La veu de la innocència

El món de la literatura és tan ampli que dona per dividir-lo en diferents gèneres, segons la temàtica que tracten els llibres i la forma que trien els seus autors per desenvolupar-la, però també segons l’edat dels potencials lectors de cada obra.

Així, a les llibreries, a les biblioteques i a les fires dels llibres ens podem trobar amb llibres per a nens, llibres per a adolescents i llibres per a adults. Els lectors que es deixen influir per les recomanacions dels editors dels llibres en referència a les franges d’edat a que van destinats els seus títols, poden caure en la terrible errada de perdre’s grans obres només pel fet de que algú els pugui considerar molts grans per llegir segons què.

Hi ha un llibre destinat al públic més jove que tot adult hauria d’haver llegit. De petit o de gran, tant se val, perquè els seus missatges senzills no deixen indiferent a ningú. Aquest llibre és El petit príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry.



El seu autor es va basar en una experiència personal al desert del Sahara al 1935, quan ell i un seu company van patir una averia a l’avió amb el qual es disposaven a batre un record de velocitat entre París i Saigó. Ells van ser rescatats per un beduí, quatre dies després per un beduí. Però la seva ment va quedar atrapada a aquell desert fins que va crear el personatge del petit príncep, un nen que viu tot sol a un petit asteroide, que té tres petits volcants que ha d’escurar cada setmana, una rosa capritxosa de la que cuida amb tots els seus sentits i uns baobabs que ha de mantenir a ratlla per evitar que les seves fortes arrels acabin desintegrant l’asteroide.

La repercusió d’aquesta petita història va ser tan gran, que avui dia és gairebé impossible trobar algú al món que no conegui al seu protagonista.

En un llibre de no més de setanta pàgines, comptant els dibuixos del propi autor, l’Antoine de Saint-Exupéry en té prou per retratar-nos diferents tipus de persones i fer-nos reflexionar sobre les nostres pròpies actituds davant la vida. Ens recorda el que molts altres ens han explicat abans i després d’ell: que els únics éssers humans que tenen sentit comú són els nens, fins al dia que l’acaben perdent per la mala influència dels adults.

A Léon Werth

Demano perdó als nens per haver dedicat aquest llibre a una persona gran. Tinc una bona excusa: aquesta persona gran és el millor amic que tinc al món. Tinc una altra excusa: aquesta persona gran ho pot entendre tot, fins i tot els llibres per a nens. Tinc una tercera excusa: aquesta persona viu a França, on passa gana i fred. I és clar, necessita molt que la consolin. Si amb aquestes excuses no n’hi ha prou, vull dedicar aquest llibre al nen que va ser aquesta persona gran. Totes les persones grans han començat essent nens. (Però n’hi ha poques que se’n recordin.) Doncs corregeixo la dedicatòria:

A Léon Werth quan era petit.


                          Dedicatòria de l’autor d’El Petit Príncep, Antoine Saint-Exupéry- 1946


Aquest Petit Príncep ens ha deixat converses que a molts se’ns han impregnat al cor, com quan la serp li diu al desert que, entre els homes, sempre se sentirà sol o la guineu li revel.la el seu secret: l’essencial és invisible als ulls.

Al món hi han moltes roses, moltes guineus i moltes persones, però  totes deixaran de semblar-nos iguals en el moment que aprenem a mirar-ne algunes amb els ulls del cor. La rosa del Petit Príncep era única al món perquè era la rosa que ell havia cuidat. La guineu que apareix al llibre també era única al món, perquè era la que el Petit Princep havia domesticat i el propi Petit Príncep era únic al món per l’Antoine Saint-Exupéry perquè era el nen que ell havia imaginat i no pas cap altre. L’important no són els destinaris dels nostres sentiments, sinó el que aquestes persones, animals o flors ens fan sentir a nosaltres. De vegades no podem considerar-nos plenament desperts ni vius fins que el nostre cor comença a bategar amb força per una altra persona o per una altra causa que no tingui res a veure amb el nostre propi ego.

Gràcies a que a aquest aviador li donés per escriure, tots ens podem sentir una mica partícips del seu preciós univers i, quan mirem els estels, podem sentir que riuen i que, en un d’ells, un nen cuida de la rosa que més l’importa del món, perquè és la que el fa sentir viu.



Estrella Pisa

Comentaris

  1. El Rincón de Keren31 de març del 2020, a les 8:42

    Em mataràs, però no l'he llegit. I el meu germà si. Li vaa agradar tant que sempre repetia aquella famosa frase, "L'esencial es invible al ulls" te molta potència. Però m'agrada més llegir llibres que ningú hagi llegit. Es quasi com si fos una moda llegir tothom el mateix. Se que d'aquesta manera, mai tindré amb qui parlar de llibres però sóc així; descubrir noves cares , noves lletres. Potser faig alguna paradeta per raonar o millor dit llegir a la meva comunitat es així com vaig passant. Pero tinc tants llibres que m'agradaria llegir, per això de saber quins son de lectura obligatoria. Curiositat, diguem-ho així, potser d'aquesta manera se m'enten millor. Pero no viure prou per llegir a tots. Em dona pena.

    Una salutació!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estrella Pisa31 de març del 2020, a les 16:58

      Hola Keren,
      M'haurien de matar a mi si jo poguès matar algú només pel fet de no haver llegit un llibre.
      De llibres, com bé dius tu, n'hi ha tants que fa pena que la vida no ens arribi per a llegir tots els que voldriem llegir.
      M'agrada això de que t'agradi llegir llibres que no acostuma a llegir ningú. Demostra que tens criteri propi, que no et deixes entabanar pel primer llibre que trobes, només perquè està de moda. Podem trobar llibres boníssims que gairebé no han tingut repercussió als mitjans de comunicació i llibres que no poden ser més dolents, que arriben a guanyar premis i a tenir moltes edicions.

      Al món de la literatura passa el mateix que a la resta de mons: els que surten més vegades a les fotos no vol dir que siguin els millors. Senzillament, són els que tenen menys vergonya i menys humilitat.

      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Miguelángel Díaz3 d’abril del 2020, a les 13:15

    Un libro imprescindible, Estrella.
    Le Petit Prince es de esos libros que a todos nos viene bien leer para indagar en nuestro interior y descubrir esas cosas que deben ser fundamentales cada uno de nosotros.
    Has publicado un acercamiento muy directo e interesante.
    Un fuerte abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estrella Pisa3 d’abril del 2020, a les 19:11

      Sin duda, Miguel, la lectura de este libro nos da mucho qué pensar sobre nosotros mismos, sobre el tipo de personas que somos y sobre aquello que nos mueve en la vida.

      Un fuerte abrazo.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars

Intimitats de Parelles

Imatge
Si les relacions interpersonals acostumen a ser complicades, les relacions de parella ho són molt més. Adaptar-se als hàbits, als costums,  a les manies i al caràcter d’una altra persona és un exercici que requereix de molta perseverància, molta paciència i molt de respecte per ambdues parts. Mentre moltes parelles aconsegueixen superar tots els paranys i mantenen una relació satisfactòria durant molts anys, també n’hi ha moltes altres que no córren la mateixa sort i acaben trencant la seva relació quan no es veuen capaces de passar les primeres proves de foc o es neguen a passar-ne cap més, després d’anys de lluita i de patiment que consideren que no els ha servit per res. L’amor sempre és delicat, perquè implica molts factors i passa, inevitablement, per diferents etapes. L’atracció i l’enamorament inicials, la passió de les primeres trobades i la necessitat de descobrir més coses de l’altra persona acaben derivant en rutina a mesura que anem desvetllant tots els misteris de l’a
Més informació

La Salpêtrière de Charcot

Imatge
  Sempre he tingut més por d’acabar a un psiquiàtric que d’anar a la presó. Potser perquè vaig créixer veient com patia el meu pare, diagnosticat al 1972 d'un trastorn maníac depressiu (el que ara s’anomena trastorn bipolar). I el que més em dol és haver d’admetre que, durant uns anys, jo mateixa vaig creure´m que el meu pare era un boig. Fins que als 12 anys vaig entendre que potser ell era la persona més sensata de tota la meva família i em vaig dedicar a escoltar-lo i a permetre que m’escoltés. Avui en dia, el record d’aquelles tardes conversant amb ell i escoltant música clàssica a la ràdio són un tresor impagable, per molt que la resta de la meva família m’advertís que no l’escoltés tant perquè em podia tornar tan boja com ho estava ell. Una de les funcions que compleix l’educació és la preparació dels nens per a una vida adulta independent i satisfactòria. Progenitors, tutors i mestres treballen en equip per tal d’aconseguir que aquests nens aprenguin a distingir el que est
Més informació

La Llibertat de ser un mateix

Imatge
Sempre m'he considerat una persona humil i una perpètua aprenent del que m'ha volgut ensenyar la vida. Per als humans, com per a la resta d'espècies del planeta, viure sempre ha estat un exercici complicat i moltes vegades arriscat, perquè mai sabem què ens espera al moment següent. Però el fet de compartir la vida amb d'altres ésers que es troben en la nostra mateixa situació, ens permet consolar-nos els uns als altres i confiar-nos una mica per tal de treure'ns de sobre la por a viure, la por a ser lliures. Des de ben jove vaig aprendre que la llibertat de ser un mateix és un objectiu que té un preu molt més alt del que ens pensem, perquè implica aprendre a dir que NO moltes vegades, implica dir el que pensem a la gent que estimem i ens estima i no sempre estarà preparada per acceptar les nostres diferències. Però la nostra llibertat passa per deixar clar el nostre posicionament. Podem respectar el que pensen els altres, però esperem que ells també siguin cap
Més informació

El Dret a Aprendre

Imatge
Si ens endinsem a qualsevol època històrica, sempre trobarem infinitat de noms propis que el temps no ha esborrat de la nostra memòria col.lectiva. Noms de persones que van destacar pel seu coratge o per la seva covardia, per la seva bona voluntat o per la seva tirania cap a la resta dels seus contemporanis, per la seva coneguda saviesa  ó per la seva notable ignorància. Però també ens trobarem amb una trista realitat: la majoria d’aquests noms pertanyen a persones del gènere masculí. I és molt probable que cometem l’errada de creure que, en determinades èpoques anteriors a la nostra, no va haver-hi dones importants, tret d’alguna reina, alguna religiosa que s’atrevís a traspassar al paper els seus pensaments, o alguna científica com Marie Curie . Res més lluny de la realitat. La història que s’amaga a les biblioteques i als arxius històrics ens demostra que han estat moltes les dones que han hagut de triar entre ser dones o tenir accés al coneixement. Dones que, com Catherina
Més informació

Els Capricis del Destí

Imatge
Quan llegim novel.les o anem a veure pel.lícules amb històries on l’atzar cobra molt de protagonisme, acostumem a deduïr que els escriptors i els guionistes fabulen massa i no s’ajusten gens al que li passa a la gent a la seva vida quotidiana. Ens agrada pensar que tothom té vides linials, on tots els esdeveniments es poden preveure amb antel.lació i on els secrets de família no són secrets per a ningú. Però el cas és que la nostra vida mai no resulta tan previsible com ens pensem. En qualsevol moment, les nostres rutines es poden veure alterades per la presència d’algú del passat que torna a entrar en escena ó d’algun desconegut que arriba al nostre present per acabar determinant el nostre futur. Els autors de novel.la històrica saben de la importància de l’atzar en les vides dels personatges que trien per explicar les seves històries. Saben que un petit canvi en el dia a dia del protagonista, com l’aparició sobtada d’un nou personatge a la trama, una ferida greu al camp de b
Més informació