Creant Llibertat

L'any 1985 va resultar un any molt important per a mi, perquè, d'alguna manera u altra, la meva sort va començar a canviar. Amb la perspectiva que només pot donar el temps, ara crec que la sort no és quelcom que ens passa o ens passa de llarg, sinó allò que decidim fer nosaltres amb el que ens passa o no ens arriba a passar. La qüestió és que els meus disset anys van ser el punt d'inflexió en la meva manera d'interpretar el món que em va permetre començar a emergir del pou en el que jo mateixa m'havia ficat cercant les respostes a les eternes preguntes que em feia. Aquell estiu vaig conèixer moltes persones interessants al camping on havia començat a treballar com a rentaplats i ajudant de cuina. Però només vaig arribar a connectar, més enllà de la superficialitat de les converses de rutina, amb l'Angel. L'Angel, per edat, podia haver estat el pare de tota la resta, però va ser qui millor em va entendre i a qui jo em vaig sentir més propera. La nostra conn

  Per molt que ens queixem de les nostres vides i per més coses que voldríem canviar, sense atrevir-nos a canviar nosaltres, tots semblem entrenats per fer front al nostre dia a dia sense haver de patir gaire per arribar a concloure cada jornada amb cert èxit. Però quan, de sobte, es gira la truita i ens trobem davant d'una situació tan atípica com una ordre de confinament a casa, com a única forma de lluitar contra una pandèmia que ha posat contra les cordes a tots els habitants del planeta, llavors ningú no sap què ha de fer. Però tothom es creu legitimat per a criticar les mesures que adopten aquells que es disposen a fer alguna cosa. El març de 2020 vam encetar una primavera atípica que ens va privar de les flors, de les olors, de les abraçades i dels petons. A les ciutats creixia l'herba com no ho havia fet en molt de temps, els dies, sense el fum dels cotxes, eren més clars i més nets, les flors esclataven en tota la seva bellesa i els ocells tornaven a cantar sense por

  Deia amb molt d'encert Martin Luther King que el realment preocupant no és la perversitat d'aquells que fan el mal, sinó la indiferència d'aquells que es tenen pels bons. Perquè aquest silenci còmplice és el veritable culpable de totes les aberracions i els horrors que ha hagut de patir la humanitat. Hitler era temible, però només era un home tormentat pels seus complexes d'inferioritat i els seus deliris de grandesa. Defensava una Alemanya utòpica, poblada únicament de bons exemplars de raça ària quan ell era el primer que no encaixava en aquest prototip, doncs era d'estatura mitjana i cabell fosc. Però, sens dubte, se li ha de reconèixer la seva capacitat de convicció. La seva carrera cap al poder va ser meteòrica i, segur d'ell mateix, va voler emprendre un viatge de no retorn cap a la glòria que només havien conquerit antics emperadors que havien arribat a dominar bona part d'Europa. Però, si som objectius, hem d'entendre que cap home pot aconsegu

  La mort d'un ésser estimat sempre ens sacseja com si als nostres peus es comencessim a obrir esquerdes i tot el nostre món estigués en perill d'esfondrar-se. La majoria de les persones, davant d'aquestes pèrdues, intenten seguir endavant, sense aturar el seu ritme després dels primers dies del dol. La vida continua pels familiars i amics d'aquell que ha mort. No es poden permetre el luxe de deixar-ho tot de banda per recrear-se en el seu dolor i intenten no pensar-hi més del que consideren estrictament necessari. Les rutines que portem tots plegats no ens permeten de fer gaires aturades perquè hem cronometrat tant el nostre temps que tractar de reservar-nos una hora per a nosaltres sovint esdevé una missió impossible. Però, de vegades, hi ha morts que ens trasbalsen més que d'altres, sobre tot quan la persona que perdem és algú a qui ens uneix un vicle especial i llavors no hi ha rutina, ni obligació ni necessitat que ens impedeixi desconnectar de tot per permetr

Ostentar poder és una condició que sempre implica córrer el risc de caure en paranys que no estan exempts de perill. Això ha estat així des de la creació dels primers estats i ho continua essent en l'actualitat. Les famílies que integren les diferents monarquies continuen prioritzant en ple segle XXI el mateix que prioritzaven aquells emperadors romans o aquells reis de corts medievals: la continuïtat de les seves corones. I l'església, que sempre s'ha mantingut enganxada a aquestes monarquies, ha estat la més interessada en que aquestes no s'extingiren. Per defensar aquest sistema de vida privilegiat sembla que tot s'hi val i tot el que mostren davant dels seus pobles acaba sent una mentida perfectament orquestrada, on acaba jugant un paper fonamental la doble moral. Aquells que es creuen legitimats per a jutjar i condemnar les debilitats dels altres de vegades són els primers que es passen la vida cometent pecats que no perdonarien a ningú i cuidant-se d'amag

  La figura femenina ha estat qüestionada i arraconada a totes les èpoques històriques. Els homes sempre han fet imperar la seva testosterona per creure's els amos i senyors de tot i en aquest tot mai no han dubtat en incloure les dones. Abans de que la cultura judeo-cristiana ens alliçonés amb els personatges d'Adan i Eva, relegant la dona a un segon pla, d'altres cultures politeístes havien fet el mateix arreu del món. Fins i tot a l'antiga Grècia, que avui creiem el bressol de la democràcia, es prohibia el vot a les dones, només pel fet de ser dones. Quina democràcia pot ser la que ignora a la meitat de la seva població per una qüestió de gènere i a bona part de l'altra meitat per qüestions d'estatus social? Si ens fixem en les deeses gregues, que després van ser adoptades pels romans canviant els seus noms, trobarem que totes estan vinculades als rols que se suposava havien de jugar les dones: Cuidar la terra, ser fèrtils, procurar-se els aliments per la sev