La ciutat de les llums mortes

 

Les ciutats tenen molta similitud amb les persones. Com nosaltres, un dia sorgeixen del no res i es comencen a desenvolupar, creixent en amplada i alçada, patint diferents transformacions a mesura que trascórre per les seves artèries el temps que, inexorable, imposa la seva voluntat de no durar per sempre. Res no dura per sempre, malgrat que se li dispensi un manteniment a conciència. De vegades n'hi ha prou amb un trist canvi de govern per perdre els recursos que ho havien de fer possible. D'altres són les forces de la natura les que fan caure les torres més inexpugnables a cops de vent o pujades espectaculars del nivell dels rius.

A diferència de les persones, les ciutats mai no moren, només es transformen, decidint què conserven de cada època i què caldrà enderrocar. Tota ciutat, per antiga que sigui, és un cicle constant de construccions i destruccions, trobant-nos moltes vegades davant de les mateixes pedres, però reciclades una i mil vegades per a donar vida a edificis que no tenen res a veure entre ells.

Barcelona és, sens dubte, una d'aquestes ciutats on podem ser testimonis, mentre voltem pels seus carrers, de diferents èpoques històriques i estils arquitectònics. Cadascún d'ells ens evoca la memòria de determinats fets i personatges. Escriptors de diferents gèneres, escultors, arquitectes, filòsofs, polítics de diferents orientacions, activistes, pintors, poetes, actrius, cantants, sopranos, tenors, periodistes o músics vinculats a la ciutat, bé per haver-hi nascut i viscut tota la vida, o per haver-la visitat una temporada i haver quedat atrapats en els seus encants.

Quantes vegades no ens haurem preguntat, tot passejant per una d'aquestes ciutats amb molta història, com haurien estat els mateixos carrers que ara trepitgem un segle enrera? Com hauríem estat nosaltres si haguéssim hagut de viure en plena guerra civil o durant els primers temps de la dictadura franquista, o si haguéssim viscut en primera fila la caiguda de Barcelona al 1714, o quan els reis d'Espanya encara no existien, perquè Espanya tampoc existia com a país, sino que era un conglomerat de reialmes repartits per tota la península ibèrica i continuament enfrontats entre ells?

Com ho veuríem tot plegat? La ciutat continuaria sent Barcelona, però no s'assemblaria gens a la que coneixem ara.

És molt probable que David Uclés s'hagi fet aquestes mateixes preguntes mentre treballava en la trama de la seva darrera novel.la: La ciudad de las luces muertas.

Igual que ha passat amb La península de las casas vacías, n'hi haurà molts lectors que el posaran pels núbols i admiraran la seva capacitat per a construir universos tan peculiars a l'hora d'explicar-nos una versió completament nova de tot plegat. Però també n'hi haurà molts d'altres que seran molt crítics i atacaran sense pietat la novel.la només pel fet que no combreguen amb certes declaracions del seu autor. És el que té atrevir-se a ser autèntic i a dir NO a segons quines propostes, que avui t'enlairen i et consideren el millor del millor i demà no dubten a deixar-te caure des del pis més elevat d'un gratacels. 

Sobre la guerra civil espanyola s'han escrit infinitat de novel.les, però cap d'elles ha narrat el conflicte entre germans amb l'originalitat amb que ho ha fet en David Uclés. Sobre Barcelona també s'han escrit moltíssimes novel.les, ambientades a diferents èpoques històriques, des de la Barcino del temps dels romans, a la Barcelona d'aquells bastaixos que carregaven les pedres amb les que s'enlairà l'església del mar o la de la burgesia del segle XIX que encarregaven les seves cases senyorials del Passeig de Gràcia als primers arquitectes modernistes. Però cap d'aquestes novel.les escrites amb les impecables plomes d'autors tan grans com Chufo Llorens, Ildefonso Falcones, Montserrat Roig, Mercè Rodoreda o Carlos Ruiz Zafón s'assembla a la que acaba de publica David Uclés.

Partint de la idea de que la ciutat es queda a les fosques en ple migdia, l'autor va treient personatges de diferents èpoques, que ja gairebé són tots morts, per fer-los coincidir en aquesta nit eterna, aportant molts d'ells el seu granet de sorra per intentar resoldre la situació. Mentre desapareixen o s'ensorren diferents monuments, van emergint d'altres que havien estat als mateixos indrets o que ho estaran en el futur.

Els lectors que estan habituats a llegir trames linials, on es pot identificar molt fàcilment quin és l'inici de la història i quin és el final, és molt possible que es puguin sentir una mica desubicats, perquè els poden passar per alt molts detalls dels personatges que es van passant el relleu a les seves pàgines, si no els coneixien prèviament.

David Uclés no dona puntades sense fil i ha sabut orquestrar una trama extraordinària, desplegant la ciutat en un ventall de ciutats que ja ho hi són, però es poden continuar sentint i gaudint, a través de l'art, la literatura, la música i la memòria de tots plegats.

La ciudad de las luces muertas és una invitació a una experiència immersiva, a través de la qual, podem sentir la veu dels seus personatges i veure'ls com a persones de carn i ós, i no com els autors de determinats llibres, quadres, escultures, edificis, o peces musicals.

Al llarg de la seves pàgines, la foscor que ha caigut sobre Barcelona es fa tant present que arriba a resultar molt angoixant. Una forma com una altra de representar com es van viure els quaranta anys de dictadura franquista, la manca de llibertats, la realitat en blanc i negre, perdent de vista els colors, les emocions, la vida.

Tenia moltes ganes de llegir aquesta novel.la i aquests darrers dies l'he gaudida molt. Molts dels personatges que hi surten són autors als qui he llegit i admiro molt, dels qui he aprés i m'han fet més concient de la realitat del món que habito.

Sento que Uclés ha fet un homenatge impagable a Barcelona i a tots aquells que han contribuit a fer-la més gran i més digna.

Gràcies, David, per ensenyar-nos a mirar la mateixa realitat amb altres ulls i per convidar-nos a descobrir altres versions dels fets que ens havien explicat de petits. El teu realisme màgic s'acosta molt més a la veritat que la versió oficial que ens van gravar a foc, seguint aquell vell lema en castellà de "la letra con sangre entra".

Quin orgull haver-te descobert i poder-te llegir!

Estrella Pisa