Explicar la veritat a partir de mentides

 

Sovint ens passa, quan llegim una novel.la, que intentem trobar en el personatge principal trets de personalitat del propi autor i experiències que ell hagi pogut viure en primera persona. Potser perquè, en escriure, acabem explicant sempre la pròpia història, però disfressada amb diferents màscares i ubicada en altres escenaris i altres èpoques.

No és estrany que una de les preguntes que més repeteixin els entrevistadors quan tenen al davant a un escriptor sigui la clàssica: “Què et va portar a escriure?”

Aquesta pregunta també li van fer moltes vegades a la Montserrat Roig i, durant anys, ella va intentar donar-se una resposta creïble ella mateixa a través de moltes notes que, poc abans de la seva prematura mort, va recopilar en un llibre que es va publicar amb el curiós títol de “Digues que m’estimes encara que sigui mentida”.

No es tracta de cap novel.la, ni de cap autobiografia ni tampoc de cap diari personal. Podria considerar-se una mena d’assaig breu on podem trobar representada tota l’obra de l’autora i on comparteix bons records de la seva relació amb altres autors que va conèixer, com en Terenci Moix, la Mercè Rodoreda, Josep Pla o Eduardo Galeano. També hi trobarem un ampli ventall d’autors que van ser referents importants per a ella, com Elías Canetti, Walter Benjamin, James Joyce, Nabokov, Oscar Wilde o Flaubert. Però el més destacat d’aquest llibre són les reflexions de la pròpia Montserrat Roig, una dona que va lluitar tota la seva vida per defensar els drets de les dones a dir, pensar i escriure allò que els donés la gana, malgrat els comentaris no sempre amables ni ben intencionats d’alguns companys de professió i de crítics literaris homes que no dubtaven a titllar-les de fer literatura “per a dones”, com si homes i dones no poguessin viure i entendre les mateixes experiències.

Hi ha milers de narracions que cada dia desapareixen- com aquestes fulles que moren a l’estiu sense esperar la tardor-, milers d’històries que es conten de manera una mica exagerada perquè, si no s’exageren, no resultes creïbles. Però mai no arribaran a les universitats ni als llibres de text. Les persones continuen narrant, encara que sigui explicant a la veïna el telefilm que cada dia veuen a la televisió. Si no contemplessin la vida com a representació, no ho resistirien. Cal una mica de mentida per imaginar-nos que perseguim una mica de veritat. Els cervells que no accepten aquesta convenció, creuen que la vida és “real”. S’han inventat la noció del “real” i no suporten llegir novel.les. Et diuen que és una bestiesa, això d’haver d’esperar a la darrera pàgina per saber com acaba la història. Un enginyer m’ho va dir, això. Em va dir:

-Quina bestiesa, això de llegir novel.les... Si a la darrera pàgina t’”ho expliquen” tot!

Però és que a la darrera pàgina no t’expliquen res si abans no has teixit, amb l’autor/autora, la trama. A La lección de Sherezade, Enrique Lynch cita Plutarc: “Qui enganya és més just perquè fa allò que va prometre i qui és enganyat és més savi, car aquell qui té sensibilitat és fàcilment impressionat per la voluptuositat de les paraules.”

Sentim un gran plaer quan mentim. Quan fem la mentida creïble, quan seduïm l’altre, que potser sap que mentim i que ens està demanant que continuem mentint.

-Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Li va demanar Johnny Guitar a Joan Crawford. I ella li va contestar que l’estimava encara que fos mentida. Però, mentre mentia, li deia la veritat. La mentida, és a dir, la literatura, és una droga. I, si ens en falta, anem una mica penjats.

 

Fragment de Digues que m’estimes encara que sigui mentida, de Montserrat Roig- Edicions 62- 1991.

Per què a una dona que als anys seixanta decidia dedicar-se a escriure se li exigia que visqués primer per tenir quelcom interessant de què parlar mentre als homes de la mateixa edat se’ls publicava, tot i pecant de la mateixa inexperiència?

Malgrat els entrebancs que es va trobar al seu camí, la Montserrat Roig no va trigar a destacar dins del cercle tancat de les lletres catalanes, guanyant premis importants i entrevistant a grans personatges de la cultura de l’època. Però es va trobar amb el parany de que, si no escrivia en castellà, la seva projecció com a escriptora seria molt inferior a la d’altres companys com en Vázquez Montalbán.

La reivindicació de la llengua catalana és molt present a tot el llibre. Nascuda anys després de la guerra civil, la Montserrat va ser educada a un col.legi de monges, on el català brillava per la seva absència i les prohibicions absurdes marcaven el ritme del dia a dia. Segons escriu la pròpia Montserrat, “mai una mesa podria ser una taula”.

Degut a aquesta repressió lingüística, a Catalunya molts catalans van haver de renunciar a parlar en la seva llengua fora de les quatre parets de casa seva. Els nens que creixien aprenien la llengua dels pares, però la gramàtica la desconeixien, perquè a les escoles imperava el castellà. I molts d’aquests nens, en començar a llegir autors, preferien les lectures en castellà, doncs els autors catalans els eren desconeguts. Així va créixer una generació que no va tenir oportunitat d’aprendre a llegir ni a escriure la pròpia llengua, a menys que s’aventuressin a fer-ho de forma clandestina.

Quan ens prenen la llengua, ens prenen el nostre dret a entendre la vida des de la pròpia perspectiva. És com si, més que a interpretar la vida amb els nostres propis judicis i dites populars, ens haguéssim de resignar a traduir-la de les interpretacions que fan uns altres, segons regles que podem entendre, però no acceptem, i premisses que no ens són vàlides.

Les monges intentaren educar la Montserrat Roig perquè es convertís en una “senyoreta de casa bona”, quan l’únic que ella desitjava era que la deixessin ser com era: una persona que aspirava a ser lliure, dient el que pensava i fent-ho en català, pensant el que deduís ella mateixa de les seves pròpies experiències i escrivint, primer per captar l’atenció del seu pare, i després per fer més suportable la pròpia existència. Potser per això als seus comptes i novel.les sempre apareixen alguna senyora o alguna senyoreta de casa bona. Dones resignades a veure la vida passar a través d’una galeria de l’Eixample de Barcelona, condemnades a dur una existència en segon pla, a l’ombra de la reputació del marit, qui pot ser lliure per tenir una doble vida.

La Montserrat crea els personatges que ella, en la vida real, es va negar a representar. Potser perquè ella no va permetre mai que algú altre decidís la seva vida ni tampoc va regalar mai a ningú la clau de la seva pròpia felicitat.

 

Estrella Pisa.