Fites d'infinit

Hi ha llibres que et troben quan no t'has plantejat d'anar a buscar-los. Senzillament perquè, abans d'aquesta primera trobada amb ells, ni sabies de la seva existència. Tal és el cas de Fites d'infinits, de la Núria G. Caldés, a qui tampoc tenia el gust d'haver llegit abans.

Un dia mires l'agenda dels actes programats per aquella setmana i et trobes amb l'anunci d'una presentació literària a la biblioteca. Veus la foto del llibre, el seu títol i la il.lustració i sent que et criden l'atenció. Llavors acudeixes a la seva crida i el que et trobes, senzillament et meravella.

La Núria G. Caldés no és només escriptora, també és artista plàstica i traductora. Sempre s'ha dedicat a treballar amb les paraules i les imatges, entrellaçant-les per tal de crear universos paral.lels que ens permetin explorar altres dimensions de la pròpia vida, arribant fins al límits del que és visible i del que només s'intueix.

Als llarg dels quinze relats que composen Fites d'infinit, l'autora ens presenta l'interior d'uns personatges que, vistos i interpretats des de fora, podrien ser considerats d'allò més quotidians i sense res a destacar en el seu tarannà, però de portes endins, un cop els deixem explicar-se amb les seves pròpies paraules i fluir amb les seves pròpies emocions, tenen el poder de transportar-nos fins a l'infinit.

La majoria de les veus que vehiculen els sentiments que emanen de les seves pàgines són de dones. Dones que hn estat educades per altres dones que sempre tenien més por de la necessària i la transmetien a les seves filles sense qüestionar-se si realment ho estaven fent pensant en el seu benestar futur o en la seva pròpia tranquilitat.

Dones que, en un moment donat, s'atreveixen a donar un cop de puny a la taula i cridar que s'ha acabat el que es donava, després de servir tota la vida a uns marits i a uns fills ingrats, que mai les han tingudes en compte per res i les han fet sentir del tot invisibles.

Dones que, malgrat les moltes vegades que la vida les ha fet caure, s'han tornat a aixecar i, malgrat les ferides que mai no han cicatritzat, han salut mantenir-se dretes, fermes i determinades a continuar sempre endavant, encara que el proper obstacle sigui una amenaçadora muntanya, perquè se senten molt capaces de pujar-la i coronar-la per tornar a baixar-la per l'altre costat i continuar el seu camí, allà on la vida decideixi portar-les.

Dones que no deixen de banda la memòria, però no tenen por d'apostar pel present i pel que pugui venir després. Que no es conformen amb llepar-se les ferides i s'arrisquen a fer servir les ales que mai els havien explicat que tenien de sèrie, per arrencar-se a volar i a experimentar noves sensacions.

Per molt lliures que ens creiem que som, tots som fills del nostre temps i hereus de les cadenes que han limitat les passes dels nostres pares, avis i demés avantpassats. Per molt que, d'adolescents, haguem lluitat per desfer-nos de tanta opressió, la ment és un animal de costums i, quan menys ens ho pensem, ens surt per petaneres i ens obliga a pensar que no som tant diferents als nostres pares i avis. Que les nostres pors i inseguretats poden haver adoptar unes altres formes, però el fons és el mateix. A la sang portem l'herència genètica que ens han llegat, però a les neurones ens ha quedat impregnada una altra herència, potser molt més present i contundent: la que ens posa límits, la que ens fa creure que no som prou bons per aconseguir allò que ens proposem, la que ens fa ser uns de cara a la galeria i uns altres quan ningú no ens veu.

Fites d'infinit es recrea en aquestes interioritats i les eleva fins a límits tan impensables que, mentre les llegim, ens fa perdre el fil de la història i ens veiem obligats a tornar a començar. Perquè llegir és com viatjar a través de les paraules i, els viatges, siguin com siguin, sempre estan oberts a imprevistos que ens poden fer recular o tirar pel dret.

Viatjar per l'univers que ha creat la Núria no és fàcil, perquè, en ocasions, ens obliga a baixar a unes profunditats que ens dona la sensació que no podrem resistir i ens afogarem. Per contra, en d'altres, ens convinda a elevar-nos molt per sobre de la nostra sobrevalorada zona de confort. De vegades ens pot arribar a costar tant deixar de fer el que fem sempre per començar a fer el que realment ens ve de gust fer... que preferim sentir que la vida ens passa de llarg abans d'arrencar-nos a córrer, seguint-la sense manies fins allà on es digni a dur-nos.

Durant la presentació del llibre a la biblioteca de Figueres, el passat 6 de març, l'autora va explicar que el títol se'ls va acudir als editors arrel del que ella mateixa explica al pròleg. A prop de casa seva hi ha una fita de pedra de les que marcàven els kilòmetres on s'hi llegeix un 8, però va caure i ha quedat ben ajagut a terra, convertint-se el 8 en el símbol de l'infinit.

Després d'haver llegit els quinze relats, trobo que el títol no podia haver estat més encertat.

La Núria va intercalar la lectura d'alguns dels seus relats amb les peces que va tocar el pianista canadenc Michael Cheung. Aquesta combinació va fer de la presentació un acte ple de màgia i de bones sensacions.

Les paraules que ens obrien el camí cap als personatges de la Núria es fonien amb les notes de la Gymnopédie nº 1 de Satie, L'ocell trist de Féderico Mompou o Etudes, nº 6 de Philip Glass, creant una atmòsfera d'allò més especial i captivadora.

Segons la Núria, Fites d'infinit és un "recorrregut de contes" on l'infinit es pot entendre com la vida mateixa: "una vida primordial que va més enllà de qualsevol individu."

Estrella Pisa.