Guinea: La democradura del segle XXI

 

Viatjar és una forma d’obrir la ment i de posar-nos a prova. D’explorar les nostres pors, els nostres prejudicis i la nostra ignorància.

Els habitants del països que han estat beneïts per la sort de pertànyer al costat bo del món tendim a cometre, amb massa freqüència, l’errada de creure’ns amb el dret d’anar per la part del món més desafortunada donant lliçons de com han de pensar i actuar els seus pobladors.

Pensem que, perquè nosaltres hem pogut anar a l’escola, hem pogut triar la parella, no hem hagut de viure mai sense aigua corrent ni electricitat o vivim convençuts de que som persones lliures, podem anar pel món donant exemple de com ha de viure la resta de la gent.

Hi ha moltes classes de viatgers, però podríem resumir-les en dos tipus principals:

-    Els descobridors

-    Els conqueridors

Els descobridors adopten una mirada antropològica i, tot i que cometen moltes errades a l’hora d’intentar entendre el que veuen, acostumen a mostrar una actitud de respecte i una clara voluntat d’aprenentatge.

Els conqueridors, en canvi, adopten una mirada molt més ambiciosa. Lluny de detenir-se a observar amb calma el que tenen al davant per tractar de comprendre-ho, el que fan és mirar per sobre i posar-se a traduir directament tot el que tenen al seu abast en diners amb els que omplir-se les butxaques.

 

Fernando Gamboa ens acosta a aquestes dues maneres d’entendre una cultura que ens resulta desconeguda a la seva novel.la Guinea.

Guinea narra la desventura d’una jove antropòloga espanyola que viatja a Bioko com a col.laboradora d’Unicef. Motivada pel seu interès per descobrir la realitat d’un país que la fascina, s’acaba trobant a un malson del que sembla que mai aconsegueix despertar-se del tot.

-          Las personas mueren, Blanca. Incluso los niños.

-          Sí, ya lo sé. Pero no podemos mirar para otro lado y dejar que estas cosas pasen.

-          Pero pasan, nos guste o no.

-          Pero pueden evitarse.

-          Te recuerdo que aún no se ha descubierto la vacuna contra la malaria.

-          Pues debería. No sé por qué no la inventan de una vez.

Gabriel me miró con algo parecido a la curiosidad.

-          Me sorprende que seas tan ingenua. ¿Acaso hay malaria en los países ricos?

-          Ya sabes que no.

-          Entonces, ¿por qué crees que se gasta mil veces más dinero en investigación contra la obesidad, las arrugas o el acné que para encontrar una vacuna o un tratamiento efectivo contra la malaria?

-          Sí, ya lo sé, pero aun contando con la indiferencia de los gobiernos occidentales, países como Guinea Ecuatorial podrían hacerlo. Tienen dinero de sobra para financiar la lucha contra una enfermedad que les afecta tan directamente. ¡O aunque sea para subministrar cloroquina a la población y que la gente no se muera!

Gabriel se sentó a mi lado, meneando la cabeza.

-          No lo comprendes, ¿verdad? ¿Crees que al gobierno de Guinea le importaría que toda la población muriera de malaria, o de cualquier otra cosa?

-          Pero, ¿qué dices?

-          A ver, piénsalo. ¿Qué servicios presta el gobierno a la población? ¡Ninguno! No hay sanidad ni servicios públicos de ninguna clase, y eso que somos, gracias al Petróleo, el tercer país más rico del mundo, ¡el tercero! Pero el clan del presidente y sus secuaces se lo quedan todo, absolutamente todo. Los guineanos mueren de enfermedades y malnutrición, mientras ellos roban hasta el último céntimo y se hacen multimillonarios. – Se miró las palmas de las manos, luego cerró los puños con fuerza-. Blanca, a algunos les vendría de maravilla que el medio millón de guineanos que está viviendo en lo que ellos piensan que es su finca particular desaparecieran lo antes posible. Para ellos solo somos testigos molestos de sus fechorías, un estorbo en sus planes.

-          ¿Y no hay alguien que pueda hacer algo para pararles los pies?- pregunté exasperada.

-          ¿Alguien?

-          No lo sé... – dije abriendo las manos-. Los americanos, la ONU, la Unión Europea, ¡quién sea!

-          Olvídalo, nadie va a venir a rescatarnos.

-          Pero si se denuncia y...

-          De nada serviría- me interrumpió-. Las mayores petroleras estadounidenses y chinas están instaladas aquí. El gobierno guineano se gasta más de un millón de dólares anuales sólo para lavar su imagen en Estados Unidos, para que las empresas o los políticos yanquis no tengan que dar explicaciones acerca de por qué ingresan directamente en las cuentas privadas de Obiang los beneficios de sus actividades. Y por lo que respecta a los chinos... En fin, ellos firmarían un contrato con el mismo diablo si en el infierno se descubriera petróleo.

-          Pero hay muchas organizaciones internacionales con mucho poder que no están a merced de los intereses petrolíferos. No puede ser que, porque aquí haya petróleo, nadie vaya a mover un dedo.

-          Hasta ahora no lo han hecho, ¿no te dice eso algo?- bufó y miró al cielo, que ya comenzaba a teñirse de añil-. Creo que Amnistía Internacional hizo un informe y varias ONG también han denunciado las atrocidades del régimen, pero hay demasiados intereses en juego para que nadie se mueva de la foto. Cuando hay tanto dinero de por medio todo el mundo trata de sacar tajada, y de ningún modo se arriesgan a perder la posibilidad de hacer un buen negocio por salvar a unos cuantos miles de negros muertos de hambre.

-          Me niego a pensar como tú. Tiene que haber una solución a todo esto- insistí, como si yo fuera el último bastión de la esperanza guineana.

Gabriel sacudió la cabeza enérgicamente.

-          Sigues pensando como un blanco... No todos los problemas son solucionables. El séptimo de caballería no llega en el último momento y la chica no acaba casándose con el bueno. ¿Crees que le importamos a alguien? ¿De verdad crees que, aunque salieras por televisión en tu país explicando lo que aquí está pasando, a alguien le importaría?

 

Fragment de Guinea, de Fernando Gamboa, 2008 - Autopublicat

A l’època dels grans descobridors/conqueridors, mentre Colom feia les Amèriques, d’altres exploradors inquiets van descobrir el que avui en dia coneixem com a Guinea Equatorial. Foren els portuguesos els primers en batejar l’actual Bioko amb el nom del seu descobridor Fernando Poo. Des de llavors, aquesta illa ha anat passant d’unes mans a unes altres, a quines amb més ambició i totes tacades de la sang innocent dels pobladors autòctons.

Els portuguesos no van dubtar a convertir aquesta i altres illes en veritables factories d’esclaus que després venien a països rics que demandaven mà d’obra gratuïta per alimentar les seves plantacions, netejar la seva merda o criar els seus fills o satisfer els més depravats dels seus instints.

Cap a finals del segle XVIII, a través del Tractat de Sant Ildefons i el Tractat del Pardo, les illes de Guinea Equatorial eren cedides a Espanya junt amb els drets de tracta esclavista i lliure comerç, però eren governades des de Buenos Aires, on Espanya mantenia en aquella època el Virreinat del Río de la Plata. Es va anomenar un primer governador que va ser enviat a Fernando Poo, però va morir als quatre mesos. I el segon governador va abandonar la illa en menys de dos anys. A partir d’aquí, el territori va quedar desemparat i, uns anys després, ja entrat el segle XIX, els britànics van aprofitar l’ocasió per dominar l’illa de Bioko durant setze anys amb el pretext formal de “lluitar contra el tràfic d’esclaus”, oblidant que en dècades anteriors, ells havien estat a favor d’aquest tràfic.

Al 1841 els britànics proposen la compra de Fernando Poo a Espanya, però aquesta s’hi oposa i opta per reforçar la presència espanyola a l’illa. Quatre anys després es dicta una Real Ordre mitjançant la qual la Reina Isabel II autoritza el trasllat a l’illa de tots els negres i mulats lliures de Cuba que “desitgessin” tornar a Fernando Poo. Donada la nul·la repercussió que té aquesta ordre, setze anys després, al 1861, una altra Real Ordre converteix la illa en una presó espanyola, que serà el destí de dos-cents seixanta negres cubans que són traslladats allà per la força, als que s’uniran represaliats polítics d’altres indrets de la gran pàtria espanyola.

Acabada la primera guerra mundial, Espanya va començar a establir en territori guineà missions religioses, plantacions de cacau gestionades per espanyols i destacaments militars. Famílies senceres de la península ibèrica decidiren canviar d’aires i establir-se Fernando Poo buscant un futur millor. D’altres s’acostumaren a passar llargues temporades separades: mentre les dones es quedaven a Espanya amb els fills petits i les filles, els homes de la família treballaven a les plantacions gaudint de certs privilegis que els locals no podien ni somiar i enviaven diners a casa per mantenir les famílies.

Al temps que els missioners i missioneres tractaven d’evangelitzar el poble, que els colons espanyols es valien dels esclaus nigerians per abaratir encara més les seves despeses de producció i els militars intentaven posar ordre molt “a l’espanyola” en un país pel que no mostraven cap mena de respecte, també s’enviaven expedicions als racons més profunds de la selva guineana per tal de sotmetre les tribus autòctones a la santa voluntat dels colonitzadors.

Durant el temps que Guinea va ser colònia i desprès província d’Espanya, la població va patir l’opressió de sentir-se governada per forasters, però va experimentar millores en molts àmbits. Potser un dels més importants era que els nens podien anar a l’escola. Un poble que té accés a l’educació té l’esperança d’un futur millor. Però el futur que li esperava a Guinea no va ser millor, en absolut. Després d’anys d’enfrontaments entre població autòctona i població immigrant, la balança es va decantar per aquells que volien governar el seu propi poble i, el 12 d’octubre de 1968, Espanya va decidir signar la independència d’aquell territori, traspassant el poder a un guineà, Francisco Macías Nguema, qui va resultar un dictador sanguinari que no va dubtar a fer i desfer el que li va donar la gana per tal d’assegurar-se un país a mida. Una de les primeres coses que va fer va ser lliurar-se dels seus oponents polítics. Primer empresonant-los i després assassinant-los. No va trigar gaire temps en concentrar en la seva persona tots els poders de l’Estat, creant un règim de partit únic i autoproclamat-se president vitalici al 1972. Tres anys després va tancar totes les escoles. Potser perquè un poble analfabet sempre és més fàcil de dominar.

Durant els seu mandat el país es va veure abocat a la ruïna, doncs només es va concentrar en reforçar la seguretat interna. La resta de les funcions governamentals van ser abandonades, imperant la llei dels robatoris, l’extorsió, la negligència i la ignorància. Més de cent mil persones van haver de fugir a països veïns, al menys cinquanta mil van perdre la vida i altres quaranta mil van ser sotmeses a treballs forçosos.

Però al 1979 va patir un cop d’estat liderat pel tinent coronel Teodoro Obiang Nguema, el seu propi nebot, qui havia estat al front de la sinistra presó de Platja Negra. Macías fou jutjat i executat. Però el seu nebot, lluny de desmarcar-se de l’estil despòtic del seu oncle, encara ha resultat més ambiciós, més sanguinari i més devastador pel seu propi poble que, en ple segle XXI, encara viu sota la seva pressió, en un règim que algú a definit com una “democradura”.

Al 1996 la multinacional nordamericana Mobil va començar a extreure petroli al territori guineà, fet que l’ha acabat convertint en el país africà amb major renta per càpita. Però aquesta dada estadística no s’ajusta a la realitat, doncs el gruix de la seva riquesa es concentra a les mans d’una elit governamental corrupta que gaudeix de tota mena de privilegis mentre deixa morir de gana i de malalties que a Espanya es curarien amb una simple injecció a la resta del seu poble.

Guinea és una història novel.lada. La protagonista és fruït de la invenció del seu autor, però els fets que narra són una petita mostra del que poden explicar molts veritables protagonistes anònims que han hagut de fugir del seu país durant dècades per salvar la vida i per tenir dret a coses tant bàsiques com caminar pel carrer lliurement sense haver de témer que un policia et detingui sense cap motiu i et pugui fer desaparèixer;  poder menjar més d’un cop al dia, poder ser atès a un hospital quan cau malalt, poder dutxar-se o beure aigua sense haver d’anar fins a un pou o un riu o tenir llum a casa per poder veure el que fa.

Una novel.la angoixant que ens obliga a passar les pàgines amb la sensació de que estem fugint com la seva protagonista i de que, en qualsevol moment, tornarem a ensopegar amb nous perills que ens tornaran a posar contra les cordes. El desenllaç, del tot inesperat, ens acaba de desconcertar encara més, fent-nos dubtar de tot el que hem llegit i, a la vegada, sent conscients de com la corrupció, l’extorsió, la tortura o les atrocitats que veiem cometre contra els altres poden arribar a manipular-nos la ment per tal de protegir-nos de realitats que no podem entendre sense caure en les trampes de la bogeria.

 

Estrella Pisa.