Fugint de la vida que no ens convenç

 

Al llarg de la vida, travessem per diferents etapes que ens poden fer sentir eufòrics o desenganyats de tot i de tothom. La vida mai no resulta un camí de roses per a ningú. En qualsevol moment poder acabar ensopegant amb alguna pedra, o caient en algun forat que hem estat capaços d’advertir a temps o enfangant-nos les sabates per algun camí equivocat.

Alguns dies poden resultar-nos lluminosos encara que s’hagi dignat a sortir el sol i, en canvi, d’altres ens poden semblar grisos i tempestuosos encara que tot el que es mogui al nostre voltant sigui esplèndid, no bufi el vent i al cel no s’hagi dibuixat ni un trist núvol.

La nostra vida real no és la que veuen aquells que ens miren de prop o de lluny, sinó la que ens passa per dins i de la que només soms conscients nosaltres mateixos. És la que no ens pot amagar les nostres vergonyes més inconfessables ni les pors que tant ens cuiden de dissimular davant dels altres. És també la vida que patim en silenci, potser per no ferir la sensibilitat dels nostres éssers més estimats o per evitar que alguns se’n puguin alegrar de les nostres suposades desgràcies.

Cap de les persones que ens creuem cada dia pel carrer resultaran ser qui ens semblen si ens dignem a conèixer-les més a fons. De ben segur, nosaltres tampoc encaixaríem en la idea que cadascuna d’elles ens poden haver anar formant de nosaltres, a jutjar només pel nostre aspecte físic, per la nostra indumentària, per la nostra manera de caminar o pel tipus de carrers on ens creuem cada dia.

De portes cap a dins, tots som molt diferents de com ens veuen de portes cap a fora. Una persona pot semblar molt riallera, molt enèrgica i molt optimista mentre està treballant, o quan fa la compra o quan es troba amb un veí al replà de la seva escala i, quan arriba a casa seva, sabent que no la veu ningú, arrencar-se a plorar i sentir-se completament desvalguda i sense esma per continuar tirant endavant. El motiu de la seva tristesa o del seu desencant no sempre hem d’anar a buscar-lo als problemes que pugui tenir al seu dia a dia. De vegades una persona pot esclatar quan una petita gota d’aigua és suficient per fer vessar-li el got que conté tot el que ha anat suportant durant molts anys. I llavors ens podem preguntar que com és possible que algú pugui aguantar tanta pressió i tant patiment durant tant de temps i després s’acabi trencant per una petita ximpleria. La resposta és fàcil: perquè tots tenim un límit i, quan el sobrepassem, ja no hi ha volta enrere.

Aquest límit és el que li fa prendre una dràstica decisió al protagonista de la novel.la Los vencejos, de Fernando Aramburu. L’autor de l’exitosa novel.la Patria, torna amb un extens relat en primera persona no apte per a tots els lectors. Potser només per aquells que ens hem vist en situacions similars en algun moment de les nostres vides.

Arribar a plantejar-nos acabar amb la pròpia vida no és una decisió fàcil. Sobre el suïcidi s’ha escrit i s’ha opinat molt. N’hi ha qui defensa la teoria de que el suïcida és un covard que decideix fugir dels problemes per no tenir el coratge suficient per enfrontar-los cara a cara. D’altres defensen una tesis totalment contrària: que cal ser molt valent per decidir acabar amb una vida que ja no et satisfà ni et convenç en absolut.

A mi, personalment, no m’agrada titllar a ningú de valent ni de covard, decideixi el que decideixi. Viure no és fàcil, morir tampoc. Però hi ha moltes maneres de viure i també moltes maneres de morir. I ha gent que viu molts anys, però ho fa morint-se una mica cada dia. Aquesta és la forma de suïcidi més angoixant que podem trobar, perquè la persona se sent tota la seva vida més morta que viva. D’altres persones viuen pocs anys, però ho fan amb una intensitat i una passió tan fortes, que les fa eternes entre aquells que les recordaran sempre.

No podem obligar a ningú a continuar viu si no vol viure més. Tothom té dret a decidir com vol viure i com voldria morir, independentment del que passi després.

Hi ha persones que cometen l’errada de pensar que, si elles poden amb la càrrega que els ha tocat suportar a l’esquena, tothom ha de poder amb la càrrega que li hagi tocat en sort o en desgràcia. Però no tothom té el mateix caràcter, ni la mateixa manera d’interpretar les mateixes coses, ni tampoc la mateixa resiliència. No és qüestió de ser més forts o més febles, sinó de perspectiva. Depenent des d’on ens mirem els fets, els entendrem d’una manera o d’una altra i prendrem les pròpies decisions al respecte.

No me gusta la vida. La vida será todo lo bella que afirman algunos cantantes y poetas, pero a mí no me gusta. Que no me venga nadie con alabanzas al cielo del ocaso, a la música y a las rayas de los tigres. A la mierda toda esa decoración. La vida me parece un invento perverso, mal concebido y peor ejecutado. A mí me gustaría que Dios existiera para pedirle cuentas. Para decirle a la cara lo que es: un chapucero. Dios debe de ser un viejo verde que se dedica desde las alturas cósmicas a contemplar cómo las especies se aparean y rivalizan y se devoran las unas a las otras. La única disculpa de Dios es que no existe. Y aun así yo le niego la absolución

***

Me moriré sin haber cometido un asesinato. Ignoro si dicha experiencia es sustituible por la de matarse a sí mismo. Sueño que un funcionario del Tribunal Supremo, con la cabeza cubierta por un capirote, pone un fusil de asalto en mis manos y acto seguido lee una orden judicial que me conmina a liquidar en el plazo de dos horas a una persona de mi elección, no importa cuál. Presento objeciones, alego escrúpulos Morales, trato por todos los medios de resistirme; pero es en vano. O cumplo lo que me manda o seré sometido a castigos bestiales, antes de ser quemado vivo. En vista de mi renuencia, dos carceleros me arrastran hasta una mazmorra pestilente. Sin darles tiempo a cerrar la puerta, les digo que ya he elegido a mi víctima. Quieren saber de quién se trata y me advierten: “No intentes ganar tiempo. Conocemos los trucos”.

***

Los vencejos no volverán hasta la próxima primavera. Me han dejado solo con toda la masa humana que me agobia y me saca de quicio. He leído que los vencejos emigran más allá del Sahara, hasta Uganda y por ahí, y que pasan la mayor parte de su vida en el aire. Justamente lo que yo habría deseado: no tocar el suelo, no rozarme con nadie. Si hubiera podido elegir entre nacer hombre y nacer vencejo, visto lo visto me habría decidido por lo segundo. Lo digo en serio. Ahora estaria devorando insectos en los cielos de África en lugar de respirar humo de automóviles en esta ciudad y poner a diario mis nervios a prueba en un instituto de enseñanza secundaria. Qué hermosa filosofía existencial: salir de un huevo, surcar el aire en busca de alimento, ver el mundo desde arriba sin atormentarse con preguntas existencials, no tener que hablar con nadie, no pagar impuestos ni el recibo de la luz, no creerse el rey de la creación, no inventarse conceptos pretenciosos como la eternidad, la justicia, el honor, y morir cuando a uno le toque, sin asistencia médica ni honras fúnebres.

***

No he profesado nunca con intensidad una fe, ni política ni religiosa. Barrunto que en el fondo son lo mismo.

***

A mí se me figura que la educación en España es como un balón de rugby. Quien lo agarra corre a llevárselo a su área de intereses perseguido por sus adversarios. A mí no se me quita de la cabeza la idea de que unos y otros tratan de arrebatarse el balón por la fuerza. Y me pregunto qué nociones de pedagogía y qué conocimiento de la realidad cotidiana en los colegios tienen nuestros políticos.

***

Vine al mundo sin preguntas, me iré del mundo sin respuestas.

***

-El capitalismo es detestable. El comunismo es peor. El capitalismo te permite a un tiempo llevar vida de capitalista y renegar del capitalismo, mientras que el comunismo es por principio incompatible con cualquier forma de disidencia.

-A principios del siglo XXII, España no existirá con sus fronteras actuales. “Esto huele más a convicción o vaticinio que a certeza.” “Es certeza”, ha sentenciado Patachula. Y hemos dejado la frase en la lista.

-Una causa, por muy justa que sea, se vuelve dañina tan pronto como la defiende un fanático.

-La humanidad constituye hoy día una plaga. Razonablemente la Naturaleza, en busca de equilibrio ecológico, tomará tarde o temprano cartas en el asunto, diezmando dicha especie con ayuda de algún virus o bacteria letal.

 

Fragments i frases de Los vencejos de Fernando Aramburu- 2021- Tusquets Editores.

 

Fernando Aramburu es caracteritza por escriure molt alt i mol clar sobre allò que pensa i sent. El vaig descobrir llegint Pàtria, una novel·la sobre un dels episodis més durs i sanguinaris de l’Espanya recent. Narrar uns fets tan controvertits a través d’uns personatges tant de carn i ossos, no li devia resultar gens fàcil, però ell ho va aconseguir i, a més, ho va fer de manera que als lectors ens va semblar una prosa fàcil d’entendre i de despertar-nos emocions.

A Los vencejos narra una història completament diferent en tots els sentits de la paraula. La novel.la es podria interpretar com un llarg diari on el protagonista va escrivint cada dia de tot un any, l’any que ha decidit que serà el darrer de la seva vida. Així ens va explicant episodis cabdals de la seva existència, on sortiran a col.lació la seva exparella, el seu fill Nikita, la seva mare amb Alzheimer, el seu germà amb qui la relació sempre ha estat complicada, la seva gossa Pepa i qui considera el seu únic amic, a qui anomena en secret Patachula, perquè va perdre un peu als atemptats de l’11 M a un dels trens de Madrid.

Al llarg de les seves 704 pàgines, l’autor ens meravella amb unes reflexions d’una lucidesa indiscutible que ens conviden a qüestionar-nos el veritable sentit de la vida i de la mort.

 

Estrella Pisa