Passions que maten

La forma de pensar d’alguns adolescents sol decantar-se cap a extrems que, moltes vegades, els acaben tormentant durant molt de temps. Quan encara no tenim una identitat prou definida ens amaguem de vegades darrera unes màscares que no sempre ens acaben fent justícia i aprenem a disfressar els nostres veritables sentiments per tal d’intentar evitar que ens puguin fer mal si se n’adonen de les nostres debilitats.

Així, és molt fàcil que una persona que se sent insegura acabi adoptant una actitud molt dura cap a aquells que l’envoltin.

L’adolescència és una etapa molt donada a les grans dicotomies: el bé o el mal, la llum o la foscor, la pau o la guerra, l’amor o l’odi. Els matisos no semblen existir en l’ideari d’aquells que senten que volen el món, ara i aquí. O s’està amb ells o s’està contra ells, s’els estima amb totes les conseqüències o se’ls odia per sempre més.

Una de les primeres novel.les que va caure a les meves mans quan era adolescent, va ser una novel.la del meu pare que duia per títol “Cims borrascosos”. Una història ambientada a finals del segle XVIII i començaments del XIX que ha estat considerada una obra mestra del romanticisme anglès.

 

Emily Brontë narra una història plena de dicotomies on no només ens fa partíceps de la forma de vida de l’època, sinó també de les passions dels seus protagonistes, que són capaços d’estimar-se  i d’odiar-se  fins a extrems que traspassen tota ètica.

Mentre a la propietat anomenada Cims Borrascosos la vida és austera, caòtica i gairebé salvatge, a la Granja dels Tords, la vida és amable, culta i ordenada. Aquestes diferències també es fan sentir en el caràcter dels seus moradors. Mentre Heathcliff no mostra cap tipus d’educació ni de decència, l’Edgar Linton es presenta com un jove políticament correcte i poc amic dels enfrontaments violents entre els dos. Al mig, Catherine, la dona a la que els dos diuen estimar i que una mort prematura els acaba prenent per sempre.

-          Nelly, posa’m decent. Vull ser bo.

-          Ja era hora, Heathcliff- vaig dir- ; has fet posar trista Catherine, gosaria dir que li sap greu haver tornat a casa! Sembla com si li tinguessis enveja, perquè es fixen més en ella que en tu.

La idea de tenir enveja de Catherine era incomprensible per a ell, però la idea de causar-li tristesa l’entengué amb prou claretat.

-          Va dir ella que estava trista?- inquirí , mirant molt seriós.

-          Ha plorat quan li he dit aquest matí que tu tornaves a ser fora.

-          Bé, jo també vaig plorar ahir a la nit – hi tornà- i tenia molta més raó de plorar que no pas ella.

-          Sí, tu tenies la raó que te n’anaves al llit amb el cor ple d’orgull i l’estòmac buit- vaig dir-. Les persones orgulloses sempre es provoquen disgustos a si mateixes. Però, si estàs avergonyit de la teva susceptibilitat, has de demanar-li perdó, quan torni. T’hi has d’acostar, oferir-te a fer-li un petó i dir-li… tu saps perfectament el que li has de dir; ara bé, has de fer-ho sincerament, i no com si la veiesis convertida en una estranya a causa del seu gran vestit. I ara, tot i que he de fer el dinar, esgarraparé una mica de temps per arreglar-te de tal manera que Edgar Linton semblarà un ninot al teu costat: i això és el que sembla. Tu ets més jove i en canvi, valga’m Déu, ets més alt i amb les espatlles el doble d’amples, el podries tirar a terra en un obrir i tancar d’ulls; no et sembla que podries?

La cara de Heathcliff va brillar un moment; després s'enfosquí de nou i sospirà.

-          Però, Nelly, encara que el tiri a terra vint vegades, això no el farà menys bell, o a mi més. M'agradaria tenir els cabells rossos i la pell blanca i anar vestit i comportar-me tan bé com ell i tenir les mateixes possibilitats de ser ric que té ell!

-          I cridar la mama a cada moment —vaig afegir—, i tremolar si un noi de la contrada t'amenaça amb el puny i quedar-te tot el dia a casa assegut només que caigui un ruixat. Oh, Heathcliff, no siguis pobre d'esperit! Acosta't al vidre i et faré veure què és el que has de desitjar. Veus aquestes dues ratlles entremig dels teus ulls i aquestes celles gruixudes, que en comptes de dibuixar un arc, s'enfonsen cap al mig, i aquest parell de dimoniets negres, tan profundament enterrats, que mai no obren ardidament les seves finestres, sinó que s'hi amaguen a sota guaitant, com espies del diable? Desitja i aprèn a esborrar les arrugues de mal geni, a aixecar francament les parpelles i a transformar els dimonis en àngels confiats, innocents, que no sospitin ni dubtin de res i que sempre cerquin amics allí on no estiguin segurs de trobar-hi enemics. No adoptis l'expressió d'aquell gos de mala raça que sembla saber que les patacades que rep són ben merescudes i, tanmateix, odia tothom pel mal que li fan, i no solament el qui les hi ha donades.

-          En d'altres paraules, he de desitjar els grans ulls blaus i el front llis d'Edgar Linton —replicà—. Ja ho faig, però això no m'ajudarà pas a tenir-los.

-          Un bon cor t'ajudarà a tenir un bell rostre, xicotet —vaig continuar—, encara que fossis totalment negre; i un mal cor convertiria el més bell rostre en la cosa més lletja del món. I…, ara que ja t'hem rentat i pentinat i rondinat, digues si no et sembla que ets força ben plantat. Ja t'ho diré jo, a mi m'ho sembla. Tens l'aspecte d'un príncep disfressat. Qui sap si el teu pare no era un emperador de la Xina i la teva mare una reina índia, cadascun d'ells prou ric per poder comprar, amb els ingressos d'una setmana, els Cims Borrascosos i la Granja dels Tords juntes? I tu vas ser raptat per mariners malvats i portat a Anglaterra. Si jo estigués en el teu lloc, em construiria una idea molt elevada del meu naixement; i els pensaments del que vaig ser em proporcionarien prou coratge i dignitat per suportar les opressions d'un granger insignificant!

 

                  Fragment de Cims borrascosos d’Emily Brontë- 1847

 

 

Cims borrascosos és una novel.la que reflecteix tanta duresa que alguns dels seus personatges, principalment en Heathcliff i la pròpia Catherine Earnshaw, ens arriben a provocar rebuig. Perquè els dos es deixen dominar per fosques passions i redueixen tota la seva vida a la dèria per veure derrotats a aquells que ells creuen els seus adversaris, sense adonar-se que són ells mateixos els que s’estan enverinant amb la seva pròpia sobèrbia. Cap dels dos està capacitat per posar-se al lloc de ningú altre, ni per empatitzar amb el dolor que poden arribar a causar en aquells que es creuen als seus camins.

Però, al marge de l’angoixa que ens arriben a provocar les seves pàgines, la novel.la també compta amb d’altres personatges que ens mostren l’altre extrem, el de l’esperança malgrat tot el que han patit. I aquests personatges no es conformen amb seguir el camí que d’altres els hi han marcat, sinó que es rebel.len i, ajudats pels llibres i per la voluntat de continuar aprenent, prenen les regnes de les seves pròpies vides i afronten el futur amb la determinació de ser feliços sent ells mateixos.

 

Estrella Pisa.