Sentir la pròpia ment com una presó
En Jean Jacques Rousseau va escriure al segle XVIII allò de “l’home va néixer lliure, però viu per tot arreu encadenat". Amb la seva cita ens advertia de les dificultats que sempre trobarem en el nostre
viatge envers la llibertat. Un viatge ple de moments delicats, de conflictes en
les relacions que mantenim amb els altres i de decisions difícils que hem d’anar
prenent si ens volem mantenir ferms i determinats en el nostre propòsit de ser
nosaltres mateixos, de no permetre que ningú altre decideixi com hem de viure
la nostra vida.
Aquesta llibertat que depèn tant de que els
altres respectin els nostres pensaments diferents, les nostres decisions que
ells consideren equivocades i el nostre dret a triar el camí que volem fer, és
una llibertat que se’ns fa molt de pregar, però acaba resultant-nos assequible. Ens
pot costar més o menys temps conquerir-la, però si no defallim, un dia o altre,
l’arribem a sentir, malgrat tot l’esforç i les renúncies que ens hagi costat al
final.
Però hi ha llibertats que no estan tan
condicionades pel que pensin els altres, per les normes que tractin d’imposar-nos,
ni pel nivell de censura o de repressió que imperi al país on vivim. Són
llibertats que les persones senten empresonades des de que neixen, perquè no es
veuen amb cor d’expressar-les, de desenvolupar-les, de fer-les visibles.
Nens que reben etiquetes que els aboquen al
grup dels menys aptes per aconseguir qualsevol repte que es proposin a la vida.
Thomas Alva Edison va ser un d’aquests
nens. Un dia, en entrar a casa seva, la seva mare l’esperava amb una carta a
les mans. Era de l’escola. Ella li va llegir el seu contingut, assegurant-li
que, com que els seus professors el consideraven tant llest, havien determinat
que no podien ensenyar-li res més i que, a partir d’aquell moment, hauria de
ser la seva mare qui el continués instruint a casa. Edison fou un dels
inventors més prolífics de la història. Quan va morir la seva mare, entre les
seves coses, va trobar la carta de l’escola de feia tants anys i, en llegir-la,
va entendre que la seva mare el va mentir per evitar-li el disgust de saber-se
menyspreat pel sistema educatiu del seu país. No el consideraven apte per
continuar estudiant a la seva escola. En canvi, la determinació i el coratge de
la seva mare van fer possible que un nen etiquetat d’inepte esdevingués un home
notable que va acabar passant a la història pels productes de la seva ment
brillant.
Els nostres pensaments acaben determinant els
nostres actes. Els missatges que ens enviem a nosaltres mateixos acaben teixint
les nostres conviccions. I la força del pensament sempre resultarà molt més
decisiva que qualsevol de les etiquetes que la societat s’encasti en
adjudicar-nos.
En Birger
Sellin va ser diagnosticat d’autisme quan tenia 4 anys. Nascut a Berlín l’any 1973, el seu
desenvolupament havia estat normal fins que, amb 2 anys, va deixar de parlar i
va començar a tenir comportaments estranys. S’aïllava totalment i no
interactuava amb els altres. Va acudir a centres d’educació especial on va
aprendre a llegir i a desenvolupar-se d’una forma autònoma durant el seu dia a
dia, però la parla continuava essent la seva assignatura pendent. En arribar
als 18 anys, se’l considerava un malalt mental incurable, però les coses van
començar a canviar quan els pares van descobrir el procediment anomenat “comunicació
facilitada” i van decidir provar-lo amb el seu fill. La comunicació facilitada
parteix de la premisa de que les persones que pateixen greus problemes de comunicació
tenen facultats intel.lectuals, però les tenen bloquejades i precisen d’altres
persones per tal que les ajudin a expresar el que volen mitjançant l’escriptura.
Fruit d’aquesta decisió dels seus pares, en Birger es va convertir en escriptor
i va trobar la manera de sortir de la seva pròpia presó, conquerint la seva
llibertat.
Yo desertor de una
raza de autistas és el segon llibre que va escriure.
En el cas d’en Birger, també va ser la seva
mare qui més va insistir en deslliurar-lo de l’etiqueta que s’encastava a
deixar-lo per impossible. Va ser ella qui el va ajudar a obrir-se al món, a
lliurar-se dels cadenats que li havia posat la seva pròpia ment. Els seus
poemes i la seva prosa, cada cop més depurada, són un cant a la llibertat i una
mostra de capacitats que durant molts anys va tenir adormides, silenciades.
Però que els altres les ignoressin no significa que no les tingués. Només necessitava
una mica més de temps i algú que sabés tocar la tecla adequada per tal que
esdevingués un home lliure.
Estrella Pisa
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada