Maria Mercè Roca

 

Nascuda a Portbou al 1958 a una família humil. El seu pare era factor ferroviari. La seva infantesa va estar marcada per les dificultats econòmiques de la seva família i, des dels dotze anys, ja treballava com a dependenta  als estius.

Als setze anys es trasllada a Girona per estudiar el batxillerat com a interna a un col.legi de monges. Finalitzat el COU decideix independitzar-se  i comença a treballar a la Cambra de Comerç de Girona, però no triga a adonar-se de que aquesta feina no la motiva gens. Temps després canvia aquesta ocupació per la de donar classes de català a adults. En aquesta nova activitat invertirà els següents deu anys de la seva vida, compaginant-la amb els estudis de Filologia Catalana, que deixaria inacabats.

La docència i la filologia li van descobrir el món de la literatura i va sentir la necessitat de començar a escriure.

 


El seu primer recull de relats, Vestit de verd i blanc, va quedar finalista de la quarta edició del Premi Just Manuel Casero de Girona al 1984. Aquest fet la va animar a continuar escrivint i, només un any després, guanya el Premi Recull de Blanes amb Veus de dones, un llibre de narracions curtes i també el Premi Víctor Català amb Sort que hi ha horitzó. Al 1987 guanyà el Premi Josep Pla  amb l’obra El present que m’acull.

A partir de llavors, Maria Mercè Roca es va consolidant com una de les autores més destacades en llengua catalana, tant pels premis que rep, com per la bona rebuda que tenen les seves obres en el públic.

La seva obra abarca els següents títols i premis:

 

Narrativa breu:

-          Vestit de verd i blanc- Finalista Premi Just Manuel Casero de Girona- 1984

-          Veus de dones- Premi Recull de Blanes- 1985

-          Ben estret- 1986

-          Sort que hi ha horitzó- Premi Víctor Català- 1986

-          El col.leccionista de somnis- 1987

-          La veu del foc- 1988

-          Capitells- 1988

-          L’escrivent i altres contes – 1994

-          Contes personals: Tria a cura de Carles Cortès- 2001

-          Nosaltres les dones- Llibre de contes- 2018

 

Novel.la:

-          Els arbres vençuts- 1987

-          El present que m’acull- Premi Josep Pla- 1987

-          Perfum de nard- 1988

-          Temporada baixa- 1990

-          Greuges infinits- 1992

-          Cames de seda- Premi Sant Jordi 1992

-          L’àngel del vespre- 1998

-          Delictes d’amor- Premi Ramon Llull- 2000

-          Una mare com tu- 2002

-          L’últim tren- 2003

-          Els dies difícils- 2005

-          Bones intencions- 2011

 

Narrativa juvenil:

-          Com un miratge- 1988

-          Temps de perdre- 1999

-          Kènitra - 2006

-          Mil revolts- Premi Barcanova de Literatura  Infantil i Juvenil- 2012

 

A banda d’escriure relats i novel.les, també ha escrit guions de sèries com Secrets de família i Rosa per a la Televisió de Catalunya. També col.labora regularment a diferents mitjans de premsa, ràdio i televisió.

Entre els anys 2011 i 2015 va ser vicepresidenta pel Principat de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

 

Per a la Maria Mercè Roca escriure no només és una professió, sinó també una passió per continuar descobrint-se. S’imagina que podria arribar a viure amb molt menys, però no sense escriure. Per a ella les lletres són una necessitat i satisfer-la un repte que l’ajuda a sentir-se interessant.

 

Estrella Pisa


Comentaris

  1. El Rincón de Keren7 d’octubre del 2020, a les 12:19

    Només per practicar, he de dir que, m'agradat molt veure que si alguna cosa no t'agrada, pots canviar sense dubtar, i buscar la millor manera de buscar-te la vida. Pel que vols, el que et mou. Ja estic per aqui però he sigut molt injusta amb tu, ¿em perdonràs? m'agrada la teva llavor i es el que importa. Molt bona entrada. faré un pàrentesis per trobar a alguna escriptora catalana perquè encara he de practicar una mica més amb el català. Gràcies per aquest post.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estrella Pisa7 d’octubre del 2020, a les 12:40

      Hola Keren,
      No entenc això que dius de que has estat injusta amb mi. No tinc res a perdonar-te, perquè no m'has fet res.
      Crec que de vegades escrivim posts que poden arribar a molestar a algunes de les persones que els llegeixen. Bé perquè toquem temes molt delicats o perquè les paraules es malinterpreten. Però això ens passa a tots.

      Gràcies per ser-hi sempre.

      Una forta abraçada.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars

Intimitats de Parelles

Imatge
Si les relacions interpersonals acostumen a ser complicades, les relacions de parella ho són molt més. Adaptar-se als hàbits, als costums,  a les manies i al caràcter d’una altra persona és un exercici que requereix de molta perseverància, molta paciència i molt de respecte per ambdues parts. Mentre moltes parelles aconsegueixen superar tots els paranys i mantenen una relació satisfactòria durant molts anys, també n’hi ha moltes altres que no córren la mateixa sort i acaben trencant la seva relació quan no es veuen capaces de passar les primeres proves de foc o es neguen a passar-ne cap més, després d’anys de lluita i de patiment que consideren que no els ha servit per res. L’amor sempre és delicat, perquè implica molts factors i passa, inevitablement, per diferents etapes. L’atracció i l’enamorament inicials, la passió de les primeres trobades i la necessitat de descobrir més coses de l’altra persona acaben derivant en rutina a mesura que anem desvetllant tots els misteris de l’a
Més informació

La Salpêtrière de Charcot

Imatge
  Sempre he tingut més por d’acabar a un psiquiàtric que d’anar a la presó. Potser perquè vaig créixer veient com patia el meu pare, diagnosticat al 1972 d'un trastorn maníac depressiu (el que ara s’anomena trastorn bipolar). I el que més em dol és haver d’admetre que, durant uns anys, jo mateixa vaig creure´m que el meu pare era un boig. Fins que als 12 anys vaig entendre que potser ell era la persona més sensata de tota la meva família i em vaig dedicar a escoltar-lo i a permetre que m’escoltés. Avui en dia, el record d’aquelles tardes conversant amb ell i escoltant música clàssica a la ràdio són un tresor impagable, per molt que la resta de la meva família m’advertís que no l’escoltés tant perquè em podia tornar tan boja com ho estava ell. Una de les funcions que compleix l’educació és la preparació dels nens per a una vida adulta independent i satisfactòria. Progenitors, tutors i mestres treballen en equip per tal d’aconseguir que aquests nens aprenguin a distingir el que est
Més informació

La Llibertat de ser un mateix

Imatge
Sempre m'he considerat una persona humil i una perpètua aprenent del que m'ha volgut ensenyar la vida. Per als humans, com per a la resta d'espècies del planeta, viure sempre ha estat un exercici complicat i moltes vegades arriscat, perquè mai sabem què ens espera al moment següent. Però el fet de compartir la vida amb d'altres ésers que es troben en la nostra mateixa situació, ens permet consolar-nos els uns als altres i confiar-nos una mica per tal de treure'ns de sobre la por a viure, la por a ser lliures. Des de ben jove vaig aprendre que la llibertat de ser un mateix és un objectiu que té un preu molt més alt del que ens pensem, perquè implica aprendre a dir que NO moltes vegades, implica dir el que pensem a la gent que estimem i ens estima i no sempre estarà preparada per acceptar les nostres diferències. Però la nostra llibertat passa per deixar clar el nostre posicionament. Podem respectar el que pensen els altres, però esperem que ells també siguin cap
Més informació

El Dret a Aprendre

Imatge
Si ens endinsem a qualsevol època històrica, sempre trobarem infinitat de noms propis que el temps no ha esborrat de la nostra memòria col.lectiva. Noms de persones que van destacar pel seu coratge o per la seva covardia, per la seva bona voluntat o per la seva tirania cap a la resta dels seus contemporanis, per la seva coneguda saviesa  ó per la seva notable ignorància. Però també ens trobarem amb una trista realitat: la majoria d’aquests noms pertanyen a persones del gènere masculí. I és molt probable que cometem l’errada de creure que, en determinades èpoques anteriors a la nostra, no va haver-hi dones importants, tret d’alguna reina, alguna religiosa que s’atrevís a traspassar al paper els seus pensaments, o alguna científica com Marie Curie . Res més lluny de la realitat. La història que s’amaga a les biblioteques i als arxius històrics ens demostra que han estat moltes les dones que han hagut de triar entre ser dones o tenir accés al coneixement. Dones que, com Catherina
Més informació

Els Capricis del Destí

Imatge
Quan llegim novel.les o anem a veure pel.lícules amb històries on l’atzar cobra molt de protagonisme, acostumem a deduïr que els escriptors i els guionistes fabulen massa i no s’ajusten gens al que li passa a la gent a la seva vida quotidiana. Ens agrada pensar que tothom té vides linials, on tots els esdeveniments es poden preveure amb antel.lació i on els secrets de família no són secrets per a ningú. Però el cas és que la nostra vida mai no resulta tan previsible com ens pensem. En qualsevol moment, les nostres rutines es poden veure alterades per la presència d’algú del passat que torna a entrar en escena ó d’algun desconegut que arriba al nostre present per acabar determinant el nostre futur. Els autors de novel.la històrica saben de la importància de l’atzar en les vides dels personatges que trien per explicar les seves històries. Saben que un petit canvi en el dia a dia del protagonista, com l’aparició sobtada d’un nou personatge a la trama, una ferida greu al camp de b
Més informació