La noia del llac

 

Més sovint del que ens agradaria reconèixer, donem per fetes masses coses. Tendim a relacionar massa a la lleugera determinades accions amb suposades reaccions i a rebutjar les evidències que ens passen per davant del nas, senzillament perquè les considerem massa obvies per ajustar-se a la realitat. Potser hem vist masses pel.lícules de terror o estem massa contaminats per la novel.la negra. Però el cas és que, davant d'una desaparició o d'una mort sobtada, sempre anem a buscar explicacions als racons més foscos del raonament humà.

La meva àvia sempre deia "pensa malament i l'encertaràs". Aquesta màxima de la saviesa popular, hem de ser honestos i reconèixer que de vegades es compleix. Però, de la mateixa manera que no podem anar per la vida amb el lliri a la mà, confiant en el primer o la primera que ens passa pel davant, tampoc no podem posar-nos una cuirassa i començar a desconfiar de tothom.

Tots tenim parts fosques i, de vegades, les deixem lliures per marcar distàncies amb aquells o aquelles que ens han fet mal o ja han deixat d'importar-nos. En ocasions ens perden l'enveja o la rancúnia i en d'altres disfrassem el nostre dolor amb una capa d'antipatia o de sobèrbia per tal d'amagar les nostres febleses i evitar que ens ataquin quan ens sentim més vulnerables. Qui estigui lliure de cometre aquests pecats, que llenci la primera pedra.

Però d'això a donar per fet que sempre hi ha un assassí o una assassina al darrera de cada mort sobtada, hi ha un abisme.

A la novel.la La chica del lago, Mikel Santiago ens torna a oferir una trama d'allò més enrevesada que gira al voltant d'una noia que va morir ofegada a un llac dues dècades enrera i el diari que sempre l'acompanyava, on escrivia tot el que li passava pel cap i parlava de totes les persones amb qui tenia relació.

El fet que aquest diari no es trobés mai, va fer que ningú s'acabés de creure la versió oficial, malgrat que la investigació quedés tancada, i els uns i els altres es muntessin la seva pròpia pel.lícula dels fets.

Vaig descobrir les lletres de Mikel Santiago de casualitat, com m'ha passat amb molts altres autors. M'agrada deixar-me portar pel que em passa pel davant i descobrir per mi mateixa nous camins i noves veus. Sempre m'he considerat molt autodidacta en moltes coses i, en la lectura, he navegat a l'aventura per molts gèneres tan diferents entre ells que, en alguns casos, podrien resultar contraposats.

La primera de les novel.les que vaig llegir de Mikel Santiago va ser La isla de las últimas voces. Amb una trama angoixant, va aconseguir atrapar-me, recordant-me una mica La ciudad de las últimas cosas, de Paul Auster. La vaig trobar original i molt diferent en l'estil d'escriptura a les novel.les d'altres autors del seu gènere que acostumo a llegir.

Més tard vaig llegir les novel.les que componen la trilogia d'Illumbe, el poble imaginari on Santiago ha situat als seus personatges més emblemàtics. Llavors va arribar El hijo olvidado, que també em va sorprendre molt gratament i ara, amb La chica del lago, ho ha tornat a fer.

No sé si, entre els adolescents d'ara, trobaríem algun que es dediqués a portar un diari i a narrar en les seves pàgines tot el que sentís o patís. Amb l'irrupció de tanta tecnologia i de tantes xarxes socials, se'ns fa difícil d'imaginar a un noi o a una noia tancats a la seva habitació escrivint un diari. Ara es fan més videos que es pugen als historys d'Instagram, on els poden veure tots els seus seguidors. Dècades enrera sí que era més fàcil trobar joves que guardaven els seus secrets en aquells diaris que amagaven sota clau i al fons de calaixos on mai ningú tafanejava. Perquè als quinze o setze anys, les petites coses del dia a dia podien esdevenir grans drames dels que ningú altre n'havia de fer res. En aquells temps, les llàgrimes eren privades i la debilitat, lluny d'exhibir-la, s'amagava per tal que no et fecin encara més mal.

Què estaria disposada a fer una persona per tal d'evitar que el diari d'una altra persona morta fos llegit per altres persones? Quins terribles secrets poden justificar la mort de ningú?

La chica del lago comença amb la presentació de la nova novel.la d'una de les seves companyes d'institut. Entre els assistents, un antic company de les dues, espera nerviós per poder parlar amb l'escriptora. Té quelcom molt important a dir-li, però no ho farà davant de tothom. Només gosa entregar-li un sobre.

Quan ella arriba al seu hotel i obre el sobre, dins troba una foto on apareix la portada del diari de la seva companya morta i el telèfon del noi, per tal que el truqui. Quan ho fa, queden per veure's, però algú se'n cuida d'impedir la trobada atropellant-lo mortalment. Mor als braços d'ella, mentre li demana que torni a casa del seu pare.

A partir d'aquest fatídic incident, ella deixarà de banda la promoció de la seva novel.la i s'endinsarà per un camí tortuós on anirà descobrint a cop d'ensurts, qui és qui en tot aquest enrenou.

Al llarg de gairebé sis-centes pàgines, l'autor va desplegant una trama d'allò més intrigant, tal com ja ens té acostumats en les seves novel.les anteriors. Res no és el que sembla; ningú resulta ser ni tan innocent ni tan culpable com aparenta. És el que té obrir les portes que ja donàvem per tancades, que sempre podem trobar-nos sorpreses que ens facin qüestionar-nos-ho tot.

Estrella Pisa