Res no és perdut per sempre

És un fet que, moltes vegades, no sabem valorar allò que tenim fins que no ho perdem. En les complicades relacions humanes, acostumem a rendir-nos davant les primeres dificultats, queixant-nos de que ja res no és el que era i enfocant-nos només en aquells aspectes que ens separen.

La persona de qui ens vam enamorar, de sobte, resulta que no és ben bé com ens pensàvem que era. De vegades mostra un caràcter que no li sospitàvem i no es comporta com desitjaríem que es comportés. La convivència és com un camp de mines on la rutina acaba, massa sovint, mutilant els sentiments i posant en perill la continuïtat de les relacions de parella. Perquè no és el mateix quedar amb la persona que estimem per anar a sopar i passar la nit junts o per gaudir d’un viatge plegats durant les vacances, que compartir-hi les responsabilitats mundanes del dia a dia. Si a aquest escenari apareixen problemes econòmics, la situació escara s’agreuja molt més. I, si la parella té fills, malauradament, són ells qui acaben patint les pitjors conseqüències.

Res no li pot fer més mal a un nen que no sentir-se estimat pels seus pares. Bé perquè no tenen temps per escoltar-lo ni per respondre les seves peculiars preguntes, ni per consolar-lo de les seves pors. Bé perquè el facin servir d’excusa per atacar-se entre ells.

Susanna Tamaro, l’autora de Vés on et porti el cor, va escriure al 1999 una novel.la adreçada a públic juvenil que tractava d’aquests sentiments que experimenten els fills de parelles que han arribat al punt de perdre’s el respecte i acaben perdent el món de vista i descuidant a aquells que menys culpa tenen de res.

Tobies i l’àngel és una novel.la de només 90 pàgines on la Susana ens mostra el món de les relacions humanes a través dels ulls de la Martina, una nena de només 8 anys que arriba a la trista conclusió de que ella no hauria d’haver nascut.

Quan ja va ser una mica més gran, tancada a l’habitació i amagada sota el llit mentre esperava que passés la tempesta, havia començat a separar les paraules per colors: “Ets un fracassat.” Groc. “Ja no t’aguanto.” Taronja. “Me’n torno amb la mare.” Blanc. “Ets un borratxo.” Vermell. “I tu no serveixes per a res.” Verd. “T’odio.” Negre. “La ximple de la teva filla.” Blau. “També és teva.” Gris. “Qui ho sap.” Blau cel.

Hi havia dies més taronges o més grocs. Dies més vermells, dies més negres. Amb el temps, a més dels colors també els havia començat a donar una forma. Hi havia paraules-tèrmit, paraules-aranya, paraules escorpí. Ajaguda a terra les veia venir corrent.

Les paraules-tèrmit entraven per sota les ungles, corrien per les venes fins al cor i s’hi llançaven a sobre amb potetes i mandíbules esmolades.

En canvi les paraules-aranya vivien entre l’estómac i els pulmons. Allà, amb les teranyines empresonaven els òrgans, els estrenyien, els feien ballar i la deixaven sense alè.

Les paraules-escorpí eren les paraules que anaven unides a una acció: les paraules “plat trencat”, les paraules “puntada de peu a una cadira”, la paraula “bufetada”. Paraules-fibló acompanyades d’un dolor.

La Martina havia enganxat un vell full de calendari a la paret de davant del llit. Representava un paisatge amb muntanyes i neu i, al fons, una caseta de fusta com la dels contes. L’hi havia regalat l’avi.

-Quan ja no sàpigues on anar- li havia dit-, et refugies en el paisatge. Camina per la neu i respira. Després vés fins a la caseta i tanca-t’hi.

Les paraules de l’avi eren molt diferents de les paraules de la cinta escombraries. No eren paraules-fletxa, paraules-pedrada. En comptes de tancar les portes, les obrien. Ell mateix li havia confessat un dia, mentre seien en un banc del parc.

-Saps per què s’avorreixen les persones?- li havia preguntat tot d’una.

-No.

-Perquè no veuen les portes.

-Quines portes?

-Les que hi ha amagades una mica pertot arreu.

-Pertot arreu on?

-A l’aire, al voltant nostre, a les cases, als paisatges, a les parades de l’autobús, a la panxa de les persones. Si saps obrir les portes, no estaràs mai trista.

Aleshores havia entès que les paraules de l’avi eren paraules-clau. Sempre anaven endavant i exploraven l’aire, i canviaven una cosa en una altra.

Paraules-clau i paraules-flassada, paraules tèbies sota les quals un es podia adormir tranquil com els nans agombolats per la Blancaneu.

 

Fragment de Tobies i l’àngel, de Susanna Tamaro- 1999- Editorial Empúries.

 

Susanna Tamaro té el do d’emocionar amb les seves històries i amb la forma que té de conjugar les paraules amb els sentiments. Les relacions familiars transiten per terrenys que de vegades són molt poc estables pels seus protagonistes. Un nen que creixi en un ambient insegur difícilment podrà esdevenir un adult exitós, doncs ningú pot tenir èxit a la vida si per dins se sent un fracassat a qui fins i tot els seus pares han deixat de banda.

De vegades creiem erròniament que el millor que podem fer pels nostres nens és assegurar-los allò que nosaltres no vam poder tenir. Si això que ens va faltar es pot comprar amb diners, voldrà dir que no mereix la importància ni la preocupació que li dediquem. Per a un nen sentir-se estimat pels seus pares o per aquells que s’estiguin ocupant de la seva educació i créixer en un entorn segur on imperin el respecte i les paraules-clau és essencial per poder esdevenir un adult capaç de dirigir la seva vida de forma autònoma i lliure.

 

Estrella Pisa