La Transformació

 

Sempre que adoptem una forma de pensar o d’actuar que ens distancia de la majoria, tendim a buscar en lectures d’autors que s’han destacat precisament per oposar-se a l’obediència cega de les majories conformistes aquells arguments, que ens seveixin per reforçar els nostres i ens acabin reafirmant en les nostres conviccions.

Va ser en un d’aquests intents de consolidar les bases de les meves discrepàncies amb les normes establertes quan vaig descobrir l’obra de Franz Kafka.

El primer dels seus llibres que va caure a les meves mans, va ser La Metamorfosi, una novel.la curta que Kafka va escriure entre el 17 de novembre i el 7 de desembre de 1912 i que José Luis Borges va traduir de l’alemany com La transformació. Borges mai va acabar d’entrendre com el seu editor va preferir publicar-la amb el títol de La Metamorfosi. Ho considerava un disbarat.

El cas és que La Metamorfosi no em va semblar un relat més o un conte protagonitzat per l’absurd i l’enorme imaginació del seu autor. Més aviat, em vaig trobar davant d’una metàfora perfectament construïda de la vida quotiana dels homes i les dones d’aquella Europa que en poc temps viuria la desgràcia de la Primera Guerra Mundial. Un escenari d’opressió, inseguretat i desigualtats que, malauradament, s’ha repetit moltes vegades en el temps i continua reproduïnt-se un segle després.

 

Tot i que La Metamorfosi soni millor que La transformació, entenc perfectament a Borges quan es resisteix al canvi del títol, perquè la història que narra la novel.la no és la d’un senyor que un dia es desperta convertit en un enorme insecte, sinó la de la transformació que experimenta la seva família quan enten que ja no poden dependre més dels ingressos de la feina que ja no podrà continuar fent el seu fill i el seu germà.

La veritable lliçó que ens ensenya Kafka a aquesta novel.la no és l’angoixa que pateix el protagonista per veure’s convertit en un bitxo estrany que ha engolit l’home responsable que havia estat sempre, sinó la capacitat de canviar i de millorar que tenim tots quan decidim deixar de dependre dels altres per tot allò que volem aconseguir.

-Y es que acaso no… - finalizó la madre en voz baja, aunque ella hablaba siempre casi susurrando, como si quisiera evitar que Gregorio, cuyo escondite exacto ella ignoraba, escuchase siquiera el sonido de su voz, porque ella estaba convencida de que él no entendía las palabras.

-¿Y es que acaso no parece que retirando los muebles le mostramos que perdemos toda esperanza de mejoría y lo abandonamos a su suerte sin consideración alguna? Yo creo que lo mejor sería que intentásemos conservar la habitación en el mismo estado en que se encontraba antes, para que Gregorio, cuando regrese de nuevo con nosotros, encuentre todo tal como estaba y pueda olvidar más fácilmente este paréntesis de tiempo.

Al escuchar estas palabras de la madre, Gregorio reconoció que la falta de toda conversación inmediata con un ser humano, junto a la vida monótona en el seno de la familia, tenía que haber confundido sus facultades mentales a lo largo de estos dos meses, porque de otro modo no podía explicarse que hubiese podido desear seriamente que se vaciase su habitación. ¿Deseaba realmente permitir que transformasen la cálida habitación amueblada confortablemente, con muebles heredados de su familia, en una cueva en la que, efectivamente, podría arrastrarse en todas direcciones sin obstáculo alguno, teniendo, sin embargo, como contrapartida, que olvidarse al mismo tiempo, rápidamente y por completo, de su pasado humano? Ya se encontraba a punto de olvidar y solamente le había animado la voz de su madre, que no había oído desde hacía tiempo. Nada debía retirarse, todo debía quedar como estaba, no podía prescindir en su estado de la bienhechora influencia de los muebles, y si los muebles le impedían arrastrarse sin sentido de un lado para otro, no se trataba de un perjuicio, sino de una gran ventaja.

 

                                                              …

 

-Queridos padres- dijo la hermana y, como introducción, dio un golpe sobre la mesa-, esto no puede seguir así. Si ustedes no se dan cuenta, yo sí me doy. No quiero, ante esta bestia, pronunciar el nombre de mi hermano, y por eso solamente digo: tenemos que intentar quitárnoslo de encima. Hemos hecho todo lo humanamente posible por cuidarlo y aceptarlo; creo que nadie puede hacernos el menor reproche.

-Tienes razón una y mil veces- dijo el padre para sus adentros. La madre, que aún no tenía aire suficiente, comenzó a toser sordamente sobre la mano que tenía ante la boca, con una expresión de enajenación en los ojos.

 

                                                              …

-Si él nos entendiese… - repitió el padre, y cerrando los ojos hizo suya la convicción de la hermana acerca de la imposibilidad de ello- entonces sería posible llegar a un acuerdo con él, pero así…

-Tiene que irse- exclamó la hermana-, es la única posibilidad, padre. Sólo tienes que desechar la idea de que se trata de Gregorio.

 

Fragments de La Metamorfosis, de Franz Kafka – 1912- publicada al 1915

Traducció de José Luis Borges- 1986

 

Mentre en Gregor Samsa treballa de valent i manté a tota la seva família, el seu pare es permet acomodar-se a la seva zona de confort i ni es planteja la possibilitat de trobar una altra feina. La seva mare s’amotlla al seu rol de víctima per esquivar les seves responsabilitats, algunes de les quals recauen en la filla de 17 anys, germana d’en Gregor donata per la música i a qui ell somia ajudar a ingressar al conservatori per tal que desenvolupi una carrera artística. Els tres viuen una vida regalada mentre l’únic que es mata a treballar per a tots és en Gregor. Però, quan ell es desperta un dia convertit en un monstre, els tres obliden ràpid tot el que en Gregor ha fet per a ells i el rebutgen. Només els preocupa que ara s’hauran d’espavilar i buscar la forma de guanyar-se la vida per a ells mateixos. És aquesta la veritable transformació que s’amaga al rerefons d’aquesta història.

De vegades, quan intentem protegir molt a aquells a qui estimem, no ens adonem de fins a quin punt els podem fer sentir inútils. Sentir-nos tan dependents d’altres persones no ens ajuda a ser capaços de prendre les nostres pròpies decisions, perquè sempre tindrem por de no estar a l’alçada que ens han marcat els models de les persones que sempre ens han protegit. Aquesta inseguretat també genera angoixa i ens fa veure el futur molt més fosc i tenebrós del que realment és.

A La Metamorfosis, Gregor Samsa deixa de ser el fill i el germà que era per convertir-se en un insecte que els fastigueja i els avergonyeix alhora. Però podria haver aconseguit el mateix impacte en la resta si hagués decidit marxar de casa d’un dia per l’altre i abandonar-los a la seva sort o s’hagués mort sobtadament. Mentre ell sobreprotegia la seva família i ella depenia d’ell, ni l’un ni els altres se sentien a gust, perquè cap d’ells se sentia lliure per fer el que voldria fer. En transformar-se ell en un ésser diferent, obliga a la resta a transformar-se també i tots s’alliberen d’una pesada càrrega.

Els camins que tria la llibertat per fer-se sentir, de vegades resulten sorprenents.

 

Estrella Pisa