Teresa Pàmies

Coneguda a la seva joventud amb l’apel.latiu de “capitana roja”, la Teresa Pàmies va nèixer al 1919 a Balaguer. Va crèixer a una família humil i dedicada a la pagesia. El seu pare, en Tomàs Pàmies, era un dels dirigents del bloc obrer i li transmetria les seves idees, contagiant-li també el seu esperit de lluita.

La Teresa només tenia 11 anys quan va haver de deixar l’escola per posar-se a treballar, però, a la vegada, s’implicava en el partit on militava el seu pare i repartia la seva propaganda. Amb 16 anys va donar el seu primer miting al costat de Lluís Companys i Frederica Montseny a Barcelona. Dos anys després, s’afiliaria a les Juventuds socialistes unificades de Calaunya (JSUC). L’esclat de la Guerra Civil Espanyola, lluny d’aturar-la, la fa tornar-se més activa. No deixa de donar mitings donant suport al Front Popular, ni de viatjar buscant aliats internacionals que donessin suport a la República. Però els republicans perden la guerra i la Teresa, amb menys de 20 anys, ha de marxar a l’exili amb el seu pare i molts altres companys, deixant la mare i els germans a Balaguer.

Primer marxen cap a França, on seran confinats al camp de concentració de Magnac-Laval. D’allà podran fugir gràcies al suport del partit comunista francés. A França, la Teresa s’hi està una temporada, però amb l’avanç del feixisme nazi, considera que allà no estarà segurà i s’aventura a embarcar-se cap a Amèrica. Després d’un periple per països com República Dominicana i Cuba, s’acabarà establint a Mèxic durant uns anys que aprofita anant a la Universitat femenina i estudiant periodisme. 

Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, decideix tornar a Europa i viatja fins la Iugoslàvia de Tito. Després s’estableix a Praga, on viu el seu pare i on acabarà formant una família amb en Gregorio López Raimundo, secretari general del PSUC i germà d’en Joaquín López Raimundo, conegut per ser un dels deportats espanyols als camps de concentració nazis, juntament amb els seu bon amic Francesc Boix (el fotògraf de Mauthausen). 

A Praga la Teresa aconsegueix feina com a redactora i locutora de les emissions en castellà i en català a la ràdio de la ciutat. Aquests anys a la capital de l’antiga Txecoslvàquia seran crucials per la Teresa i els deixa reflectits en la seva primera novel.la, Testament a Praga. Una novel.la escrita en col.laboració amb el seu pare, qui moriría a Praga sense haver pogut tornar de l’exili ni retrobar-se amb la resta de la seva família.

Cada vegada s’enyonarava més de Catalunya i necessitava estar una mica més a prop de casa, per la qual cosa, el seu company i ella decidiren traslladar-se amb els seus fills a París. Allà viuria en primera línia el maig del 68. Fruit d’aquestes experiències escriuria el llibre “Si vas a París, papà”.

Tot i que pugui semblar que la Teresa i la seva família vivien molt bé a l’exili, els seus llibres ens demostren que aquesta dona va haver de treballar en tot tipus de feines, en general pobrement retribuïdes, que res tenien a veure amb les seves capacitats i aptituds reals. Però la seva família no es mantenia tota sola i ella havia de fer el que calgués per tirar-la endavant.

L’any 1970 li otorguen el Premi Josep Pla de narrativa per Testament a Praga i la fi del seu exili comença a dibuixar-se a l’horitzó. Un any després, torna a Barcelona amb els seus fills petits, però sense el seu company, qui ha de continuar vivint en la clandestinitat. A la novel.la Amor clandestí narrarà la seva història amb el Gregorio.

La tornada a Barcelona després de 30 anys, el retrobament amb els familiars que encara li quedaven i els vells coneguts i companys, no va ser fàcil. D’alguna manera tots eren ja uns altres i tots mantenien la seva versió dels fets com la única versió autèntica.

Però la Teresa no es va deixar vèncer ni per les restriccions de la dictadura que encara imperava en aquells anys, ni per les crítiques de la gent més propera. La seva carrera literària tot just arrencava i ella va decidir no posar-li fre. Treballadora incansable, no va deixar de publicar nous llibres ni de colaborar a diferents diaris i altres mitjans de comunicació, al temps que també feia traduccions i donava conferències. No va parar de treballar fins cinc anys abans de la seva mort.

La Teresa ens va deixar al 2012, quan comptava 92 anys. Va morir a Granada, lloc que li agradava especialment. El llegat que ens deixa és impagable, perquè els seus llibres són un recull de testimonis del que va patir molta gent al nostre país, havent de triar entre quedar-se i acabar podrint-se a la presó o afusellat davant la tàpia d’un cementiri o marxar a un exili incert i ple de perills i d’absències.

El seu fill Tomàs la descriu així al seu llibre “Gent del meu exili”:

“[La mare] sempre deia el que pensava, sense importar-li qui tingués davant. Amb la seva enteresa i lleialtat es va guanyar el respecte de tothom: personatges rics i pobres, famosos i anònims, de dretes i d’esquerres, religiosos i ateus. Sobretot, es guanyava el respecte dels joves.”
                                                                             (‘Gent del meu exili’, Tomàs Pàmies)

  

Entre les obres de Teresa Pàmies, podem trobar:

-          Testament a Praga – 1970

-          Quan èrem capitans -1974

-          Va ploure tot el dia – 1974

-          Quan èrem refigiats- 1975

-          Si vas a París, papà… 1975

-          Gent del meu exili – 1975

-          Crònica de la vetlla – 1975

-          Dona de pres- 1975

-          Los que se fueron – 1976

-          Amor clandestí – 1976

-          Maig de les dones. Crònica d’unes jornades - 1976

-          Aquell vellet senzill i pulcre- 1977

-          Cròniques de nàufrags- 1977

-          La chivata- 1981

-          Memòria dels morts – 1981

-          Busqueu-me a Granada- 1984

-          Massa tard per a Cèlia- 1984

-          Segrest amb filipina – 1986

-          Primavera de l’àvia- 1989

-          Rebellion de Viejas- 1989

-          Jardí enfonsat- 1992

-          Coses de la vida a ritme de bolero- 1993

-          Nadal a Porto - 1994

-          La filla del Gudari - 1997

-          La vida amb cançó: cròniques radiofòniques – 1999

-          Estem en guerra – 2005

-          Ràdio Pirinaica – 2007

A banda del Premi Josep Pla de narraviva al 1970, la Teresa Pàmies va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya al 1984, la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona al 2000, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al 2001 i el Premi Manuel Vázquez Montalbán al 2006. Al 2019, la Institució de les Lletres Catalanes va organitzar i celebrar en el seu honor l’Any Teresa Pàmies.

Una capitana tan indòmita com propera a la gent per la que va lluitar tota la seva vida. Un exemple de perseverància i d’exercici de la llibertat individual.

Estrella Pisa