Creant Llibertat

  Al llarg de la vida, travessem per diferents etapes que ens poden fer sentir eufòrics o desenganyats de tot i de tothom. La vida mai no resulta un camí de roses per a ningú. En qualsevol moment poder acabar ensopegant amb alguna pedra, o caient en algun forat que hem estat capaços d’advertir a temps o enfangant-nos les sabates per algun camí equivocat. Alguns dies poden resultar-nos lluminosos encara que s’hagi dignat a sortir el sol i, en canvi, d’altres ens poden semblar grisos i tempestuosos encara que tot el que es mogui al nostre voltant sigui esplèndid, no bufi el vent i al cel no s’hagi dibuixat ni un trist núvol. La nostra vida real no és la que veuen aquells que ens miren de prop o de lluny, sinó la que ens passa per dins i de la que només soms conscients nosaltres mateixos. És la que no ens pot amagar les nostres vergonyes més inconfessables ni les pors que tant ens cuiden de dissimular davant dels altres. És també la vida que patim en silenci, potser per no ferir la se

  Habituats a viure a zones urbanes, ja siguin pobles una mica grans o ciutats on ningú es dedica a conrear ni cuidar el que menja, ens costa d’imaginar-nos depenent de les forces de la natura per sobreviure. A les nostres quotidianes, satisfer totes les nostres necessitats només es condiciona als diners. Si en tenim suficients, podem comprar-ho tot al supermercat i a d’altres comerços, ja siguin del barri o pertanyin a grans centres comercials. També tenim l’opció, força més còmode, d’anar de compres per internet, sense moure’ns del sofà de casa. Mai ens hem hagut de preocupar de si plou o no plou, de si glaça a la matinada i es poden fer les verdures, de si una tramuntanada més forta de l’habitual deixarà ben eixuts els enciams o una pedregada arruïnarà bona part de la collita de fruita dolça d’aquesta temporada. Les persones que es dediquen a l’agricultura i a la ramaderia no poden viure d’esquenes a la meteorologia, perquè en qualsevol moment, aquesta els pot jugar una mala pas

  El passat 27 de novembre moria a Madrid l’escriptora Almudena Grandes, víctima d’un càncer amb només 61 anys. Les primeres novel.les de l’Almudena mai m’havien despertat l’interès, bé per desconeixement o perquè queia en el parany que de vegades ens imposen les crítiques no massa objectives d’altres lectors o de persones mediàtiques que no dubten a l’hora de classificar als autors en determinat gènere i d’aquí es resisteixen a treure’ls. L’Almudena havia guanyat el Premi La Sonrisa Vertical amb Las edades de Lulú, novel.la que, segons paraules de la pròpia autora, li va regalar la vida que ella volia viure, perquè l’èxit va ser rotund i, poc després, va ser adaptada al cinema per Bigas Luna. El nom d’Almudena Grandes va començar a sonar alt i clar al món de les lletres espanyoles. Però a mi la literatura eròtica no m’interessava especialment i no li vaig fer lloc a l’Almudena entre els meus autors habituals fins que un dia vaig descobrir El corazón helado. Aquesta novel.la em va im