Creant Llibertat

Hi ha llibres que et troben quan no t'has plantejat d'anar a buscar-los. Senzillament perquè, abans d'aquesta primera trobada amb ells, ni sabies de la seva existència. Tal és el cas de Fites d'infinits, de la Núria G. Caldés, a qui tampoc tenia el gust d'haver llegit abans. Un dia mires l'agenda dels actes programats per aquella setmana i et trobes amb l'anunci d'una presentació literària a la biblioteca. Veus la foto del llibre, el seu títol i la il.lustració i sent que et criden l'atenció. Llavors acudeixes a la seva crida i el que et trobes, senzillament et meravella. La Núria G. Caldés no és només escriptora, també és artista plàstica i traductora. Sempre s'ha dedicat a treballar amb les paraules i les imatges, entrellaçant-les per tal de crear universos paral.lels que ens permetin explorar altres dimensions de la pròpia vida, arribant fins al límits del que és visible i del que només s'intueix. Als llarg dels quinze relats que composen ...

  Des de ben petita, sempre m'han agradat les històries que va començar explicant-me l'àvia i després m'han continuat explicant moltes més persones que, havent arribat a l'edat en què la feina els havia donat una treva, s'havien pogut permetre relaxar-se i viatjar al passat a través de records que acabaven sent tresors per a mi. Perquè, moltes vegades, les millors històries no es troben als llibres sinó custodiades per la memòria d'aquells que han viscut episodis i han conegut personatges que a la resta ja ens queden molt lluny. Potser d'aquí em va néixer la passió per escriure. Gràcies a la presentació a la biblioteca de Figueres de la meva novel.la Arribaren per mar el passat 7 de febrer, vaig conèixer la Marina Ramió, una autora empordanesa amb qui comparteixo editorial. Em va parlar de les seves novel.les i vam fer un intercanvi d'exemplars. Vaig llegir primer La vida de la Juliana, una novel,la que comença a les darreres dècades del segle XIX,...

  Les ciutats tenen molta similitud amb les persones. Com nosaltres, un dia sorgeixen del no res i es comencen a desenvolupar, creixent en amplada i alçada, patint diferents transformacions a mesura que trascórre per les seves artèries el temps que, inexorable, imposa la seva voluntat de no durar per sempre. Res no dura per sempre, malgrat que se li dispensi un manteniment a conciència. De vegades n'hi ha prou amb un trist canvi de govern per perdre els recursos que ho havien de fer possible. D'altres són les forces de la natura les que fan caure les torres més inexpugnables a cops de vent o pujades espectaculars del nivell dels rius. A diferència de les persones, les ciutats mai no moren, només es transformen, decidint què conserven de cada època i què caldrà enderrocar. Tota ciutat, per antiga que sigui, és un cicle constant de construccions i destruccions, trobant-nos moltes vegades davant de les mateixes pedres, però reciclades una i mil vegades per a donar vida a edificis...

  La història és la que és, però aquells que s'encarreguen d'explicar-la acostumen a tenir una visió molt selectiva dels fets, optant per engrandir les gestes d'alguns dels seus personatges i deixant a l'ombra els treballs dels altres. La realitat és una, però les seves versions acaben sent infinites, depenent de qui les acaba explicant i de quins són els seus interessos. Les grans ciutats que han esdevingut històriques per la seva antiguitat guarden grans tresors arquitectònics entre els seus carrers i les seves places. Són l'ingredient principal a l'hora d'atreure turistes i visitants. Tal és el cas de Roma, de Florència o de Milà. Totes elles a Itàlia, on es van concentrar les ments més brillants del Renaixement: Leonardo da Vinci, Miguel Angel i Raphael. Quan parlem de Renaixement, la nostra ment sempre viatja a Itàlia i admira aquests tres homes per sobre de tots els altres. Però, què passava a la resta del món? No va haver-hi Renaixement? Aquest...

  Quina imatge es correspon més amb la realitat: la que es formen de nosaltres tots aquells que creuen que ens coneixen o la que ens formem nosaltres de nosaltres mateixos? Ens podem passar la vida semblant una cosa i, de portes endins, sentir-nos una altra de ben diferent. Quan intentem encaixar en un món que espera que ens comportem de determinada manera, no és estrany que acabem experimentant certa buidor, perquè les expectatives dels altres no coincideixen en absolut amb les que ens hauríem pogut marcar nosaltres si haguessim estat en condicions de prendre les nostres pròpies decisions, assumint sense por les seves conseqüències. La por ens paralitza més que qualsevol malaltia degenerativa. Por a sentir-nos rebutjats per aquells que més estimem, por a qüestionar-nos les idees i les creences que ens han inculcat des de petits, por a ser castigats i avergonyits, por a caure en desgràcia pels nostres actes erronis o equivocats. Nèixer dona a una família dividida per les idees d...

  Quan em pregunten quin és el meu autor o la meva autora preferits, mai no sé què respondre, en essència, perquè en tinc molts i a tots els considero igual d'importants. Però també perquè sempre m'he ressistit davant la idea de seguir cegament a una única persona. Imposar-nos una veu única és un exercici d'allò més perillós, perquè ens fa perdre la connexió amb moltes altres versions de la mateixa realitat i ens obliga a esdevenir esclaus de la nostra pròpia ignorància. Per això m'agrada descobrir veus noves, escenaris diferents, cultures que no tenen res a veure amb la meva. I aquests ingredients els trobo a novel.les com La fragilidad del crisantemo, de José Vicente Alfaro. He llegit moltes novel.les ambientades a l'Edat Mitjana i a diferents racons d'Espanya i d'altres paisos europeus, però fins ara, no n'havia llegit cap d'ambienta al Japó i aquesta circumstància, ja per ella mateixa, m'ha fascinat. Conèixer com era l'imperi on ...