L'esclavisme silenciat

 

El passat 27 de novembre moria a Madrid l’escriptora Almudena Grandes, víctima d’un càncer amb només 61 anys.

Les primeres novel.les de l’Almudena mai m’havien despertat l’interès, bé per desconeixement o perquè queia en el parany que de vegades ens imposen les crítiques no massa objectives d’altres lectors o de persones mediàtiques que no dubten a l’hora de classificar als autors en determinat gènere i d’aquí es resisteixen a treure’ls. L’Almudena havia guanyat el Premi La Sonrisa Vertical amb Las edades de Lulú, novel.la que, segons paraules de la pròpia autora, li va regalar la vida que ella volia viure, perquè l’èxit va ser rotund i, poc després, va ser adaptada al cinema per Bigas Luna. El nom d’Almudena Grandes va començar a sonar alt i clar al món de les lletres espanyoles. Però a mi la literatura eròtica no m’interessava especialment i no li vaig fer lloc a l’Almudena entre els meus autors habituals fins que un dia vaig descobrir El corazón helado. Aquesta novel.la em va impactar per la manera tan magistral com l’autora va anar construint i conduint els personatges.

En aquell moment jo desconeixia que aquella novel.la era només l’aperitiu del que l’autora va batejar temps després com Episodis d’una guerra interminable, una sèrie integrada per sis novel.les amb el denominador comú de la postguerra de fons, que comprendrien el període històric del 1939 al 1964. Las tres bodas de Manolita és la tercera d’aquestes novel.les.

 

Va ser la segona novel.la que vaig llegir de l’Almudena. Em va atreure pel títol, perquè em va recordar a la meva àvia materna. Ella sempre explicava que s’havia casat tres vegades, però amb el mateix home. Perquè el primer casament va ser en començar la guerra i els papers es van perdre. El mateix va passar amb els papers del segon i ja el tercer va ser el definitiu. Amb aquest record de l’àvia vaig començar a endinsar-me en la novel.la de l’Almudena i la història que em vaig acabar trobant entre les seves pàgines em va portar a recordar al meu altre avi, el pare del meu pare, a qui mai no vaig poder conèixer, perquè va morir cinc anys abans de néixer jo. Un home de qui les persones que he conegut de les que el van tractar m’han parlat sempre meravelles, però que va tenir una vida plena d’interrogants, igual que les vides de molts dels protagonistes de les històries que ens va regalar l’Almudena Grandes.

Las tres bodas de Manolita no és només la història d’una dona que es va casar tres vegades amb el mateix home, sinó també la història que s’amaga al darrera d’un munt de silenci i de por. Por a les represàlies dels que guanyen sempre.

El padre de Lourdes era una persona de orden. Por eso no aprobaba que dos hombres que hacían el mismo trabajo no cobraran el mismo sueldo. Ni que a los presos les descontaran, en concepto de alojamiento y manutención, las cuatro quintas partes de un jornal que no llegaba a la mitad del mío. Ni que el precio de la comida que les daban, legumbres, patatas y Arroz, jamás huevos, ni carne, ni fruta, ni pescado, representara una mínima parte de esas dos pesetas diarias por hombre y día con las que más de uno se estaba forrando. Ni que los obreros penados tuvieran que comprarlo todo, tabaco, papel de carta, medicines o un par de alpargatas nuevas, a través de guardias y capataces que les cobraban lo que les daba la gana para forrarse ellos también. Ni que los picadores que perforaban una montaña con cartuchos de dinamita y un simple pico, trabajaran las mismas horas que los demás, sin huecos de ventilación ni rutas de emergencia. Ni que las mujeres de los presos criaran a sus hijos en chabolas construidas a toda prisa al borde de un barranco, en condiciones semejantes a las madrigueras de los animales. En Cuelgamuros, el padre de Lourdes dejó de entender, de aprobar tantas cosas que su concepto del orden se hizo más complejo en la misma medida en que su ideología política se simplificaba para resumirse en un único punto. Si son peligrosos, que los metan en la cárcel, y si no lo son, que les paguen por su trabajo y les dejen vivir como personas.

Cuando su hija menor le escuchó repetir aquella frase media docena de veces, dejó de mantener su noviazgo en secreto. Todas las noches, poco después de las nueve, Julián iba a buscarla a la puerta de su casa y paseaba con ella hasta que sonaban las sirenas que obligaban a los presos a volver a sus barracones para estar acostados antes de que se apagaran las luces. Su madre se disgustó mucho, porque había planeado casar a Lourdes con un cuñado de su hermana Lupe, la que vivía en Turégano, pero una noche de invierno, cuando estaba empezando a nevar, su marido salió a la puerta y le dijo a Julián que entrara. Era su jefe desde hacía más de un año, había visto cómo miraba a su hija, cómo sonreía ella al pasar a su lado cuando bajaba a la obra a llevarle la comida y cómo se las arreglaban para cruzar un par de frases a la menor ocasión. También sabía que era un buen chico, así que sólo le hizo una pregunta que no era la que él esperaba. Al padre de Lourdes no le inquietaban las intenciones con las que cortejaba a su hija, sino cómo era posible que teniendo su familia una lechería en Madrid, un negocio suficiente para vivir con holgura, se le hubiera ocurrido hacerse republicano.

-¿Republicano?- pregunté, muy sorprendida.

-Sí- Lourdes se echó a reír-. Es que le hemos dicho que Julián era de Azaña, así que cuando le conozcas, ándate con ojo, porque como se entere de que es anarquista, para qué queremos más...

-Vete a saber- su marido le llevó la contraria con suavidad-. Tu padre es un buen hombre.

En aquella comida aprendí muchas cosas, pero la más importante fue que acabava de arribar a un mundo extraño, como un islote que se hubiera desprendido de la tierra firme para navegar a la deriva, una comunidad donde las cosas no eran lo que parecían y que tampoco se parecía a ningún otro lugar donde yo hubiera estado antes. Cuelgamuros era un rompecabezas defectuoso, formado por demasiadas piezas que nunca encajarían por más que las hubieran acoplado a martillazos para fundar en el mismo espacio una cárcel y una obra pública, un campo de trabajos forzados y una oportunidad de escapar de la miseria, un proyecto de reeducación que funcionaba en más direcciones de las previstas y un negocio redondo para empresarios bien relacionados, un monumento al fascismo y un nido de antifascistas que trabajaban hombro con hombro con quienes, como  el padre de Lourdes, habían acudido a la llamada de su Caudillo con el corazón atiborrado de propaganda y de gratitud, buenos hombres que no habían sido de los nuestros, pero que en muchos casos tampoco eran ya exactamente de los suyos.

Cuelgamuros tenía sus propias reglas, distintas a las elaboradas por el Patronato de Redención de Penas, y las mujeres de los presos no cabían en ninguna, pero estaban allí desde el verano de 1942, cuando una chica que llegó en el autobús de las visitas, plantó una tienda de campaña en el monte, frente al barracón donde dormía su marido, y se negó a marcharse. El Cuelgamuros de las mujeres también era un poblado complejo, con normas propias y dos versiones, la colonia de los hombres libres, casas humildes, pero bien construidas, situadas cerca de una fuente de agua potable y de un lavadero, provistas de cocinas de carbón y luz eléctrica desde la puesta del sol hasta las once de la noche, y lo que se llamaba el campamento por llamarlo de alguna manera, un puñado de casuchas que apenas tenían cuatro paredes y un techo. Allí, por no haber, ni siquiera había cimientos, y sin embargo, en cada anochecer se llenaban de muchas cosas, tantas que compensaban el vacío que dejaban los hombres al marcharse.

 

Fragments de Las tres bodas de Manolita, d’Almudena Grandes- 2014- Tusquets

 

S’ha escrit molt sobre la postguerra espanyola, sobre les presons franquistes, sobre els judicis sumaríssims, sobre els exiliats que van acabar a camps de concentració francesos o alemanys, sobre els maquis, sobre la tortura i els abusos a les comissaries de policia, sobre la repressió i la censura, el poder de l’església i les mentides de la propaganda. Però en els darrers anys també s’ha escrit molt sobre els nens robats i sobre els camps de concentració que Franco va estendre per tot el país. Avui es creu que podien haver arribat als tres cents i que alguns van estar funcionant fins als anys seixanta.

Els nazis aprofitaven als presoners més joves i aptes per a utilitzar-los com a mà d’obra gratuïta a les fàbriques d’armament i d’automoció que tenien els empresaris que simpatitzaven amb la seva causa maquiavèl·lica. Franco va fer el mateix amb els republicans que no van poder o no van voler travessar la frontera per fugir de les seves urpes. Tota l’obra pública que es va fer a Espanya durant la dictadura es nodria de l’esforç d’aquests represaliats. El “gloriós” Valle de los Caídos va ser una d’aquestes obres faraòniques on el dictador va esclavitzar a molts d’aquells presos. En aquest escenari situa l’Almudena a Silverio, el marit de la Manolita, qui aconseguiex deixar la presó a canvi de malviure en una barraca al costat del Valle de los Caídos, on es deixa la pell cada dia de la seva vida, a la que acaba arrossegant a la seva família per malviure amb ell.

El meu avi tenia trenta quatre anys quan va acabar la guerra. A la família sempre ens van explicar una versió massa edulcorada del que devia ser la versió real. Avui estic convençuda de que ni tan sols el meu pare va arribar a saber mai la veritat. Perquè, en aquells anys, les famílies no parlaven del que consideraven que no es podia parlar.

El meu pare va néixer l’estiu del 1941, any en que, suposadament, el meu avi va sortir de la presó. El motiu del seu alliberament sempre ens van dir que era perquè la meva àvia esperava un fill. Com si a en Franco li haguessin importat mai les estampes familiars dels més febles... Quants contes ens expliquen a les criatures quan no tenim criteri per fer les preguntes més encertades... I el pitjor de tot és que creixem i no ens atrevim a qüestionar el que ens van explicar de petits. Ben al contrari, ho expliquem als nostres fills pretenent que també s’ho creguin sense fer preguntes.

El cas és que, des del seu alliberament, suposadament de la presó d’El Ferrol, la seva vida va ser un via crucis anant d’un pantà a l’altre per tot el nord d’Espanya. I la família seguint-lo tot darrera. Va acabar treballant al pantà de Susqueda, morint l’any 1963 amb només 58 anys.

Tota la vida matant-se a treballar per viure a un lloc miserable, passant calamitats i arrossegat com un esclau. Mai he aconseguit dades objectives de la vida del meu avi, però fa uns quants anys que sospito que va ser un treballador penat. Que en algun moment el van alliberar de la seva condemna, però ell ja no va tenir esma per tornar a començar pel seu compte i va preferir quedar-se allà on era i continuar treballant fins al darrer dia de la seva vida.

Els treballadors penats d’aquest país sempre han estat silenciats, perquè hi ha hagut massa gent que ha preferit mirar cap a un altre costat i fer veure que la seva realitat no existia.

Gràcies a persones valentes i amb empenta com l’Almudena Grandes, moltes d’aquestes històries han pogut veure la llum i d’alguna forma, se’ls ha pogut fer justícia a tots aquells que van patir allò que ningú gosava explicar en veu alta.

Algú podrà dir que són històries fictícies, que personatges com en Silverio o la Manolita no han existit mai. Però s’equivoquen, perquè tot el que podem imaginar i crear en la ficció és gràcies a que algú ja ho ha patit en pròpia carn i ens ho ha relatat. La realitat sempre supera la ficció i no pas a la inversa.

 

Estrella Pisa.