Des de l'altre costat

 

Habituats a viure a zones urbanes, ja siguin pobles una mica grans o ciutats on ningú es dedica a conrear ni cuidar el que menja, ens costa d’imaginar-nos depenent de les forces de la natura per sobreviure. A les nostres quotidianes, satisfer totes les nostres necessitats només es condiciona als diners. Si en tenim suficients, podem comprar-ho tot al supermercat i a d’altres comerços, ja siguin del barri o pertanyin a grans centres comercials. També tenim l’opció, força més còmode, d’anar de compres per internet, sense moure’ns del sofà de casa.

Mai ens hem hagut de preocupar de si plou o no plou, de si glaça a la matinada i es poden fer les verdures, de si una tramuntanada més forta de l’habitual deixarà ben eixuts els enciams o una pedregada arruïnarà bona part de la collita de fruita dolça d’aquesta temporada.

Les persones que es dediquen a l’agricultura i a la ramaderia no poden viure d’esquenes a la meteorologia, perquè en qualsevol moment, aquesta els pot jugar una mala passada i acabar perdent molts diners i tot el temps que han estat invertint en les collites que després no prosperen. Els qui ens dediquen a fer d’urbanites, en canvi, preferim no pensar en aquesta mena de problemes perquè, de fet, creiem que no ens afecten. Nosaltres la fruita, la verdura, els cereals, la carn, els ous o el formatge els trobem ja envasats a les lleixes dels supermercats. Només els hem de posar al carro i passar per caixa, procurant tenir prou efectiu al moneder o prou saldo a la targeta. Ni se’ns passa pel cap l’esforç ni el temps que tantes persones han hagut d’invertir per a que aquests productes acabin arribant a les nostres cuines.

La otra orilla és la quarta novel.la de l’Elena Moya, una autora de Tarragona, establerta al nord de Londres des del 1998. Amb la seva primera novel.la, Los olivos de Belchite, va triomfar a Espanya i al Regne Unit, obtenint excel.lents crítiques d’altres autors tan prestigiosos com en Paul Preston. Ja en aquella primera novel.la sorprenia la passió d’aquesta autora per la terra i pels seus fruits. El món rural, la vida quotidiana dels pobles més petits, les peculiaritats de la gent que s’alimenta del que ella mateixa produeix amb les mans, embrotint-se-les de terra i de fang. El tema de fons era un episodi de la guerra civil espanyola, la destrucció del poble de Belchite, però la manera d’enfocar la història era ben diferent de com acostumen a fer-ho altres autors.

La confianza en que su hija continuaría su labor llenaba a Asun de felicidad. Reclinando la espalda en el banco, respiraba hondo y, día tras día, observaba a Nuri avanzar fuerte y segura, río arriba, río abajo. Pensaba en las tensiones que había tenido con ella y en las que siempre habían abundado en la zona: el río frente al mar, el agua dulce contra la salada, una orilla contra la otra, los Pons y los Nomen... y siempre el Ebro de por medio, como si todo tuviera que estar inexorablemente dividido o enfrentado; como si no cupiera otro destino.

Pero ahora sabía que eso no era cierto, que los problemas y las tensiones eran naturales. Había aprendido que la manera de afrontarlos era con valentía para luchar por la voluntad propia, con comprensión para aceptar la visión de otros y con sabiduría para encontrar puntos en común, para tender puentes cuando se necesitaban.

De igual manera, la vida le había enseñado que los puentes hacia el lado opuesto eran tan importantes como los que uno podía tenderse hacia sí. De nada servía predicar entendimiento y comprensión con los demás si uno no hacía lo propio consigo mismo. Y eso era mejor reconocerlo pronto porque, al final, resultaba imposible escaparse de la verdad; ésta siempre acababa surgiendo, por lo que era mejor reconocerla cuanto antes. La alternativa era vivir engañado.

Reconocer esa verdad era lo que hacía a uno libre, se decía Asun con la mirada clavada en las aguas verdosas del Ebro. Después de haber luchado tanto, de haber levantado imperios para luego reconstruirlos desde las cenizas, ahora entendía que la independencia no la daba ni el dinero ni la familia ni el poder ni nada ni nadie, sino que se llevaba dentro. La otra orilla en realidad no era más que esa verdad, ese sueño o ese dolor para los que a veces faltaba fortaleza, voluntad o valentía para identificar, aceptar o resolver. Se dijo que la solución no consistía en escapar, evitar o negar, sino tan solo en acercarse y escuchar.

La otra orilla nunca estaba tan lejos ni era imposible llegar.

 

Fragment de La otra orilla, d’Elena Moya- 2021- Editorial Suma.

A La otra orilla, el protagonista no humà és l’arròs del delta de l’Ebre, un cereal que acompanya totes les etapes de la vida de l’Asun Nomen. Aquesta dona neix a una família de colons a la illa de Buda i creix entre natura salvatge de la mà del seu avi i del mestre Isidre. Conscient de la precarietat en que malviu la seva família, en perdre a la seva mare amb només deu anys, es determina a convertir-se en la seva salvadora, posant en pràctica diferents iniciatives per guanyar-se la vida que, com si fos la protagonista del conte de la lletera, cada vegada la van portant a assumir reptes més importants. D’aquesta manera aconsegueix que la seva família i alguns dels seus amics surtin de la pobresa. Però mai deixa de banda els seus orígens ni els escenaris que l’han vist evolucionar.

Una novel.la per gaudir dels paisatges impagables, dels valors de l’amistat, el respecte, la fidelitat i la preservació de la memòria d’aquells que ens han guiat amb la seva llum en moments de fosca nit. Una història per reconciliar-nos amb els de l’altre costat i per aixecar ponts allà on havíem amuntegat pedres invisibles per bastir muralles de prejudicis i d’indiferència. Perquè totes les històries tenen tantes versions com protagonistes, no podem quedar-nos només amb el que nosaltres creiem que va passar, perquè, per tal d’arribar a entendre-ho, ens caldrà conèixer les veus dels altres implicats i comprendre que tots tenim part de raó, però ningú és dipositari de la veritat absoluta.

De vegades la llibertat no és fugir del nostre passat, sinó tenir el coratge d’enfrontar-lo i acceptar-lo per poder continuar endavant sense sentir-lo clavat com una llosa al damunt de l’esquena. Llibertat és atrevir-nos a ser qui som, sense patir pel que puguin dir o pensar els altres. Sovint el pitjor jutge que li pot amargar la vida a una persona és la seva pròpia consciència.

 

Estrella Pisa