Després de la tempesta, sempre surt el sol

Si néixer dona ja implica començar amb desavantatges en comparació amb néixer home, independentment del punt geogràfic que habitem, néixer dona a països com l’Afganistà en temps de l’Estat Islàmic o dels que van venir després, amb la tirania dels talibans, ha estat l’equivalent a viure condemnada perpètuament a no ser ningú, però a la vegada, a ser utilitzada per tothom com a moneda de canvi, com a màquina de feinejar sense veu ni vot obligada a servir als homes que l’envoltin i a engendrar fills que potser no desitjaria tenir.

Què podem esperar d’un poble que prohibeix l’educació de les seves dones, que permet que els propis pares concertin matrimonis de nenes de 10, 13 o 15 anys amb senyors que podrien ser els seus pares o fins i tot els seus avis?

Què pot haver de dolent en que una nena rebi formació acadèmica i esdevingui una persona preparada per desenvolupar una determinada professió?

Què pot haver d’indecorós en que una dona treballi i guany els seus propis diners per poder millorar el benestar de la família que s’hagi decidit a crear o per no haver de dependre de per vida de cap home que la sotmeti i la humiliï?

Obligar a una dona a amagar-se sota d’un burka que gairebé no li permet ni veure el que té davant seu és una de les formes més cruels d’anul.lar-la com a persona.

Com un home pot acusar d’adulteri a la seva dona i condemnar-la a càstics turmentosos o fins i tot a la pena de mort quan ell es permet tenir més d’una dona vivint sota el mateix sostre?

Per què la paraula d’una dona ha de valer tan poc quan és un home qui la jutja?

Al nostre país potser vam començar a posar l’Afganistà al mapa quan van caure les Torres Bessones de Nova York aquell fatídic 11 de setembre del 2001 i al món sencer ens vam familiaritzar amb el nom del terrorista Ossama Bin Laden, de qui deien que comptava amb el suport i la protecció dels talibans que l’amagaven a unes coves ubicades a unes muntanyes de l’Afganistà. El president nordamericà li va declarar la guerra a aquest país asiàtic i no va dubtar a l’hora d’enviar-hi les seves tropes amb les seves bombes. Bombes que queien sobre una població civil que ja s’havia habituat a la guerra i a tots els seus horrors.

L’Afganistà havia patit els anys d’ocupació soviètica, que van permetre certs graus de llibertat a les dones, però també van deixar a masses nens mutilats per les bombes que amagaven en qualsevol joguina que pogués atreure l’atenció d’un infant. Així s’asseguraven de que els pares de les criatures tindrien preocupacions més importants que formar part de milícies per tractar de combatre l’exèrcit d’ocupació.  Després van haver de conviure amb els despropòsits dels mujahidins que acabarien fent fora als soviètics i implantarien ells un estat islàmic caòtic que convertiria Kabul i d’altres poblacions del país en veritables camps de batalla on els guerrillers d’unes ètnies mataven als de les altres, deixant al seu pas devastació, sang i masses orfes. Per acabar-ho d’adobar, després arribarien uns nous descerebrats que tothom coneixeria com talibans, amb llurs capritxoses lleis i llurs absurdes prohibicions. I, com a cirereta del pastís, les cabòries i paranoies del Sr. George Bush van acabar de destrossar un territori que havia perpetuat una cultura mil.lenària, de la que van deixar entre tots ben poca cosa. Entre els uns i els altres, s’ho van carregar tot, fins i tot als Budes de Bamiyà, considerat el monument històric més important del país.

Khaled Hosseini és un metge i novel.lista afganès que es va fer conegut a Espanya gràcies a la seva primera novel.la El caçador d’estels (Cometas en el cielo, a la versió en castellà), que es va portar al cinema temps després. Ja en aquella història ens va permetre conèixer com era la vida quotidiana al seu país i com patien els nens les conseqüències de les errades adultes.

La seva segona novel.la Mil sols esplèndids va esdevenir un altre best-seller a partir de la història de dues dones afganes que, venint d’entorns familiars molt diferents, tenen la desgràcia de compartir idèntic calvari a mans del que és el marit de les dues.

Al día siguiente, Kabul se llenó de camiones. En Jair Jana, en Shar-e-Nau, en Karté-Parwan, en Wazir Akbar Jan y Taimani, camiones Toyota rojos recorrieron las calles. En ellos viajaban hombres armados, con barba y turbante negro. Todos los camiones llevaban altavoces desde los que se lanzaban proclamas, primero en farsi y luego en pastún. El mismo mensaje se profería desde los altavoces que había en lo alto de las mezquitas y desde la radio, que ahora se conocía como La Voz de la Sharia. También se lanzaron folletos con el mismo mensaje. Mariam encontró uno en el patio.

Nuestro watan se conocerá a partir de ahora como Emirato Islámico de Afganistán. Éstas son las leyes que nosotros aplicaremos y vosotros obedeceréis:

Todos los ciudadanos deben rezar cinco veces al día. Si os encuentran haciendo otra cosa a la hora de rezar, seréis azotados.

Todos los hombres se dejarán crecer la barba. La longitud correcta es de al menos un puño por debajo del mentón. Quien no lo acate, será azotado.

Todos los niños llevarán turbante. Los niños de uno a seis años llevarán turbantes negros, los mayores lo llevarán blanco. Todos los niños deberán vestir ropa islámica. El cuello de la camisa se llevará abotonado.

Se prohíbe cantar.

Se prohíbe bailar.

Se prohíben los juegos de naipes, el ajedrez, los juegos de azar y las cometas.

Se prohíbe escribir libros, ver películas y pintar cuadros.

Si tenéis periquitos, seréis azotados. A los pájaros se les dará muerte.

Si robáis, se os cortará la mano por la muñeca. Si volvéis a robar, se os cortará un pie.

Si no sois musulmanes, no podéis practicar vuestra religión donde puedan veros los musulmanes. Si lo hacéis, seréis azotados y encarcelados. Si os descubren tratando de convertir a un musulmán a vuestra fe, seréis ejecutados.

Atención, mujeres:

Permaneceréis en vuestras casas. No es decente que las mujeres vaguen por las calles. Si salís, deberéis ir acompañadas de un mahram, un pariente masculino. Si os descubren solas en la calle, seréis azotadas y enviadas a casa.

No mostraréis el rostro bajo ninguna circunstancia. Iréis cubiertas con el burka cuando salgáis a la calle. Si no lo hacéis, seréis azotadas.

Se prohíben los cosméticos.

Se prohíben las joyas.

No llevaréis ropa seductora.

No hablaréis a menos que os dirijan la palabra.

No miraréis a los hombres a los ojos.

No reiréis en público. Si lo hacéis, seréis azotadas.

No os pintaréis las uñas. Si lo hacéis, se os cortará un dedo.

Se prohíbe a las niñas asistir a la escuela. Todas las escuelas para niñas serán clausuradas.

Se prohíbe trabajar a las mujeres.

Si os hallan culpables de adulterio, seréis lapidadas.

Escuchad, escuchad atentamente. Obedeced.

 

Fragment de Mil sols esplèndids, de Khaled Hosseini, 2007- Editorial Salamandra.

 

La trama d’aquesta novel.la es desenvolupa en un període temporal que va des de 1959, quan neix la Mariam, fins al 2003, en ple conflicte amb els Estats Units. En poc més de 40 anys, el país pateix moltes transformacions que el van minant per dins i per fora, però la seva gent no perd l’esperança de recuperar la seva dignitat i la seva llibertat per tornar a ser el que era. Aquesta esperança està representada en la novel.la per la Laila i els seus fills Aziza i Zalmai, que poden fugir de l’horror gràcies al sacrifici que decideix fer la Mariam, pagant amb la seva vida el preu de la llibertat de qui ella considera la seva filla i els seus néts.

El títol de la novel.la està inspirat en un poema de Saeb-e-Tabrizi, autor persa del segle XVII. Malgrat la duresa de la història que s’amaga a les seves pàgines, la poesia, la història i la cultura són molt presents.

Mentre aquests dies la llegia, no podia deixar de recordar la Malala Yousafzai, qui amb només 15 anys va rebre un tret al cap disparat per un talibà. El seu únic crim va ser anar a l’escola i atrevir-se a defensar el dret de les nenes i les dones a rebre la mateixa educació que els nens i els homes. Afortunadament, la Malala va sobreviure a aquest incomprensible atemptat i, poc després, rebria el Premi Nobel de la Pau. Avui dia continua amb el seu activisme i inspirant a moltes altres dones d’arreu del món que han trobat en ella un motiu per no perdre mai l’esperança.

 

Estrella Pisa