La Llibertat de ser un mateix

Sempre m'he considerat una persona humil i una perpètua aprenent del que m'ha volgut ensenyar la vida. Per als humans, com per a la resta d'espècies del planeta, viure sempre ha estat un exercici complicat i moltes vegades arriscat, perquè mai sabem què ens espera al moment següent. Però el fet de compartir la vida amb d'altres ésers que es troben en la nostra mateixa situació, ens permet consolar-nos els uns als altres i confiar-nos una mica per tal de treure'ns de sobre la por a viure, la por a ser lliures.

Des de ben jove vaig aprendre que la llibertat de ser un mateix és un objectiu que té un preu molt més alt del que ens pensem, perquè implica aprendre a dir que NO moltes vegades, implica dir el que pensem a la gent que estimem i ens estima i no sempre estarà preparada per acceptar les nostres diferències. Però la nostra llibertat passa per deixar clar el nostre posicionament. Podem respectar el que pensen els altres, però esperem que ells també siguin capaços de respectar el que pensem nosaltres.

De vegades aquestes diferències generen conflictes entre pares i fills, entre germans, entre veïns i la convivència es torna una mica més complicada del que ja ho era en condicions normals.

Val a dir que també sempre he tingut molt clar que el meu espai de llibertat s'acaba allà on comencen els espais de llibertat dels altres. Potser per això mai no m'han agradat els enfrontaments inútils, les discussions que degeneren en insults del tot innecessaris i, quan he entès que el diàleg seria del tot impossible, he preferit deixar d'intentar que els altres entenguessin les meves postures, perquè he determinat que seria com picar ferro fred i un malbaratament d'energia sense cap ni peus. Diuen que una retirada a temps de vegades és una victòria i que no hi millor menyspreu que no fer estima.

Potser per aquesta mania meva de no entrar en conflictes i de no perdre el temps en causes impossibles, vaig descobrir en els llibres el meu espai idoni per sentir-me lliure. Llibres que em transportaven a d'altres realitats possibles, pàgines i pàgines que m'han permés aprendre tot el que sé i posar en dubte tot el que creia que sabia. Perquè, quant més llegim, més dubtem del que sabem. Potser per això diuen que els veritables savis són les persones més humils, aquelles que mai presumiran del que han estudiat ni del que han aconseguit, sinó que tota la seva vida es consideraran aprenents i mantindran intacta la capacitat de sorprendre's de tot allò que la vida encara els pot oferir.


Un dels primers autors que em va captivar de valent va ser en Hermann Hesse amb la seva novel.la Siddartha. Llegir aquelles pàgines amb només 18 anys i coincidint en un moment personal delicat, em va permetre prendre les primeres decisions importants de la meva vida. Sempre he explicat que aquell llibre em va canviar la vida, perquè em va obrir els ulls, em va ensenyar que no hem de seguir cap mestre ni cap il.luminat, sinó ser valents i acceptar la nostra pròpia manera d'entendre i de sentir la vida perquè, equivocada o no, serà la única que ens servirà per guiar-nos pel món.

Tendim a evitar i penalitzar les errades i no entenem que, moltes vegades, ens resulten més útils que no pas els encerts. Perquè, mentre de les errades aprenem de primera mà el que no hem de tornar a fer i a esforçar-nos més en els nostres propòsits, dels encerts només aprenem a creure'ns que som millors del que realment som i a confiar-nos massa.

Molt sovint, quan estem amb nens petits o amb adolescents, cometem el vici de preguntar-los què voldran ser de grans. La resposta més encertada que podrien donar-nos hauria de ser: "Seré jo mateix"

No explicaré l'argument de Siddartha aquí, perquè considero que els llibres no s'han d'explicar. S'han de llegir. Els hem de fer nostres i així, cada lectura serà única i els sentiments que ens desperti sempre seran molt personals.

Una de les frases que podem trobar entre les seves pàgines dona una idea molt clara del sentit d'aquesta novel.la:






Siddartha és un dels llibres que m'emportaria a una illa deserta.


Estrella Pisa

Comentaris

  1. Julivert3 de novembre del 2019, a les 13:14

    Que ben explicat ,convida a llegir-lo

    ResponElimina
  2. Hijosmanual19 de novembre del 2019, a les 15:57

    Creo que esa forma de pensar, que el único guía somos nosotros mismos, quizás ha sido mía aunque no la viera. Siempre me ha costado mantener la amistad, porque veía que la gente fingía mucho, seguía el rollo a los demás para mantenerse dentro del grupo a toda costa. Y nunca he concebido tener que ser diferente a como soy realmente, para poder mantener a la gente a mi lado. Quizás como dices sea la forma equivocada, pero al menos no me miento a mí misma.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estrella Pisa20 de novembre del 2019, a les 12:29

      Te felicito de corazón por ser tú misma, por no disfrazarte de nadie más para agradar ni convencer a nadie. Yo tampoco concibo otra forma de conducirme por la vida. Todos tenemos derecho a vivir nuestras propias experiencias y a cometer nuestros propios errores y aciertos. Sólo cuando los experimentamos de primera mano, somos capaces de asimilar nuevos conocimientos y de seguir creciendo como personas.

      Un fuerte abrazo.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars

Intimitats de Parelles

Imatge
Si les relacions interpersonals acostumen a ser complicades, les relacions de parella ho són molt més. Adaptar-se als hàbits, als costums,  a les manies i al caràcter d’una altra persona és un exercici que requereix de molta perseverància, molta paciència i molt de respecte per ambdues parts. Mentre moltes parelles aconsegueixen superar tots els paranys i mantenen una relació satisfactòria durant molts anys, també n’hi ha moltes altres que no córren la mateixa sort i acaben trencant la seva relació quan no es veuen capaces de passar les primeres proves de foc o es neguen a passar-ne cap més, després d’anys de lluita i de patiment que consideren que no els ha servit per res. L’amor sempre és delicat, perquè implica molts factors i passa, inevitablement, per diferents etapes. L’atracció i l’enamorament inicials, la passió de les primeres trobades i la necessitat de descobrir més coses de l’altra persona acaben derivant en rutina a mesura que anem desvetllant tots els misteris de l’a
Més informació

El Dret a Aprendre

Imatge
Si ens endinsem a qualsevol època històrica, sempre trobarem infinitat de noms propis que el temps no ha esborrat de la nostra memòria col.lectiva. Noms de persones que van destacar pel seu coratge o per la seva covardia, per la seva bona voluntat o per la seva tirania cap a la resta dels seus contemporanis, per la seva coneguda saviesa  ó per la seva notable ignorància. Però també ens trobarem amb una trista realitat: la majoria d’aquests noms pertanyen a persones del gènere masculí. I és molt probable que cometem l’errada de creure que, en determinades èpoques anteriors a la nostra, no va haver-hi dones importants, tret d’alguna reina, alguna religiosa que s’atrevís a traspassar al paper els seus pensaments, o alguna científica com Marie Curie . Res més lluny de la realitat. La història que s’amaga a les biblioteques i als arxius històrics ens demostra que han estat moltes les dones que han hagut de triar entre ser dones o tenir accés al coneixement. Dones que, com Catherina
Més informació

Els Capricis del Destí

Imatge
Quan llegim novel.les o anem a veure pel.lícules amb històries on l’atzar cobra molt de protagonisme, acostumem a deduïr que els escriptors i els guionistes fabulen massa i no s’ajusten gens al que li passa a la gent a la seva vida quotidiana. Ens agrada pensar que tothom té vides linials, on tots els esdeveniments es poden preveure amb antel.lació i on els secrets de família no són secrets per a ningú. Però el cas és que la nostra vida mai no resulta tan previsible com ens pensem. En qualsevol moment, les nostres rutines es poden veure alterades per la presència d’algú del passat que torna a entrar en escena ó d’algun desconegut que arriba al nostre present per acabar determinant el nostre futur. Els autors de novel.la històrica saben de la importància de l’atzar en les vides dels personatges que trien per explicar les seves històries. Saben que un petit canvi en el dia a dia del protagonista, com l’aparició sobtada d’un nou personatge a la trama, una ferida greu al camp de b
Més informació

La Salpêtrière de Charcot

Imatge
  Sempre he tingut més por d’acabar a un psiquiàtric que d’anar a la presó. Potser perquè vaig créixer veient com patia el meu pare, diagnosticat al 1972 d'un trastorn maníac depressiu (el que ara s’anomena trastorn bipolar). I el que més em dol és haver d’admetre que, durant uns anys, jo mateixa vaig creure´m que el meu pare era un boig. Fins que als 12 anys vaig entendre que potser ell era la persona més sensata de tota la meva família i em vaig dedicar a escoltar-lo i a permetre que m’escoltés. Avui en dia, el record d’aquelles tardes conversant amb ell i escoltant música clàssica a la ràdio són un tresor impagable, per molt que la resta de la meva família m’advertís que no l’escoltés tant perquè em podia tornar tan boja com ho estava ell. Una de les funcions que compleix l’educació és la preparació dels nens per a una vida adulta independent i satisfactòria. Progenitors, tutors i mestres treballen en equip per tal d’aconseguir que aquests nens aprenguin a distingir el que est
Més informació