El Dret a Aprendre

Si ens endinsem a qualsevol època històrica, sempre trobarem infinitat de noms propis que el temps no ha esborrat de la nostra memòria col.lectiva. Noms de persones que van destacar pel seu coratge o per la seva covardia, per la seva bona voluntat o per la seva tirania cap a la resta dels seus contemporanis, per la seva coneguda saviesa  ó per la seva notable ignorància. Però també ens trobarem amb una trista realitat: la majoria d’aquests noms pertanyen a persones del gènere masculí.

I és molt probable que cometem l’errada de creure que, en determinades èpoques anteriors a la nostra, no va haver-hi dones importants, tret d’alguna reina, alguna religiosa que s’atrevís a traspassar al paper els seus pensaments, o alguna científica com Marie Curie. Res més lluny de la realitat.

La història que s’amaga a les biblioteques i als arxius històrics ens demostra que han estat moltes les dones que han hagut de triar entre ser dones o tenir accés al coneixement. Dones que, com Catherina Albert (Víctor Català) no van tenir cap problema en adoptar un nom d’home per publicar la seva obra. Dones que, reiteradament, han estat silenciades pels seus propis pares i els seus propis homes i obligades a viure en un segon pla, potser perquè ells haguéssin de passar la vergonya d’haver de reconèixer en públic que elles els superaven de llarg en moltes àrees del saber.

El Far d’Alexandria és una de les meravelles del món antic, tristament desapareguda, però també és el títol d’una de les obres literàries més conegudes de Gillian Bradshaw. Una novel.la històrica, ambientada en l’època en que el far i la biblioteca d’Alexandria enlluernaven el món civilitzat, perquè a la ciutat es desplaçaven els fills de les millors famílies per tal d’instruïr-se en tots els camps de la ciència i de les lletres.

Gillian Bradshaw crea el personatge de Caris d’Efeso per tal de convidar-nos a  realizar un viatge fins a l’Alexandria del sègle tercer després de Crist. Aquest viatge té per finalitat allunyar aquesta noia d’un matrimoni forçat que no desitja el més mínim i permetre-li cumplir el seu somni: estudiar medicina.

A una noia de només 15 anys, que vivia en una època en que a les dones no se les tenia en compte per res, no li resultaria gens fàcil fugir de la casa familiar i determinar-se a creuar mig món conegut per tal d’arribar a la seva Alexandria somniada. Però Caris d’Efeso no era una noia qualsevol. Era una noia desperta, que havia llegit a Hipòcrates i a Galeno i que tenia molt clar allò que volia i allò que no volia a la seva vida. Per això no va dubtar a fer-se passar per un jove eunuc per poder moure’s amb molta més seguretat i diligència. D’alguna manera, va triar la mateixa opció que va triar la Catherina Albert 16 sègles després.

La novel.la és un cant a la llibertat i a la saviesa, amb fragments tant magnífics com aquest:   

-      Vull anar a Alexandria- vaig dir-. I estudiar medicina.

-      No ho pots fer això- em va replicar en Torión, qui en lloc de manifestar esperança expressava contrarietat-. Les dones no poden estudiar medicina.

-       Em faré passar per home.

-     No tens aspecte d’home. I, què penses fer als urinaris públics? Pixar a un racó sense alçar-te la túnica?. Ningú ho fa això. I no podries anar als banys públics, ni fer exercici als gimnasos, ni … res. Ningú no et creuria!

-      Em faré passar per eunuc. Els eunucs han de ser pudurosos. M’aposto amb tu el que vulguis a que pixen als racons sense recollir-se la túnica i no es mostren despollats enlloc. I la gent diu que tenen aspecte de dones quan són joves.

-    Què faria un eunuc estudiant medicina a Alexandria? Podria estar a la cort, guanyant diners…  La vida que proposes és antinatural. Fingir sempre que ets un home, viure a una altra ciutat sota un nom fals, sense masses diners … no ho soportaràs.

-       Es el que desitjo des de fa anys. Vull ser metge més que qualsevol altra cosa.

-      No entenc perquè vols fer tal cosa.- intervingué Torión-. Tallar el cos de la gent, estudiar merda i vòmit i orina, examinar pústules, fer disseccions… Són tasques repugnants, allò que sempre deixem als esclaus. No és pas feina per a una persona de qualitat i menys per a una dona!

-       L’art de curar és la més noble de les arts- vaig insistir, citant a Hipòcrates.- No hi ha res que produeixi major patiment que la malaltia. Comprendre el mecanisme del nostre cos i de la natura és la més pura filosofía i curar és quelcom gairebé diví!

                              Fragment d’El Far d’Alexandria de Gillian Bradshaw - 1986

D’aquesta història fictícia han passat més de 1700 anys, però encara avui en dia, moltes joves a diferents indrets del món poden identificar-se amb l’oposició que va trobar Caris d’Efeso al seu entorn. Malauradament, encara queden persones que pensen que no totes les persones podem accedir a determinats coneixements. Encara queden pares que eduquen als seus nens per ser metges, arquitectes, advocats o pilots d’avions, mentre que a les seves filles les disfressen de princeses i els regalen nines i cuinetes perquè es comencin a entrenar per quan siguin mares. Com si, a banda de ser mares algun dia, no poguessin també arribar a ser científiques, periodistas o metgeses, com la Caris.

Estrella Pisa