Entrades

Una flor morada

Imatge
  A veces la vida parece determinada a ensañarse con algunas familias que, no habiendo tenido tiempo para reponerse de una desgracia, se dan de bruces contra otra. Hay quienes culpan de ello a la mala suerte y otros al destino. Una vida puede dar para mucho o para muy poco, dependiendo del momento en que te sobreviene esa mala suerte o se te impone, imperioso, ese fatal destino. De hecho todos pasamos por episodios que podríamos calificar como trágicos en alguna etapa de nuestras vidas: la pérdida de seres muy queridos, enfermedades que nos ponen contra las cuerdas, problemas económicos que ponen en riesgo nuestro día a día o accidentes fortuitos que, de un día para otro, derriban todos nuestros esquemas y nos obligan a reinventarnos. La familia de Pascuala es un buen ejemplo de este tipo de familias que parecen gafadas desde el principio, porque no salen de una y ya están metidos en otra. Y a cual situación más grave. Pascuala es la protagonista de la novela Una flor morada, de...

Deixa que dormi

Imatge
Viatjar és una forma d'atrevir-nos a mirar des d'altres angles; d'allunyar-nos per tornar els ulls enrere i contemplar el mateix, però des d'una perspectiva molt més àmplia que ens obliga a desentendre'ns de tots els obstacles que s'interposen als nostres camins quotidians: els prejudicis, la timidesa, la por a ser mal interpretats o jutjats, la falsa modèstia o la desídia davant la idea d'abandonar la nostra zona de confort. Però viatjar no sempre és una opció que tenim a l'abast, bé per manca de recursos econòmics o per manca de temps o de força física. De vegades tenim els diners, però no sabem trobar el moment ni l'ànim ens acompanya. D'altres disposem de tot el temps i les ganes del món, però la nostra butxaca és ben buida. En ocasions, més sovint del que ens pugui semblar, tenim el temps i els diners, però el cos se'ns gira en contra i no hi ha estímul humà ni sobrehumà que ens pugui fer moure'ns del sofà. Per això hauríem d'a...

Fites d'infinit

Imatge
Hi ha llibres que et troben quan no t'has plantejat d'anar a buscar-los. Senzillament perquè, abans d'aquesta primera trobada amb ells, ni sabies de la seva existència. Tal és el cas de Fites d'infinits, de la Núria G. Caldés, a qui tampoc tenia el gust d'haver llegit abans. Un dia mires l'agenda dels actes programats per aquella setmana i et trobes amb l'anunci d'una presentació literària a la biblioteca. Veus la foto del llibre, el seu títol i la il.lustració i sent que et criden l'atenció. Llavors acudeixes a la seva crida i el que et trobes, senzillament et meravella. La Núria G. Caldés no és només escriptora, també és artista plàstica i traductora. Sempre s'ha dedicat a treballar amb les paraules i les imatges, entrellaçant-les per tal de crear universos paral.lels que ens permetin explorar altres dimensions de la pròpia vida, arribant fins al límits del que és visible i del que només s'intueix. Als llarg dels quinze relats que composen ...

Reivindicant la Juliana

Imatge
  Des de ben petita, sempre m'han agradat les històries que va començar explicant-me l'àvia i després m'han continuat explicant moltes més persones que, havent arribat a l'edat en què la feina els havia donat una treva, s'havien pogut permetre relaxar-se i viatjar al passat a través de records que acabaven sent tresors per a mi. Perquè, moltes vegades, les millors històries no es troben als llibres sinó custodiades per la memòria d'aquells que han viscut episodis i han conegut personatges que a la resta ja ens queden molt lluny. Potser d'aquí em va néixer la passió per escriure. Gràcies a la presentació a la biblioteca de Figueres de la meva novel.la Arribaren per mar el passat 7 de febrer, vaig conèixer la Marina Ramió, una autora empordanesa amb qui comparteixo editorial. Em va parlar de les seves novel.les i vam fer un intercanvi d'exemplars. Vaig llegir primer La vida de la Juliana, una novel,la que comença a les darreres dècades del segle XIX,...

La ciutat de les llums mortes

Imatge
  Les ciutats tenen molta similitud amb les persones. Com nosaltres, un dia sorgeixen del no res i es comencen a desenvolupar, creixent en amplada i alçada, patint diferents transformacions a mesura que trascórre per les seves artèries el temps que, inexorable, imposa la seva voluntat de no durar per sempre. Res no dura per sempre, malgrat que se li dispensi un manteniment a conciència. De vegades n'hi ha prou amb un trist canvi de govern per perdre els recursos que ho havien de fer possible. D'altres són les forces de la natura les que fan caure les torres més inexpugnables a cops de vent o pujades espectaculars del nivell dels rius. A diferència de les persones, les ciutats mai no moren, només es transformen, decidint què conserven de cada època i què caldrà enderrocar. Tota ciutat, per antiga que sigui, és un cicle constant de construccions i destruccions, trobant-nos moltes vegades davant de les mateixes pedres, però reciclades una i mil vegades per a donar vida a edificis...

L'arquitecte de l'univers

Imatge
  La història és la que és, però aquells que s'encarreguen d'explicar-la acostumen a tenir una visió molt selectiva dels fets, optant per engrandir les gestes d'alguns dels seus personatges i deixant a l'ombra els treballs dels altres. La realitat és una, però les seves versions acaben sent infinites, depenent de qui les acaba explicant i de quins són els seus interessos. Les grans ciutats que han esdevingut històriques per la seva antiguitat guarden grans tresors arquitectònics entre els seus carrers i les seves places. Són l'ingredient principal a l'hora d'atreure turistes i visitants. Tal és el cas de Roma, de Florència o de Milà. Totes elles a Itàlia, on es van concentrar les ments més brillants del Renaixement: Leonardo da Vinci, Miguel Angel i Raphael. Quan parlem de Renaixement, la nostra ment sempre viatja a Itàlia i admira aquests tres homes per sobre de tots els altres. Però, què passava a la resta del món? No va haver-hi Renaixement? Aquest...

Les filles d'Eva

Imatge
  Quina imatge es correspon més amb la realitat: la que es formen de nosaltres tots aquells que creuen que ens coneixen o la que ens formem nosaltres de nosaltres mateixos? Ens podem passar la vida semblant una cosa i, de portes endins, sentir-nos una altra de ben diferent. Quan intentem encaixar en un món que espera que ens comportem de determinada manera, no és estrany que acabem experimentant certa buidor, perquè les expectatives dels altres no coincideixen en absolut amb les que ens hauríem pogut marcar nosaltres si haguessim estat en condicions de prendre les nostres pròpies decisions, assumint sense por les seves conseqüències. La por ens paralitza més que qualsevol malaltia degenerativa. Por a sentir-nos rebutjats per aquells que més estimem, por a qüestionar-nos les idees i les creences que ens han inculcat des de petits, por a ser castigats i avergonyits, por a caure en desgràcia pels nostres actes erronis o equivocats. Nèixer dona a una família dividida per les idees d...