Creativitat i salut mental

 

Vaig descobrir a Rosa Montero a través de la seva novel.la Amado Amo, publicada al 1988. Una obra que es va pensar com un conte i va acabar convertida en una novel.la curta que, en aquell moment, em va sorprendre per la manera d’interpretar les relacions humanes dins l’àmbit laboral.

Anys després, em va tornar a meravellar amb els personatges de La hija del caníbal i em va arribar a captivar del tot amb Historia del rey transparente, ambientada al segle XII, en plena inquisició.

Acabo de llegir el seu darrer llibre, El peligro de estar cuerda, una obra que no podem catalogar de novel.la, perquè es tracta d’un assaig sobre la relació que existeix entre les persones creatives i la inestabilitat mental. Però no és el típic llibre ple de tecnicismes dels que acostumen a fugir els lectors més habituats a llegir novel.les. Ben al contrari, la seva lectura es fa molt amena i entretinguda.

Narrat en primera persona, la Rosa Montero ens explica com és l’autora de la seva obra en el seu dia a dia real. Com va ser la seva infància, quines van ser les seves pors, les seves manies, la forma com crea als seus personatges. I en aquest viatge per la seva vida i per la seva obra, ens mostra fragments de les vides privades i de les obres de molts autors i autores que van mantenir una estreta relació amb els desequilibris mentals durant tota la seva vida.

Escriure un llibre no només implica la invenció d’una trama i d’uns personatges que han de resultar creïbles als lectors. Alguns d’ells també comporten una important inversió de temps en documentació, entrevistes a experts en els camps d’activitat en els que es mouran els protagonistes i en estructurar la història final de forma que capti millor l’atenció d’aquells que l’acabaran llegint.

El peligro de estar cuerda, tot i que es llegeix molt fàcilment i a aquells que tenim la mania d’escriure ens permet identificar-nos en tot moment amb la seva autora, no deu haver estat un llibre fàcil d’escriure. Els llibres i articles científics que ha hagut de llegir i consultar han estat molts i el temps invertit, segons l’autora, han estat uns tres anys. Tres anys gestant una història, donant-li forma i consistència, prenent notes i decidint què inclou al llibre i que no, són molt de temps. Més si tenim en compte que l’ocupació d’un escriptor implica una feina molt solitària, sotmesa a estats d’ànim molt variants i a molts moments d’incertesa i d’angoixa. Per molt que s’hagi escrit abans, per molt d’èxit que ens hagi pogut precedir, cada nova història és com un salt al buit i mai tenim la garantia de que el paracaigudes s’arribarà a obrir a temps d’evitar que ens estavellem contra el terra.

Néixer amb una ment creativa és néixer marcat per la diferència. La foto de la portada del llibre de la Rosa Montero ho il.lustra molt bé amb la figura de la nena de caps per avall a la barra de ballet. Aquesta mena de diferències ens poden ajudar a suportar l’angoixa que destil·la la realitat, permetent-nos d’inventar-nos realitats paral.leles en les que ens podem sentir més còmodes, però també ens poden arribar a posar contra les cordes i en el punt de mira de la psiquiatria. Aquest risc, malauradament, el van córrer masses ments creatives que van acabar tancades durant molts anys a institucions psiquiàtriques i sotmeses a procediments tant salvatges com la teràpia electroconvulsiva, encara vigent, i les aberrants lobotomies, afortunadament en desús.

En un món al que impera l’obligació de ser “normals” o de, com a mínim, semblar-ho, atrevir-se a ser diferent, a anar contra corrent, a negar-nos a madurar durant tota la vida, per llarga que sigui, no deixa de ser un acte de rebeldia. I als rebels mai se’ns considera políticament correctes.

El peligro de estar cuerda pren el seu nom d’un dels versos d’un poema d’Emily Dickinson on diu “Si el peligro de estar cuerda volviera yo a experimentar es antídoto el volverse hacia tomos de sólida brujería”.

Fa molts anys vaig llegir a algun lloc una frase que coincideix força amb tot el que explica la Rosa Montero al seu llibre i que mai he oblidat: “La solitud de l’artista és el preu que aquest acaba pagant per allò que posseeix de més”.

La llibertat de ser un mateix sempre té un preu. Molts escriptors, tal com ens explica la Rosa Montero, van acabar suïcidant-se sent encara molt joves perquè la vida se’ls feia cada cop més angoixant. D’altres ho van fer de més grans i altres van triar formes més passives de provocar la seva pròpia destrucció a través de l’alcohol, les drogues o altra mena d’adiccions.

L’art té aquestes extravagàncies i aquests desordres. El fet de no estar subjectes a un horari concret ni d’haver de complir cada dia amb les mateixes rutines d’una feina convencional provoca en els que viuen de la seva creativitat tendències molt extremes. Podem trobar des d’aquells que són creatius compulsius, que s’obliden de menjar, de dormir i de tota la gent que tenen al seu voltant totalment inmersos en les seves obres, abduïts pels seus personatges i per les seves trames, fins a aquells altres que sempre dubten i que mai troben el moment de sentir-se preparats per començar a treballar en el seu nou projecte. Aquests últims poden ser grans escriptors potencials, però no arribar a tenir èxit per la seva pròpia mandra, mentre que els primers poden tenir èxit o trigar molt a obtenir-lo, però els avala la seva perseverància, un ingredient indispensable en tota vida creativa. Deia molt encertadament Einsteix, “quan arribi la inspiració, que em trobi treballant”.

El peligro de estar cuerda és un brillant anàlisis de les ments creatives, que acaba donant resposta a moltes de les preguntes que les persones que sempre ens hem sentit “diferents” ens hem fet moltes vegades al llarg de les nostres vides. Basant-se en investigacions científiques que s’han dut a terme des de disciplines tan diverses com la neurologia, la biologia, la bioquímica, la psicologia o la psiquiatria de les darreres dècades, ens demostra que tot el que ens passa pel cap té una explicació, fins i tot aquelles sensacions que no ens atrevim a confessar en veu alta ni per escrit. No deixem de ser el producte de milions de connexions sinàptiques que s’estableixen sense descans al nostre cervell. De vegades es poden produir talls inesperats en les connexions i quedar-nos, per moments, bloquejats, desorientats, com "en babia". Però no ens hem d’alarmar. Som humans, no podem ser perfectes.

 

Estrella Pisa