, li van prometre, i els que feren la prometença també s’han mort a l’exili, i han estat enterrats amb banderes republicanes flamejants, una mica descolorides, però enlaire. I la mateixa promesa de dur els ossos a la terra, d’edificar monuments, de batejar carrers i places… Optimistes! Incurables optimistas descendents d’aquell somniatruites de la Mancha, incapaços d’escoltar el seny del garneu Sancho. Optimistes irrisoris que no accepten la realitat i viuen sempre als núvols de la fantasia. Doncs sí: jo he vingut fent osque, osque, osque damunt d’un núvol. Fragment de “Va ploure tot el dia” de Teresa Pàmies- 1974

Va ploure tot el dia és una novel.la de només 189 pàgines, però es fa tant intensa i els fets que relata recorden tant als fets dels dies presents… De vegades ens sembla que avancem, però el que fem és donar volts allà mateix, com quan de nens pujàvem a cavallets a les fires, baixant sempre al mateix punt del que havíem  partit.

Estrella Pisa