Per sobre del bé i del mal

 

L’anomenada “novel.la negra” és un gènere  literari que sovint ens narra històries d’assassins en sèrie que acostumen a tenir en comú el fet de passar desapercebuts entre els seus veïns i companys de classe o de feina i una habilitat increíble per manipular a tothom.

Aquests tipus d’assassins solen seguir unes pautes molt marcades a l’hora d’escollir les seves víctimes i d’eliminar-les. Ajustar-se a aquestes pautes els permet signar els seus crims amb una espècie de segell personal, que acabarà ajudant a la policía que els investiga a identificar aquests assassins.

Aquestes ments perverses semblen gaudir tant matant a les seves víctimes com vigilant d’a prop els progressos que va fent la policía que els vol atrapar. Moltes vegades, fins i tot arribaran a fer-se passar per policies o per investigadors privats per tal de tenir-ho tot més controlat.

No és estrany que, en moltes d’aquestes novel.les, quan finalment l’assassí és detingut, ens expliquin uns episodis terribles de la seva infantesa que potser justificarien aquesta manca d’empatia cap als altres, la seva sang freda i la seva convicció d’estar per sobre del bé i del mal. És com si l’assassí intentés convèncer-nos de que ell podia haver estat una bona persona, però els seus pares o la societat en general el van fer malbé.

Si donem per vàlida aquesta premisa, quina esperança li podríem donar a tots els nens que en aquest moment s’estan sentint maltractats per la vida?

La pobresa, la guerra, l’orfandat, la separació dels pares, les adiccions que puguin patir els progenitors, la manca d’educació, la malaltia, la marginació social o els abusos dels adults cap a aquests nens, seran motiu suficient per justificar que, en el futur, aquestes víctimes inocents esdevinguin assassins en sèrie que puguin matar sense sentir el mínim remordiment de conciencia?

L’assassí neix o es va fent a mesura que el van moldejant les circumstàncies?


L’any 2017, J. D. Barker va publicar la novel.la “El cuarto mono” amb la que obria una trilogia que es va completar amb “La quinta víctima” i “La sexta trampa”.

A la primera entrega, l’autor narra una sèrie de crims en sèrie que tenen en comú un segell esgarrifós: tres petites caixes blanques on l’assassí guarda una orella, un ull i la llengua de les seves víctimes. Inspirant-se en els tres micos savis (un es tapa les orelles, l’altre els ulls i el tercer la boca) sembla recordar a les seves víctimes que no han d’escoltar el mal, ni veure el mal, ni verbalitzar el mal. Paral.lelament a la trama, l’autor ens deixa llegir el diari de l’assassí per explicar-nos la seva infantesa i els seus traumes. Escrita amb ritme cinematogràfic, manté la intriga fins al final i no deixa de sorprendre amb girs inesperats.

La segona entrega parteix de la premisa de que una de les víctimes s’allunya del patró que segueixen les altres. Totes eren filles de persones que havien comès delictes importants que l’assassí no sembla disposat a tolerar i eren morenes. La cinquena víctima, en canvi, era la única rossa i els seus pares no havíen fet res. Era la germana qui havia acabat a la presó per atropellar un home en circumstàncies poc clares. Al llarg de tota la novel.la, l’assassí jugarà amb nosaltres fins al punt de fer-nos creure que potser ell no és “el quart mico”, sinó la víctima del detectiu que està investigant el cas de manera obsessiva, arribant a ser apartat pels seus superiors i fins i tot acusat de col.laborar amb l’assassí.

La tercera part, La sexta trampa, continua en aquesta línia i ens fa pensar que potser no hem entès bé la història des del principi i ens caldria rellegir-la. Perquè aconsegueix que els dubtes sobre el detectiu s’incrementin i que tot el que semblava que teniem clar esdevingui una perversa cortina de fum que amagava moltes més peces que no ens encaixen en absolut. D’alguna manera, ens tendeix una veritable trampa als lectors. El desenllaç ho aclareix tot, però resulta del tot inesperat i ens torna al punt de partida: L’assassí neix o es va fa?

Hola, Sam:

Imagino que estará confundido.

Imagino que tendrá algunas preguntas.

Sé que yo sí las tuve. Las tengo, claro que sí.

Las preguntas son la base del saber, el aprendizaje, el descubrimiento y el redescubrimiento. Una mente inquisitiva no levanta murallas que la aíslen del exterior. Una mente inquisitiva es un almacén con un espacio ilimitado, un palacio de la memoria con infinitas plantas, infinitas habitaciones y lleno de objetos relucientes. Hay ocasiones, sin embargo, en que la mente sufre algún daño, se derrumba una pared, y el palacio de la memoria necesita alguna renovación. Las habitaciones se encuentran muy deterioradas. Su mente, me temo, encaja en esta segunda categoría. Las fotografías que tiene a su alrededor, los diarios a su lado, son claves que le ayudarán a escarbar entre los escombros, a reconstruir.

Estoy aquí para lo que necesite, Sam.

Aquí estaré a su disposición como siempre lo he estado.

Le he perdonado, Sam. Quizá otros también lo hagan. Usted ya no es aquel hombre. Ahora es mucho más que eso.

 

ANSON

 

                                                                           

 

-¿Qué estabas dando a entender hace un rato? ¿Estás diciendo que Hillburn, de alguna manera, me implantó ese recuerdo en la cabeza?

Poole se frotó la muñeca esposada.

-Se llama cognición sugestionada. Durante un brevísimo instante, cuando la mente sale de un estado de sueño, la puerta entre la consciencia y el inconsciente está abierta de par en par. ¿Sabes que cuando te despiertas después de haber estado soñando, todo lo de ese sueño te parece real durante unas décimas de segundo? Entonces caes en la cuenta de que estabas durmiendo, y esos pensamientos se clasifican como es debido, como una ficción, o se olvidan por completo. El cerebro es capaz de determinar que esa información es falsa, porque es el propio cerebro el que ha creado el sueño. Si te ves expuesto a una información externa mientras esa puerta está abierta, al margen de cuál sea la fuente, el cerebro puede clasificar de manera inapropiada. No estás despierto del todo, así que no tendrías por qué recordar necesariamente la experiencia, pero tu cerebro la almacena de todos modos, la guarda como un recuerdo. Esta es una de las razones por las que la mayoría de las experiencias sexuales reprimidas descubiertas durante las sesiones de hipnoterapia han quedado desacreditadas: sin pretenderlo, el terapeuta implantaba falsos recuerdos en la mente del sujeto cuando ésta se hallaba abierta a la sugestión. Fuese intencionado o no, el hecho de que Hillburn te contase lo sucedido en aquel preciso instante, cuando te despertaste, pudo haber implantado ese recuerdo.

-O todo eso podría ser una simple coincidencia, y es ahora cuando lo estoy recordando mal.

-Puede ser.

-O te estoy mintiendo sobre lo que estoy recordando con tal de intentar salvar el culo.

 

 

                             Fragments de La sexta trampa, de J. D. Barker. 2020                          

 

 

La figura del personatge que decideix fer justícia a la seva manera robant a la societat que l’ha deixat sense res o matant a les persones que són importants per aquelles altres que temps enrera han matat als teus, pot resultar-nos molt interessant quan es tracta del protagonista d’una pel.lícula d’acció o d’una novel.la que ens fa passar hores d’intriga. Però a la vida real, ningú que tingui una mica de seny pot defensar que una mort violenta es corregeix amb més morts violentes.

Per molt durs que hagin estat els episodis que hem viscut en el passat, sempre hi ha camins més recomenables que el de la venjança. La rancúnia, l’odi, la violència, l’intransigència o el menyspreu són pesades pedres que, si ens estestem a carregar-les a l’esquena, fan que les nostres passes ens costin un esforç sobrehumà cada cop que aixequem un peu per avançar. L’odi, lluny d’alliberar-nos de les nostres tenebres, ens fa caure en un pou que no té fons, perquè mai en tenim prou per més mal que fem, fins que ens afoguem en la nostra pròpia malícia.

Com diu el protagonista d’aquesta trilogia, No pots jugar a ser Déu, sense conèixer el Diable.

 

Estrella Pisa.

Comentaris

Entrades populars

Intimitats de Parelles

La Salpêtrière de Charcot

La Llibertat de ser un mateix

El Dret a Aprendre

Els Capricis del Destí