Creant Llibertat

  Les ciutats tenen molta similitud amb les persones. Com nosaltres, un dia sorgeixen del no res i es comencen a desenvolupar, creixent en amplada i alçada, patint diferents transformacions a mesura que trascórre per les seves artèries el temps que, inexorable, imposa la seva voluntat de no durar per sempre. Res no dura per sempre, malgrat que se li dispensi un manteniment a conciència. De vegades n'hi ha prou amb un trist canvi de govern per perdre els recursos que ho havien de fer possible. D'altres són les forces de la natura les que fan caure les torres més inexpugnables a cops de vent o pujades espectaculars del nivell dels rius. A diferència de les persones, les ciutats mai no moren, només es transformen, decidint què conserven de cada època i què caldrà enderrocar. Tota ciutat, per antiga que sigui, és un cicle constant de construccions i destruccions, trobant-nos moltes vegades davant de les mateixes pedres, però reciclades una i mil vegades per a donar vida a edificis...

  La història és la que és, però aquells que s'encarreguen d'explicar-la acostumen a tenir una visió molt selectiva dels fets, optant per engrandir les gestes d'alguns dels seus personatges i deixant a l'ombra els treballs dels altres. La realitat és una, però les seves versions acaben sent infinites, depenent de qui les acaba explicant i de quins són els seus interessos. Les grans ciutats que han esdevingut històriques per la seva antiguitat guarden grans tresors arquitectònics entre els seus carrers i les seves places. Són l'ingredient principal a l'hora d'atreure turistes i visitants. Tal és el cas de Roma, de Florència o de Milà. Totes elles a Itàlia, on es van concentrar les ments més brillants del Renaixement: Leonardo da Vinci, Miguel Angel i Raphael. Quan parlem de Renaixement, la nostra ment sempre viatja a Itàlia i admira aquests tres homes per sobre de tots els altres. Però, què passava a la resta del món? No va haver-hi Renaixement? Aquest...

  Quina imatge es correspon més amb la realitat: la que es formen de nosaltres tots aquells que creuen que ens coneixen o la que ens formem nosaltres de nosaltres mateixos? Ens podem passar la vida semblant una cosa i, de portes endins, sentir-nos una altra de ben diferent. Quan intentem encaixar en un món que espera que ens comportem de determinada manera, no és estrany que acabem experimentant certa buidor, perquè les expectatives dels altres no coincideixen en absolut amb les que ens hauríem pogut marcar nosaltres si haguessim estat en condicions de prendre les nostres pròpies decisions, assumint sense por les seves conseqüències. La por ens paralitza més que qualsevol malaltia degenerativa. Por a sentir-nos rebutjats per aquells que més estimem, por a qüestionar-nos les idees i les creences que ens han inculcat des de petits, por a ser castigats i avergonyits, por a caure en desgràcia pels nostres actes erronis o equivocats. Nèixer dona a una família dividida per les idees d...

  Quan em pregunten quin és el meu autor o la meva autora preferits, mai no sé què respondre, en essència, perquè en tinc molts i a tots els considero igual d'importants. Però també perquè sempre m'he ressistit davant la idea de seguir cegament a una única persona. Imposar-nos una veu única és un exercici d'allò més perillós, perquè ens fa perdre la connexió amb moltes altres versions de la mateixa realitat i ens obliga a esdevenir esclaus de la nostra pròpia ignorància. Per això m'agrada descobrir veus noves, escenaris diferents, cultures que no tenen res a veure amb la meva. I aquests ingredients els trobo a novel.les com La fragilidad del crisantemo, de José Vicente Alfaro. He llegit moltes novel.les ambientades a l'Edat Mitjana i a diferents racons d'Espanya i d'altres paisos europeus, però fins ara, no n'havia llegit cap d'ambienta al Japó i aquesta circumstància, ja per ella mateixa, m'ha fascinat. Conèixer com era l'imperi on ...

  Més sovint del que ens agradaria reconèixer, donem per fetes masses coses. Tendim a relacionar massa a la lleugera determinades accions amb suposades reaccions i a rebutjar les evidències que ens passen per davant del nas, senzillament perquè les considerem massa obvies per ajustar-se a la realitat. Potser hem vist masses pel.lícules de terror o estem massa contaminats per la novel.la negra. Però el cas és que, davant d'una desaparició o d'una mort sobtada, sempre anem a buscar explicacions als racons més foscos del raonament humà. La meva àvia sempre deia "pensa malament i l'encertaràs". Aquesta màxima de la saviesa popular, hem de ser honestos i reconèixer que de vegades es compleix. Però, de la mateixa manera que no podem anar per la vida amb el lliri a la mà, confiant en el primer o la primera que ens passa pel davant, tampoc no podem posar-nos una cuirassa i començar a desconfiar de tothom. Tots tenim parts fosques i, de vegades, les deixem lliures per ma...

Tots els fets històrics, amb la perspectiva del temps, acaben cobrant noves dimensions que obren la porta a interpretacions ben diferents. Així, tot el que durant tota la nostra existència hem mantingut sota una pàtima de veritat absoluta, pot acabar sent qüestionable quan una nova lectura o un nou descobriment fan trontollar, de sobte, les nostres conviccions. Espanya sempre s'ha considerat un país catòlic i els nostres pares i avis ens han inculcat unes creences que ells no van gosar posar en dubte per por a les represàlies dels mortals o del propi Déu. Durant segles, els homes i dones de l'església cristiana i catòlica van saber com inculcar la por entre els seus veïns per tal de sotmetre'ls als seus dictats, no sempre ètics ni morals. Els eclesiàstics i els governants sempre han anat de la mà a l'hora de treure el major profit de les desgràcies dels altres. Ja ho deia Karl Marx, que la religió era l'opi del poble. Quanta sang no s'haurà arribat a vessar a...