Birger Sellin

Conegut per ser la primera persona amb autisme que va aconseguir publicar un llibre a Alemanya,  Birger Sellin va nèixer a Berlín al 1973.

El seu  primer llibre “Quiero dejar de ser un dentrodemí: Mensajes desde una cárcel autista” fou traduït a diferents idiomes i li obrí la porta a la participació i la col.laboració a diferents publicacions. Bigen tenia en aquell moment 20 anys.

Mut des dels dos anys, els metges i educadors el donaven per perdut, però la seva mare mai va resignar-se a llençar la tovallola i no va deixar d’estimular-lo ni d’intentar ajudar-lo a sortir a la seva pròpia superfície. Als divuit anys, gràcies a la tècnica de la comunicació facilitada, en Birger, per a sorpresa de tots els que el veien com un malalt incurable, va començar a escriure i, a través dels seus escrits, es van adonar de que, no només havia aprés a llegir als cinc anys, sinó que també recordava tot el que havia passat al seu voltant des de llavors.

Per a Birgen, aconseguir escriure correctament era el camí cap a la seva independència. Volia que el món sabés que la solitud de la persona autista és com una massa de fang que prolifera dins l’ànima, com sentir-se enterrat sent encara viu.

Al primer llibre que va publicar al 1993 li va seguir un segon al 1995: “Yo desertor de una raza de autistas”, del que ja hem parlat amb anterioritat en aquest bloc.

Els versos d’en Birger són com crides d’auxili cap al món exterior, el món al que ell vol obrir-se, el món on ell aspira a trobar el seu lloc:

“Pues yo vivo en esos universos…

Te saludo

más allá de la orilla maravillosa

desde el país solitario

de pobres caminantes sin meta

que buscan perpetuamente

que no saben cómo encontrar

un verdadero lugar de descanso”

Birger va aconseguir el seu propòsit de comunicar-se amb els altres i de deixar de ser un “dentrodemí”, però continua sent un autista.

Passada l’eufòria inicial per la publicació de la seva obra, més de vint anys després, a internet no hi ha constància de la vida que pot estar portant en Birgen actualment. ni tampoc de que hagi escrit més llibres. Però de vegades n’hi ha prou amb un parell de títols per deixar una empremta inesborrable. Gràcies al testimoni que va plasmar als seus dos llibres, vam descobrir coses de les persones que pateixen algun dels trastorns de l’ampli espectre de l’autisme que, possiblement, no hauriem intuït. Saber què sent, com se sent, com veu el món al seu voltant, com gestiona les seves emocions, què calla amb el seu silenci una persona que viu aïllada dins d’ella mateixa, com si es tractés d’una gàvia de vidre invisible, però amb pareds tan fermes que no es poden trencar.

Amb el seu testimoni, en Birgen ens ha ensenyat que el seu silenci no significava que no sentís, que no patís, que no entengués el que passava al seu voltant. Senzillament, significava que no podia traduir els seus sentiments, els seus patiments ni el seu enteniment a paraules que els altres poguessin entendre.

No era ell qui no entenia el món, sinó que era el món qui no s’havia dignat a entendre’l a ell, ni a tants altres com ell, que gràcies a les obres de Sellin, trobaran el camí cap a la seva independència una mica menys difícil.

Estrella Pisa