Creant Llibertat

  L’anomenada “novel.la negra” és un gènere   literari que sovint ens narra històries d’assassins en sèrie que acostumen a tenir en comú el fet de passar desapercebuts entre els seus veïns i companys de classe o de feina i una habilitat increíble per manipular a tothom. Aquests tipus d’assassins solen seguir unes pautes molt marcades a l’hora d’escollir les seves víctimes i d’eliminar-les. Ajustar-se a aquestes pautes els permet signar els seus crims amb una espècie de segell personal, que acabarà ajudant a la policía que els investiga a identificar aquests assassins. Aquestes ments perverses semblen gaudir tant matant a les seves víctimes com vigilant d’a prop els progressos que va fent la policía que els vol atrapar. Moltes vegades, fins i tot arribaran a fer-se passar per policies o per investigadors privats per tal de tenir-ho tot més controlat. No és estrany que, en moltes d’aquestes novel.les, quan finalment l’assassí és detingut, ens expliquin uns episodis terribles de l

La forma de pensar d’alguns adolescents sol decantar-se cap a extrems que, moltes vegades, els acaben tormentant durant molt de temps. Quan encara no tenim una identitat prou definida ens amaguem de vegades darrera unes màscares que no sempre ens acaben fent justícia i aprenem a disfressar els nostres veritables sentiments per tal d’intentar evitar que ens puguin fer mal si se n’adonen de les nostres debilitats. Així, és molt fàcil que una persona que se sent insegura acabi adoptant una actitud molt dura cap a aquells que l’envoltin. L’adolescència és una etapa molt donada a les grans dicotomies: el bé o el mal, la llum o la foscor, la pau o la guerra, l’amor o l’odi. Els matisos no semblen existir en l’ideari d’aquells que senten que volen el món, ara i aquí. O s’està amb ells o s’està contra ells, s’els estima amb totes les conseqüències o se’ls odia per sempre més. Una de les primeres novel.les que va caure a les meves mans quan era adolescent, va ser una novel.la del meu pa

  Sempre que adoptem una forma de pensar o d’actuar que ens distancia de la majoria, tendim a buscar en lectures d’autors que s’han destacat precisament per oposar-se a l’obediència cega de les majories conformistes aquells arguments, que ens seveixin per reforçar els nostres i ens acabin reafirmant en les nostres conviccions. Va ser en un d’aquests intents de consolidar les bases de les meves discrepàncies amb les normes establertes quan vaig descobrir l’obra de Franz Kafka. El primer dels seus llibres que va caure a les meves mans, va ser La Metamorfosi, una novel.la curta que Kafka va escriure entre el 17 de novembre i el 7 de desembre de 1912 i que José Luis Borges va traduir de l’alemany com La transformació. Borges mai va acabar d’entrendre com el seu editor va preferir publicar-la amb el títol de La Metamorfosi. Ho considerava un disbarat. El cas és que La Metamorfosi no em va semblar un relat més o un conte protagonitzat per l’absurd i l’enorme imaginació del seu autor.