En nom de l'absurda pàtria

 

Quan tenia onze anys i començava a escriure teniu un diari. Bé, en realitat era un senzill quadern prim on cada dia intentava deixar anar el que pensava per les seves pàgines de ratlla doble. Sempre parlava de la guerra, perquè era el que veia per la televisió. Tot l’Orient Mitjà estava encès i els morts eren el plat fort de cada dia. Un d’aquests conflictes es patia a l’Afganistan, on les dues grans potències mundials s’havien posicionat cadascuna amb la part de la població que més els interessava. Era evident que la població afgana els importava un rave a tots plegats, però l’oportunitat de treure algun profit d’una situació complicada sempre ha estat un caramel massa llaminer pels poderosos. Si per tal d’aconseguir el que ells volen s’han de sacrificar uns quants milers de vides, on és el problema? A qui li poden importar un grapat de nois i noies disposats i disposades a morir per una idea que no saben que és equivocada? Quan la pàtria t’enganya, et mata i li trenca el cor als teus pares, a la teva parella, als teus fills, què et pot quedar? Què et queda quan sobrevius, però t’has hagut de deixar enrere les cames, els braços, els ulls... o la lucidesa mental?

Aquella guerra es va començar a desencadenar al 1978 i no es donà per acabada fins al 1992, tot i que els russos van haver d’abandonar dos o tres anys abans, admetent que la seva participació al conflicte havia estat una errada, una estratègia política equivocada. Durant els més de deu anys que van estar enviant als seus joves a aquell infern els alts comandaments i els polítics del país van estar cuidant al mil·límetre els missatges que traslladaven a la població civil sobre el que passava a l’Afganistan. No volien reconèixer que els nois eren enviats a la guerra i, per captar-los, fins i tot a ells els deien que els enviaven a un altre destí, a fer una espècie de servei militar. Però el cert és que, d’aquell estrany servei militar, moltes mares rebien als seus fills adolescents dins de caixes folrades de cinc que mai els permetien obrir. Potser perquè no sempre haurien trobat el cadàvers del fills, sinó fragments de cossos que potser no es corresponien amb la identitat que figurava escrita sobre la caixa.

Els missatges acostumaven a ser molt asèptics i sempre políticament correctes. I després venien amb les medalletes i les banderes, fent servir la paraula heroi fins a la sopa per tractar de pal.liar el dolor d’aquelles pobres mares o d’aquelles pobres vídues que quedaven desemparades amb fills petits i el futur trencat.

 

Svetlana Alecksievich va voler treure a la llum la realitat d’aquell maleït conflicte al 1989 amb el seu llibre documental Los muchachos de zinc. Un llibre dur, potser dels més durs que he llegit mai, on són els propis protagonistes de la història els qui l’expliquen a través de testimonis esgarrifosos d’una crueltat absoluta. Temps després de la seva publicació, quan el llibre es va convertir en un èxit de vendes a molts països, el règim soviètic va aconseguir fer canviar d’opinió a alguns dels protagonistes supervivents que apareixien al llibre i els van convèncer de que demandessin a l’autora per difamació i per intrusió al seu honor. Una de les mares i un ex-soldat mutilat la van portar a judici, acusant-la d’haver-se inventat part dels seus testimonis.

La demanda de la mare va ser desestimada, però la de l’ex-soldat va prosperar i l’autora va haver d’indemnitzar-lo. Entre d’altres coses, l’acusava de no haver escrit correctament el seu nom. L’autora ho va fer per protegir-lo de les possibles represàlies que pogués perpetrar el règim contra ell.

Después de la guerra caí en la cuenta de lo terribles que son las fábulas infantiles. Siempre se matan unos a otros, la bruja cocina al horno a los humanos... Sin embargo, los niños no se espantan. Pocas veces lloran.

Queríamos seguir siendo normales. Una vez vino una cantante. Era una mujer muy guapa, sus canciones te llegaban al alma. Allí echas mucho de menos la presencia de las mujeres, la estuvimos esperando como se espera a un ser querido. Por fin salió al escenario:

“Cuando venía de camino me han dejado disparar una ametralladora. ¡Qué alegría! ¡Me ha encantado disparar!

Y comenzó a cantar. Para el estribillo nos pidió:

“-¡Venga, chicos, todos juntos! ¡A batir palmas!

Nadie respondió. Todos nos quedamos callados. Y ella se fue, el concierto fue un fracaso. La superchica había venido a ver a los superchicos. Pero resulta que esos superchicos pasaban un mes tras otro durmiendo junto a ocho o diez camas vacías... Los que habían dormido en esas camas ya estaban en el frigorífico... en la morgue... En el cuartel, de ellos ya solo quedaban sus cartas, colocadas en diagonal encima de sus camas... Las cartas de sus madres, de sus novies: “Sal volando con el saludo, regresa volando con la respuesta...”

 

***

 

“¡Escribid en las tumbas, tallad en las lápidas que todo fue en vano! Talladlo en las piedras para que perdure a lo largo de los siglos...

“Nosotros aún nos moríamos allí, y aquí ya nos estaban juzgando. Transportaban a los heridos a la Unión Soviética y los metían en un cuartucho del aeropuerto para que la gente no los viera. Para que no supieran... Ninguno de vosotros se paró a pensar: “¿Por qué en tiempos de paz los hombres jóvenes regresan del servicio militar con órdenes de la Estrella Roja y medallas al valor y por el servicio de combate? ¿Por qué traen todos esos ataúdes y mutilados?”. Nadie se hacía esas preguntas... Yo no las he oído nunca... Escuché otras cosas... En 1986 estuve de permiso, me preguntaban: ¿Qué, os pasáis el día tomando el sol, practicando la pesca y ganando pasta por un tubo, verdad?”. Los periódicos se mantenían en silencio o simplemente mentían. La televisión, tres cuartos de lo mismo. Somos invasores, es lo que escriben actualmente. Si éramos unos invasores, ¿por qué los alimentábamos, por qué les repartíamos medicamentos? Entrábamos en un kishlak y ellos se alegraban; nos íbamos y ellos se volvían a alegrar... No conseguí entender por qué siempre se alegraban.

 

***

 

“De noche tengo miedo porque vuelvo a ver... En los sueños no soy ciego...”

 

Fragments de Los muchachos de zinc de Svetlana Alecksiévich- 1989- Editorial Debate

 

És curiós com ens manipulen en nom del dolor i ens col.loquen en la posició de perpètues víctimes per tal de continuar dirigint la nostra manera d’interpretar el món i d’entendre el que ens passa.

Aquest comportament no és inherent a cap guerra en particular, sinó que s’acaba repetint en totes elles. Intentant fugir del dolor de la pèrdua, ens consolem mitificant a aquells que hem perdut. I els estats que ens governen, ja siguin autocràtics o democràtics, saben molt bé quines tecles ens han de tocar per tal que reaccionem en la direcció que ells volen. Així, ens sermonegen amb la propaganda omplint els titulars de paraules com “herois”, “pàtria” “lleialtat”, “servei”, etc. D'aquesta manera aconsegueixen que la mare que ha perdut al seu fill de 18 anys i en un primer moment ha sentit que la seva vida ja havia perdut el sentit, uns anys després, arribi a creure’s que el seu sacrifici era necessari per defensar la integritat de la pàtria. Una pàtria que l’ha deixat sense res i que, quan es va retirar del camp de batalla, va començar a difondre missatges contradictoris, reconeixent que Afganistan havia estat una equivocació.

Milers de nois van perdre la vida per l’equivocació de quatre descerebrats que es pensaven que eren els reis del mambo només perquè algú amb molt de poder els havia col.locat en una cadira estratègica. Si hem de parlar d’errades, potser que comencem per admetre que les més imperdonables són les que es cometen quan es trien les persones equivocades per a governar certs països.

Aquells nois i moltes noies que havien estat reclutades per a fer feines auxiliars o com a personal sanitari van perdre la vida sentint-se enganyats, utilitzats per la seva “pàtria”. Molts d’ells mai van explicar a les seves famílies on eren realment ni el que feien. Els veterans es dedicaven a robar als que acabaven d’arribar. Els prenien fins i tots els uniformes nous i els donaven roba que s’havia utilitzat a la segona guerra mundial. Llavors canviaven tota aquella mercaderia per abrics de pell, rellotges, transistors o alcohol i drogues als basars. Els abrics i la resta d’articles de luxe els guardaven per quan anaven de permís a casa seva, per obsequiar amb ells a les mares o les parelles. L’alcohol i les drogues els permetien aguantar la pressió i sortir a matar com veritables salvatges.

El menjar també era un bé escàs i de vegades havien de passar amb llaunes de carn o peix que portaven caducades des dels anys cinquanta.

Un altra enganyifa tremenda era la que patien les dones. Els deien que necessitaven dones als hospitals, als menjadors o a les oficines, però un cop eren allà, comprenien que l’únic que s’esperava de moltes d’elles era que escalfessin els llits dels militars de més rang destacats a la zona. D’això se’n pot dir servir a la pàtria? Quina pàtria pot permetre aquestes aberracions? Quina pàtria esclavitza, humilia i envia als seus soldats a la guerra sense menjar, sense roba ni botes i sense material mèdic adequat per salvar als ferits que acaben morint per infeccions, per virus, per manca de vitamines i dels nutrients més essencials?

Han transcorregut més de trenta anys des de la fi d’aquella maleïda guerra, però al món no han deixat de declarar-se’n de noves. I sempre es repeteix el mateix patró, reproduïnt-se les mateixes injustícies. Els ineptes es barallen a distància des de les pantalles dels seus luxosos despatxos, però els qui acaben pagant els plats trencats sempre són els nens que, creient-se que el món és un lloc idoni per jugar a ser herois, es deixen enredar i acaben tornant mutilats o en taüts de zinc.

Maleïdes siguin totes les guerres i els monstres que les provoquen sense tacar-se mai les mans de sang.

 

Estrella Pisa