La vida no s'atura

 

Perdre un ésser estimat sempre esdevé una tragèdia. De vegades el malson comença molt temps abans de que la mort faci acte de presència, incrementant el patiment de la persona malalta que s'ha de resignar a viure sota la constant amenaça de que les seves forces i el seu temps s'estan esgotant, i dels seus familiars i amics que senten la impotència que els genera la certesa de no poder fer res per aturar el dolor ni la decadència d'aquesta persona que tant s'estimen i que aviat perdran per sempre.

En d'altres ocasions, la mort no s'anuncia amb antelació, sinó que es presenta de forma inesperada i ens agafa a tots desprevinguts. En aquests casos, no deixa temps a la persona que se'n va a deixar les seves coses endreçades, ni li permet acomiadar-se d'aquells que l'estimen i s'estima. Senzillament, la persona cau fulminada per un atac de cor, o per un accident de cotxe, o per un atropellament al carrer o en caure per un penya-segat mentre fa senderisme.

Som tan fràgils, en realitat... Ens podem trencar tan fàcilment... I, en canvi, som tan poc conscients d'aquesta fragilitat nostra.

Quan les persones se'n van de forma sobtada, s'estalvien el patiment d'aquells que passen per una llarga malaltia abans de morir, però deixen un buit molt profund en els que li sobreviuen. Un munt de paraules que no s'han pronunciat, confiant en que ja trobarien l'ocasió més propícia per a fer-ho, àpets que no s'han celebrat perquè mai es posaven d'acord en la data idònia entre els que havien de ser-hi, visites que s'han anat ajornant creient que ja tindrien temps de retrobar-se o ferides que s'han anat mantenint obertes confiant que arribaria el dia en que la persona que les va provocar les guariria demanant perdó.

Quan la mort s'imposa de forma tan abrupta, totes aquestes paraules no dites, totes aquestes celebracions ajornades, totes aquestes trobades que no s'han produït i totes aquestes reconciliacions que mai han pogut veure la llum del dia, queden en stand by, congelades en un racó del temps, com veritables forats negres als que acudim per flagel.lar-nos quan la pena per la pèrdua d'aquella persona es fa insuportable.

Cada vegada més, hi ha persones que arriben a necessitar suport terapèutic per a enfrontar-se a aquests dols.

La narració terapèutica resulta una eina potent i molt edient en aquests casos, perquè li permet a la persona que està patint el dol per la pèrdua d'algú a qui estimava i encara estima adreçar-li aquelles paraules que potser no s'ha atrevit a dir-li mai cara a cara, o mai no ha sabut trobar el moment per a fer-ho mentre l'altra vivia.

Mariona Masferrer va publicar al 2012 la novel.la Cartes a destemps, on a través de les cartes que el seu protagonista escriu a la seva dona morta, ens explica la història d'un home ambiciós que aconsegueix deixar enrera la pobresa i poder oferir el que ell considera una vida digna a la seva dona i a les seves filles, però s'oblida de la part emocional. I aquestes emocions es comencen a despertar quan la dona mor sobtadament i les filles el deixen per impossible. Quan es veu sol a una casa immensa, plena d'artilugis que ell no s'ha dignat mai a aprendre a fer servir, com ara la rentadora, és conscient del seu fracàs. A mida que les cartes es van succeïnt, la seva actitud cap als altres va canviant i comencen a aflorar la necessitat de demanar perdó, la humilitat i l'empatia.

Aquesta novel.la breu n'és un bon exemple de la transformació que pateixen moltes persones quan perden algú estimat, sobretot quan les persones que queden n'eren dependents de les que han marxat. Quàntes mares que han cuidat tota la vida de fills ja adults no han patit pensant en el dia que elles no hi serien? Què seria dels seus fills, qui els cuinaria, qui els arreglaria la roba, qui els cuidaria quan estiguessin malalts? I, en canvi, quan les mares moren, resulta que aquests senyors de quaranta, de cinquanta o de seixanta anys, poden sobreviure sense cap problema. Perquè una cosa és no valdre's per un mateix i una altra ben diferent és acomodar-se a que t'ho faci tot algú altre.

Booktrailer de Cartes a destemps

Al llarg de les cartes que l'Andreu li escriu a la Leonor, veiem evolucionar aquesta dependència que ell tenia d'ella. Al principi està enrabiat perquè no accepta que ella hagi marxat així, de bones a primeres, deixant-lo a l'estacada, amb dues filles que no el volen entendre o a qui ell es nega a entendre. Però, a mida que van passant els dies, el to de l'Andreu es va rebaixant i va adaptant-se a les noves circumstàncies. Quan aquesta adaptació comença a consolidar-se, la frequència de les cartes va baixant fins arribar al punt en que s'acomiada de la seva dona, amb l'excusa de que, si les filles el sorprenen escrivint a la mare morta el poden prendre per boig.

Aquesta evolució en l'actitud de l'Andreu cap a la Leonor obre una altra interpretació no menys interessant. Quan escrivim cartes als altres, siguin vius o siguin morts, pensem que ho fem per demostrar-li a aquestes persones que ens importen. I és molt possible que sigui realment així, però en el rerefons de tot plegat, sempre que escrivim una carta ens l'estem escrivint, en veritat, a nosaltres mateixos. En un intent de posar en ordre els nostres sentiments cap a aquella persona i de calmar la nostra pròpia angoixa o de fer callar els nostres propis remordiments de conciència. Un cop alliberats dels nostres fantasmes, ens resulta més fàcil passar pàgina i començar a centrar la nostra vida en tot el que està per venir.

Cartes a destemps sorprèn pel to de naturalitat en que està narrada i pel munt de prejudicis i mites que desmunta al llarg de les seves pàgines. Potser el més evident de tots sigui el d'"els homes no ploren". I és clar que poden plorar els homes! I són les seves llàgrimes, precisament, les que els fan ser més grans i més verosímils.

Afortunadament, el temps de les princeses indefenses i dels cavallers que les rescaten dels dracs estan passant a la història, o això vull creure.

Estrella Pisa