Autorretrat sense mi

 

De la mateixa manera que d'un mateix pare i d'una mateixa mare poden nèixer fills completament diferents, la combinació de connexions entre diferents neurones dins d'una mateixa ment poden dur-nos a viure una vida o una altra, potenciant més certes virtuds que certs defectes, polint la nostra millor versió o deixant-nos atrapats en foscos carrers sense sortida.

Ningú neix amb un guió prèviament escrit, per molt imperatius que resultin els seus progenitors. Tampoc arribem a la vida amb cap manual d'instruccions. Hem d'anar aprenent a base d'errades i caigudes, de vegades traumàtiques. Amb cada nou ensurt anem perdent la innocència i ens anem habituant a prendre decisions cada cop més arriscades que, sense adonar-nos, ens aniran marcant el camí que nosaltres mateixos haurem d'anar obrint sobre la marxa amb les pròpies mans cada dia de la nostra vida.

Moltes vegades ens han intentat fer creure que tot el que ens acaba passant és fruit del nostre destí i que no hi podem fer res per canviar la nostra sort. Però, si fos realment així, quin sentit podria tenir tot plegat?

Cada nova decisió que prenem pot acabar impulsant-nos a donar el primer pas d'un canvi radical de vida. Els canvis acostumen a produir un cert vertigen, perquè impliquen abandonar la nostra zona de confort per a enfrontar-nos a nous escenaris i situacions que no tenim sota control i que poden despertar la nostra angoixa. Però, si volem continuar endavant, no podem quedar-nos ancorats allà on ens trobem segurs, perquè aquesta seguretat també té data de caducitat, encara que no ens ho sembli. Tancar els ulls davant dels canvis és una forma d'involucionar i quedar fora de joc quan encara tindrien molt per aprendre i per gaudir.

Si una cosa bona té la vida és l'efecte sorpresa i la millor eina que tenim a l'abast per interactuar amb ella és una bona actitud. Davant d'una mateixa situació, dues persones poden experimentar una realitat molt diferent, en funció del que hagin viscut fins a aquell moment i dels mecanismes d'afrontament que hagin aprés a fer servir.

Quantes vegades no ens haurem preguntat com hauria estat la nostra vida d'haver pres una decisió diferent en un moment concret que ens va canviar la vida. Si haguéssim estat fills únics o si haguéssim tingut germans. Si haguéssim decidit estudiar una altra carrera, o si no haguéssim conegut qui es va acabar convertint en la nostra parella. Si haguéssim aconseguit la feina que volíem en comptes de la que vam acabar tenint. Si haguéssim tingut fills o no els haguéssim tingut. Si ens haguéssim atrevit a marxar a viure i a treballar a l'estranger o si ens hagués tocat una loteria.

Al llibre Autorretrato sin mí, Fernando Aramburu ens regala una sèrie de reflexions que, partint de fragments de la seva pròpia vida, ens donen molt per pensar.

Moltes vegades, el més destacable de la nostra vida no és el recompte de mèrits aconseguits que reflectiríem al nostre currículum vitae, sinó els moments que ens han fet sentir més humans, en saber-nos connectats a d'altres éssers humans que han sabut despertar la nostra millor versió.

Aquests moments no tenen perquè correspondre's amb la consecució de fites importants, sinó que poden ser tan simples com el record de quan dinàvem tots junts a taula amb els nostres pares quan èrem petits, o de com avançava el tren el dia que vam decidir deixar el nostre poble per aventurar-nos a explorar una altra realitat a molts kilòmetres de distància.

Autorretrato sin mí ens convida a navegar pels sentits i les sensacions que ens provoquen uns relats on l'autor mima cada paraula i ens acaba acaronant amb cadascuna la pell de l'ànima.

Si amb les novel.les Patria y Los vencejos em va captivar per la seva naturalitat a l'hora de relatar històries d'allò més dures, a Autorretrato sin mí m'ha meravellat la seva prosa poètica.

No es tracta d'una novel.la ni d'un llibre de relats. Tampoc es pot considerar un assaig. Però sí es tracta del texte més personal i potser també el més arriscat de tots els que ha publicat aquest autor.

Narrat en primera persona, ens fa sospitar que Aramburu parla d'ell mateix, perquè ens comparteix molts records i anècdotes que donem per fet que es corresponen a moments realment viscuts. Però, a mesura que ens endinsem en les seves pàgines, ens adonem que el que explica ens podria haver passat a tots nosaltres. Més que de fets concrets, del que ens parla Aramburu és d'emocions, les emocions que ens poden despertar a tots les mateixes coses senzilles de la vida quotidiana. Les preguntes que, en un moment donat, ens hem pogut fer tots després de retrobar-nos amb persones que van ser importants en el passat i gairebé ja no tenen cabuda en el present. Què hauria passat si haguéssim triat un camí diferent? Qui seríem avui si ens haguéssim atrevit a ser uns altres?

Llegir a Fernando Aramburu ens brinda l'oportunitat d'aprendre a mirar d'una altra manera la mateixa realitat, oferint-nos la possibilitat de reinterpretar-la un cop deslliurada de tots els seus artificis.

Estrella Pisa