Fragilitat versus Coratge

 

Quan em pregunten quin és el meu autor o la meva autora preferits, mai no sé què respondre, en essència, perquè en tinc molts i a tots els considero igual d'importants. Però també perquè sempre m'he ressistit davant la idea de seguir cegament a una única persona.

Imposar-nos una veu única és un exercici d'allò més perillós, perquè ens fa perdre la connexió amb moltes altres versions de la mateixa realitat i ens obliga a esdevenir esclaus de la nostra pròpia ignorància.

Per això m'agrada descobrir veus noves, escenaris diferents, cultures que no tenen res a veure amb la meva. I aquests ingredients els trobo a novel.les com La fragilidad del crisantemo, de José Vicente Alfaro.

He llegit moltes novel.les ambientades a l'Edat Mitjana i a diferents racons d'Espanya i d'altres paisos europeus, però fins ara, no n'havia llegit cap d'ambienta al Japó i aquesta circumstància, ja per ella mateixa, m'ha fascinat.

Conèixer com era l'imperi on neixia el sol, els seus jardins, els costums de la cort, els carruatges, els diferents oficis artesanals, la seva afició per la poesia i per les coses més belles i sublims. La música, els delicats vestits i els parfums. Els primers samurais i els seus codis d'honor. La guerra amb altres pobles a qui consideraven bàrbars i els més baixos instints humans: l'enveja, la gelosia, la mentida o la traició.

Com a tot arreu del planeta, al Japó també hi havia una forta distinció entre classes socials. No eren el mateix un ric comerciant, un aristòcrata o un alt càrrec del govern o de l'exèrcit imperial, que un pobre pagès, un artesà o una minyona. Els primers es feien respectar i la seva paraula era llei. Els segons s'havien de limitar a respectar a tots els primers, tinguessin o no la raó, i a oblidar-se de que tenien veu pròpia.

La vida d'un nen pobre no tenia cap mena de valor i a ningú no li importava. Per això, quan van començar a desaparèixer criatures que s'havien endinsat al bosc, tothom culpava als esperits i ningú movia ni un dit per esclarir el que havia passat realment.

En aquest sentit, el Japó medieval no era gens diferent als països europeus de la mateixa època. Totes les desgràcies eren interpretades com dessignis de Déu o com l'obra de mals esperits. Per això la superstició va guanyar tant de terreny en aquells temps entre la gent més ignorant, mentre els homes d'església i els més rics es fregaven les mans en veure com de fàcil era dominar tota aquella gent i treure'ls tot el que podien i més.

José Vicente Alfaro ha estat un d'aquests autors nous que un dia em vaig decidir a llegir i mai no m'ha decebut. Les seves trames, tan diferents entre elles, ens apropen a cultures i èpoques històriques ben diverses. La seva manera de narrar és molt clara i elegant, resultant els seus personatges d'allò més humans, perquè no es limita a vendre'ns les seves virtuds, sinó que també ens ensenya les seves parts més fosques. És del tipus d'autor que t'obre portes dins la ment i que, un cop has completat la lectura de la seva novel.la, saps que mai tornaràs a ser la mateixa persona que eres abans de llegir-la, perquè ara et sents una mica menys ignorant.

Els llibres han de tenir l'habilitat de transformar-nos, de fer que ens qüestionem tot allò que ens han fet creure que anava a missa, d'ensenyar-nos a desprendre'ns del que ja no ens serveix. I les novel.les de José Vicente Alfaro la tenen sobradament.

A La fragilidad del crisantemo ens dibuixa uns personatges que, partint de bases molt diferents, aconsegueixen diferents tipus d'èxit. Són tres nois i una noia.

El primer dels nois, Asatori, després de patir en carn pròpia les urpes del desamor, decideix fer-se monjo guerrer. Així deixarà de ser una càrrega pel seu pare i no s'haurà de trencar l'esquena com ell treballant al camp.

El segon noi, Tokinobu, sent que no pot accedir al lloc que li agradaria ocupar a la guàrdia ciutadana perquè pertany a una família pobre. La única forma d'ascendir seria casant-se amb una dama de l'aristocràcia, però es rebutjat perquè no és una persona culta.

El tercer noi, Oshimaro, és amic de Tokinobu, però a diferència d'ell, pertany a l'aristocràcia i és molt ric. Es pot permetre viure sense treballar i dedicar-se plenament a la seva passió: la perfumeria. Ha guanyat importants certàmens i no es dona mai per satisfet.

La noia, Katsumi, pertany a l'aristocràcia, però a diferència d'altres noies de la seva posició, ella no pensa en casar-se, consagrant-se en cos i ànima a la seva família. Li agrada escriure i sentir-se una dona lliure. Té criteri propi i es rebel.la contra les imposicions dels homes cap a les dones.

Els quatre personatges lideraran una trama que els farà crèixer a tots ells i els ajudarà a desenmascarar qui és cadascun, al temps que escenificaran com era la vida en aquell Japó del segle IX.

Mentre els pagesos i la gent més humil creia en els esperits naturals i en els dels seus avantpassats, les classes més benestants van començar a importar del pais veí la seva forma de vestir, l'escriptura i també la religió. Va ser en aquesta època quan també van importar de Xina els crisantems, quedant la família imperial ben fascinada per aquestes flors, fins al punt de fer-la figurar al seu segell i al seu tron. Des de llavors, l'anomenat "tron del crisantem" tant feia referència al tron com al propi emperador.

Al llarg de la novel.la, aquesta fragilitat del crisantem és ben present quan es parla de nens desapareguts, quan algun dels seus protagonistes es trenca davant la pèrdua d'un ésser estimat, quan el sentiment d'impotència els fa creure que no seran capaços d'aconseguir les seves fites o quan la injustícia es passeja davant dels seus nassos i els fa sentir que, contra ella, res no podran fer perquè no tenen proves del que saben.

Però la perseverància sempre té premi i la justícia, tard o d'hora, es deixa veure i es nega a continuar fent-se la cega.

Les vides dels nens pobres també són dignes de continuar vives i les veus d'aquells que saben la veritat també es mereixen ser escoltades per aquells que preferirien no sentir-les.

Estrella Pisa.