Creant Llibertat

  L’any 1980, després de l’èxit que va tenir el seu assaig Els catalans als camps nazis, la Montserrat Roig va rebre l’encàrrec d’escriure un llibre sobre el setge que Leningrad va patir per part dels alemanys durant més de 900 dies entre els anys 1941 i 1944. Aquest projecte li proposà Edicions Progreso de Moscou i ella no va dubtar a acceptar-ho. Va haver de viatjar a Leningrad i fer una estada de dos mesos per dur a terme una acurada investigació, entrevistant alguns dels supervivents, visitant els llocs més emblemàtics de la ciutat i gaudint del seu patrimoni cultural i de les lletres dels seus poetes i cronistes. Fruit d’aquesta experiència, dos anys després, publicaria en castellà l’assaig Mi viaje al bloqueo i al 1985 escriuria un llibre més personal narrant com va viure ella aquella estada de 2 mesos a Leningrad. Aquell llibre és L’agulla daurada.   Llegir a Montserrat Roig no m’ha deixat mai indiferent. Ja es tracti d’un article, d’una entrevista, d’una novel.la o d’un

És un fet que, moltes vegades, no sabem valorar allò que tenim fins que no ho perdem. En les complicades relacions humanes, acostumem a rendir-nos davant les primeres dificultats, queixant-nos de que ja res no és el que era i enfocant-nos només en aquells aspectes que ens separen. La persona de qui ens vam enamorar, de sobte, resulta que no és ben bé com ens pensàvem que era. De vegades mostra un caràcter que no li sospitàvem i no es comporta com desitjaríem que es comportés. La convivència és com un camp de mines on la rutina acaba, massa sovint, mutilant els sentiments i posant en perill la continuïtat de les relacions de parella. Perquè no és el mateix quedar amb la persona que estimem per anar a sopar i passar la nit junts o per gaudir d’un viatge plegats durant les vacances, que compartir-hi les responsabilitats mundanes del dia a dia. Si a aquest escenari apareixen problemes econòmics, la situació escara s’agreuja molt més. I, si la parella té fills, malauradament, són ells qui

  Sovint ens passa, quan llegim una novel.la, que intentem trobar en el personatge principal trets de personalitat del propi autor i experiències que ell hagi pogut viure en primera persona. Potser perquè, en escriure, acabem explicant sempre la pròpia història, però disfressada amb diferents màscares i ubicada en altres escenaris i altres èpoques. No és estrany que una de les preguntes que més repeteixin els entrevistadors quan tenen al davant a un escriptor sigui la clàssica: “Què et va portar a escriure?” Aquesta pregunta també li van fer moltes vegades a la Montserrat Roig i, durant anys, ella va intentar donar-se una resposta creïble ella mateixa a través de moltes notes que, poc abans de la seva prematura mort, va recopilar en un llibre que es va publicar amb el curiós títol de “Digues que m’estimes encara que sigui mentida”. No es tracta de cap novel.la, ni de cap autobiografia ni tampoc de cap diari personal. Podria considerar-se una mena d’assaig breu on podem trobar rep

Si néixer dona ja implica començar amb desavantatges en comparació amb néixer home, independentment del punt geogràfic que habitem, néixer dona a països com l’Afganistà en temps de l’Estat Islàmic o dels que van venir després, amb la tirania dels talibans, ha estat l’equivalent a viure condemnada perpètuament a no ser ningú, però a la vegada, a ser utilitzada per tothom com a moneda de canvi, com a màquina de feinejar sense veu ni vot obligada a servir als homes que l’envoltin i a engendrar fills que potser no desitjaria tenir. Què podem esperar d’un poble que prohibeix l’educació de les seves dones, que permet que els propis pares concertin matrimonis de nenes de 10, 13 o 15 anys amb senyors que podrien ser els seus pares o fins i tot els seus avis? Què pot haver de dolent en que una nena rebi formació acadèmica i esdevingui una persona preparada per desenvolupar una determinada professió? Què pot haver d’indecorós en que una dona treballi i guany els seus propis diners per pode