Allò que amaguen alguns morts

A Espanya, aquesta darrera dècada està sent molt profitosa per a la novel.la negra i es dona la circumstància de que molts dels seus autors són del nord d’Espanya. Les tradicions, els paisatges i diferents monuments d’El País Basc, Navarra, Santander, Astúries i Galícia han quedat impregnats a les novel.les d’escriptors com Ibon Martin, Eva García Sáenz de Urturi, Dolores Redondo, Maria Oruña o Ana Lena Rivera.

Tots tenen en comú que no escriuen novel.les aïllades, sinó que les fan en sèrie. Partint de protagonistes que investiguen crims envoltats de misteri, creen trames en les que es veuen implicats aquests personatges que ja s’han fet un lloc en la memòria de molts lectors i que van tenint continuïtat novel.la darrera novel.la.

Ana Lena Rivera ha estat el meu darrer descobriment en aquest gènere. A diferència del que passa a les obres dels altres autors mencionats, la protagonista de les seves tres novel.les no investiga crims, sinó delictes econòmics. Individus que intenten estafar a la seguretat social cobrant pensions de jubilació o prestacions d’incapacitat temporal o permanent que no els pertoquen, com succeeix a la trama de les dues primeres entregues, “Lo que callan los muertos” i “Un asesino en tu sombra”. A la tercera novel.la, “Los muertos no saben nadar”, el braç mutilat d’un dels investigats per delictes econòmics apareix a la platja de San Lorenzo de Gijón i Gracia San Sebastián s’implicarà en el cas col.laborant amb la policia i creuant diferents línies vermelles.

 

Si ens limitessim a analitzar l’obra de l’Ana Lena Rivera basant-nos en els títols que tria per a les seves novel.les, podríem pensar que té una certa obsessió amb la mort. Però, ben mirat, a les històries que es cataloguen al gènere de novel.la negra, la mort sempre és la protagonista.

Poden aparèixer altres elements que enriquiran molt més la trama, com la descripció exhaustiva de paisatges, o d’entorns emblemàtics que poden arribar a definir-nos molt bé l’ànima de les ciutats o els pobles on transcorren determinats episodis, o fins i tot de recintes carregats d’història, tradició i cultura, que ens meravellin mentre llegim aquestes novel.les. Però els morts sempre tindran reservat un lloc a primeríssima fila.

Playa de San Lorenzo, Gijón

-¡Mira, papà! Mira lo que he encontrado.

-¿Qué es eso, Isma?- preguntó el hombre extrañado al ver a su hijo acercarse con lo que parecía la mano de un maniquí viejo y sucio.

El horror que sintió cuando el pequeño le entregó su recién encontrado tesoro le persiguió durante varios días. Los momentos siguientes se fijaron de manera caótica en su memoria: cómo arrojó el brazo putrefacto de una patada lejos de su hijo, los ojos llorosos de éste ante la reacción de su padre, la confusa llamada a emergencias, la carrera desenfrenada y torpe por la arena con el niño en brazos, la cara de los agentes cuando les explicó que había dejado un brazo humano en la playa, el traslado a comisaría para tomarles declaración después de examinar el brazo y de permitirles recoger su pelota abandonada.

A Ismael, en cambio, la visita a la comisaría con todos aquellos policías alrededor le compensó con creces la pérdida de su hallazgo. Los agentes se interesaban en su historia, tuvo que repetirla varias veces, hasta le dieron gominolas y un batido de chocolate. Su padre le permitió tomárselo todo y le prometió llevarle esa tarde a darle la carta a Papá Noel. Fue uno de los días más geniales de su vida.

***

-Nos pasamos la vida, las noches y los fines de semana persiguiendo hijos de puta y, según encarcelamos a uno, aparece otro y otro y después otro más. Se multiplican. Ahora, con las nuevas tecnologías, van muy por delante de nosotros. Ellos tienen dinero para darnos esquinazo, nosotros cada vez tenemos menos para perseguirlos. No me refiero a los rateros de poca monta, pobres desgraciados, me refiero a los gordos, a los que llevan a sus hijos a cenar langosta en yates de lujo y los envían a estudiar a colegios privados mientras nuestros agentes hacen virguerías para llevar a los suyos a comer una hamburguesa los domingos y no pueden siquiera pagarles un profesor de apoyo cuando van mal en matemáticas. Y yo me pregunto, ¿para qué cojones hacemos esto? ¿Por qué no nos dedicamos a otra cosa? A algo bonito, como ser guía turístico o crítico gastronómico o qué sé yo. A alguna ocupación donde se vea la cara buena del mundo, porque yo tengo la sensación de estar viéndole el culo peludo a todas horas, y ya sabes que cuando uno pasa mucho tiempo en el culo de alguien termina oliendo a mierda.

 

Fragments de Los muertos no saben nadar, de Ana Lena Rivera- Maeva Noir- 2021

 

És curiós com ens pot arribar a condicionar l’experiència prèvia a l’hora de posar nom al que sentim. Una mateixa troballa pot amargar-li el dia a un pare mentre que per al seu fill es pot convertir en un tresor que cal preservar. La innocència dels nens és el veritable tresor que, malauradament, tots acabem perdent a mida que anem aprenent a observar la realitat des d’angles que ens presenten perspectives força menys amables.

A banda de fraus, morts i tràfic de substàncies i de persones, Los muertos no saben nadar també ens mostra la cara més vulnerable de la seva protagonista i d’alguns dels personatges principals. Callar, dissimular el que sentim davant dels altres per por de causar més dolor i disfressar la nostra pena o la nostra angoixa d’allò que no sentim per tal d’amagar-nos del mirall implacable que sempre ens acaba descobrint, no sempre és la millor opció per mantenir sana una relació de parella. Pel contrari, sol ser l’inici del distanciament que acaba desembocant, tard o d’hora, en la ruptura definitiva.

Per dolorosos que hagin estat alguns episodis del nostre passat, mai podem pretendre esborrar-los fent veure que no van passar. Amagar les fotos d’aquells que hem perdut de forma tràgica i evitar parlar d’ells amb la resta de persones amb les que hem compartit aquesta pèrdua i aquest dolor, lluny de tancar la ferida, el que acaba fent és perpetuar-la, evitant que es tanqui. Totes les morts tenen dret a ser plorades. Amb dolor i ràbia en les primeres etapes del dol, i més tard amb acceptació i sent capaços de reubicar la persona que hem perdut en la nostra vida, gaudint del que vam compartir amb ella, de tot el que ens va ensenyar i ens va estimar.

Ana Lena Rivera dedica aquesta darrera novel.la als qui viuen la vida en present perquè no saben si hi haurà un demà. Crec que és el que hauríem d’acostumar-nos a fer tots. Potser així aprendríem a valorar molt més les nostres vides i a procurar que fossin més plenes d’allò que de veritat importa i que no es pot comprar amb diners.

 

Estrella Pisa