Setge, fam i mort a Leningrad

 

L’any 1980, després de l’èxit que va tenir el seu assaig Els catalans als camps nazis, la Montserrat Roig va rebre l’encàrrec d’escriure un llibre sobre el setge que Leningrad va patir per part dels alemanys durant més de 900 dies entre els anys 1941 i 1944.

Aquest projecte li proposà Edicions Progreso de Moscou i ella no va dubtar a acceptar-ho. Va haver de viatjar a Leningrad i fer una estada de dos mesos per dur a terme una acurada investigació, entrevistant alguns dels supervivents, visitant els llocs més emblemàtics de la ciutat i gaudint del seu patrimoni cultural i de les lletres dels seus poetes i cronistes.

Fruit d’aquesta experiència, dos anys després, publicaria en castellà l’assaig Mi viaje al bloqueo i al 1985 escriuria un llibre més personal narrant com va viure ella aquella estada de 2 mesos a Leningrad. Aquell llibre és L’agulla daurada.

 

Llegir a Montserrat Roig no m’ha deixat mai indiferent. Ja es tracti d’un article, d’una entrevista, d’una novel.la o d’un assaig, aquesta dona sempre es va caracteritzar per no tenir pèls a la llengua i dir les coses pel seu nom, sense complexes, sense manies.

Vaig descobrir Els catalans als camps nazis l’any 2001, quan la Montserrat ja feia deu anys que havia mort. Em va semblar una obra descomunal i molt necessària per donar veu a tantes persones que durant tant de temps s’havien hagut de resignar al silenci i a l’oblit. Abans de poder enllestir aquest llibre, la Montserrat Roig devia invertir anys de feina en documentar-se a base de visites als arxius, de lectures dels llibres que s’havien escrit sobre els camps i d’entrevistes amb els protagonistes que encara vivien i els familiars que quedaven vius dels que mai no van poder tornar d’aquells maleïts camps, on es van traspassar tots els límits i es van creuar totes les línies vermelles. Tota aquesta inversió en hores de treball i en rescatar la memòria dels altres mereixia el reconeixement públic que després va obtenir.

Les mares es veien forçades a triar quin dels seus fills havia de sobreviure. N’hi va haver una que s’obrí les venes perquè el seu fill hi xuclés la sang: no podia suportar el plor de la criatura davant del pit eixut.

Els organitzadors de la distribució de proveïments comptaven dia a dia els morts i respiraven alleugerits: per cada mort, els vius menjarien una mica més. Calculant els qui moriren metrallats o cremats per les bombes incendiàries, gairebé un milió de persones van desaparèixer durant els nou cents dies de setge. I els supervivents, a penes un milió i mig, viurien tota la vida amb el dolor de la memòria desperta. Moltes dones es quedaren estèrils, com la Sali i l’Alexandra Koss, i molts nens, fins fa molt poc, encara naixien amb els estralls de la por que patiren les seves mares. Serien “els fills del bloqueig”. Després de l’alliberament, les autoritats hagueren de fer front a un eixam de criatures que no havien viscut el setge però que eren dislèxics, autistes o amb profunds i irreversibles problemes mentals.

La fam és un dolor físic, absorbent i exclusivista. La fam col.loca l’ésser humà entre els límits de la raó i la bogeria, del bé i del mal. L’ètica perd la lògica interna. Les convencions s’esquerden. La fam crea monstres. L’escriptor noruec Knut Hamsum va escriure el 1890 una novel.la titulada La fam. Hi descriu com el protagonista és un ésser separat, abstret de la realitat. Viu al marge i sap que els qui mengen no el poden entendre. Daniel Granin, un escriptor de Leningrad, diu a El llibre del bloqueig: “La gent que va tipa no pot entendre el famèlic. La fam del setge era l’enemic que ens envià el feixisme, un acte d’odi conscient. Una acció de guerra”.

La fam que relata Hamsum i la que patiren els habitants de Leningrad no es diferenciaven. Però la primera era un fenòmen fisiològic i el segon tenia unes arrels psicològiques. La fam del setge era una planificació contra els eslaus, la raça dels “infrahomes” que pertanyien a una civilització condemnada. Es basava en la mateixa teoria que havia dut als nazis a organitzar els camps d’extermini. Lluitar contra la fam, i contra les conseqüències morals i físiques que se’n desprenien, tingué un significat polític: Leningrad havia de sobreviure. D’altra manera, tot el poble soviètic s’hauria sentit profundament derrotat.

 

Fragment de L’agulla daurada, de Montserrat Roig. 1985- Premi Nacional de Literatura Catalana de 1986.

Aquests darrers dies, mentre llegia L’agulla daurada, he recordat alguns dels testimonis que la Montserrat recollia a Els Catalans als camps nazis. De fet, la forma narrativa és similar als dos llibres, tot i que els escenaris siguin diferents. Al primer llibre parla dels horrors que van patir els republicans catalans a diferents camps distribuïts per bona part de l’Europa central. Al segon, les històries succeeixen a Rússia. Però el dolor, la pèrdua i la fam no entenen de nacionalitats ni de geografies. Arreu del món, el patiment que senten un pare o una mare és el mateix quan comprenen que no podran alimentar als seus fills perquè el lloc on viuen està encerclat per l’exèrcit enemic i no deixen entrar menjar ni cap tipus de mercaderia. Quan la fred els glaça la vida i no poden escalfar-se perquè han tallat tots els subministraments i han d’anar al riu a buscar gel per tal de desfer-lo fent foc a casa per tenir aigua. I, per tenir aquest foc, han d’optar per cremar els llibres o els mobles. Només les persones que han viscut aquest tipus de situacions tan extremes poden entendre el que se sent.

L’agulla daurada narra el viatge de l’escriptora durant aquells dos mesos de l’any 1980 que va passar a Leningrad, però entre les seves pàgines es fan sentir algunes veus que fan mal fins i tot en llegir-les. Potser el testimoni que he trobat més esgarrifós és el d’una noia a qui la seva mare no va dubtar en mantenir viva a base d’alimentar-la amb el cadàver del seu germà. La por a patir una segona pèrdua li va pesar més que el dolor per la mort del fill.

La fam ens pot transformar, fent-nos cometre actes que, en condicions normals, consideraríem atrocitats. Comença transformant-nos el cos, emmudint-nos els òrgans interns, la musculatura i la voluntat, i acaba descontrolant-nos les neurones, convertint-nos en aquells estranys que mai hauríem volgut ser.

Exposats a temperatures gèlides, durant el primer hivern, els habitants de Leningrad van haver de deixar els seus morts coberts de neu i gel allà on havien deixat d’existir fins que va arribar el bon temps i el desglaç els va deixar a la vista. Llavors els col.locaren sobre trineus infantils i els traslladaren a una fosa comuna al cementiri de Piskariovski. Segons les xifres que els soviètics aportaren al tribunal de Nuremberg, a Leningrad van morir de fam 632.000 persones, tot i que podrien ser moltes més si es comptabilitzen aquest cadàvers que van quedar sepultats per la neu entre l’hivern del 1941 i la primavera del 1942.

Una altra de les anècdotes que m’ha sobtat llegint L’agulla daurada és la manera que van ingeniar a Leningrad per protegir el seu patrimoni històric de les bombes dels alemanys, cobrint les seves torres més emblemàtiques i els edificis més estratègics de la ciutat amb xarxes de pesca pintades de color verd que, des del cel, enganyaven la vista dels pilots enemics, fent-los creure que sobrevolaven parcs. Gràcies a aquesta estratègia, l’anomenada ciutat de les pedres, va conservar intactes, entre d’altres, les cúpules daurades de l’Smolni, la Catedral de Sant Isaac, la fortalesa de Pere i Pau i, per descomptat, la seva agulla daurada, la torre de l’Almirallat, un símbol inequívoc de la ciutat.

 

Estrella Pisa.