Les altres catedrals

 

Mai havia sentit anomenar l’escriptora argentina Claudia Piñero fins que fa quatre dies vaig llegir un post sobre la seva darrera novel.la “Catedrales” al blog de Rosa Berros Canuria  Cuéntame una historia

Els fragments de la novel.la que va mostrar la Rosa al seu post tenien una potència tan forta que no em vaig poder estar de buscar la novel.la i començar a llegir-la. Bé, més que llegir-la, l’he acabat devorant en dos dies.

Igual que la Lía, una dels seus personatges, jo també em considero atea des de fa molts i molts anys. N’hi ha qui pot pensar que vaig deixar de creure en Déu en perdre al meu pare poc abans de fer els catorze anys. La seva mort va ser un cop pel que no em sentia preparada. Crec que mai estem preparats per perdre als éssers estimats.

Però jo ja era atea de molt abans. Ja de petita sempre em va fer molt de respecte entrar a les esglésies i mai vaig entendre com la que anomenaven “la casa del senyor” havia d’estar sempre a les fosques i plena d’estàtues que representaven a persones que patien tant. Mai vaig poder comprendre que algú pogués adorar a una persona clavada a una creu. Jo l’hauria desclavat, li hauria tret la corona d’espines i l’hauria deixat descansar en pau, com hauria fet amb qualsevol altra persona estimada. 

Encara a dia d’avui, no puc entendre tanta morbositat, tant d’interés per continuar reobrint les eternes ferides, en comptes d’intentar que aquestes injustícies no es tornin a repetir. Perquè, en nom d’aquest mateix Déu que tant s’entesta en adorar tanta gent, quantes persones no es deixen la vida cada dia? Quants governs no utilitzen els seu nom per convèncer als seus pobles de començar una guerra que s’atreveixen a batejar com a “santa”? Quantes històries no s’amaguen a les famílies per evitar “mals majors”, com passa a la família de la novel.la Catedrales?

De vegades, intentant amagar una veritat que sospitem pot ferir molt a la gent que més ens estima i ens estimem, podem provocar una tragèdia de dimensions molt superiors. És el que els passa als personatges d’aquesta història que la Claudia Piñeiro ens narra amb una perícia sorprenent i un domini de la paraula extraordinari.

La mateixa història pot semblar diferent depenent de qui la narra. Aquí, cada personatge ens explica els mateixos fets, però des del seu particular punt de vista i arribem a la conclusió de que, per saber realment què va passar, primer els hem d’escoltar a tots ells i intentar veure el món des del seu particular angle visual per tal de poder entendre’ls, tot i que ens resulti impossible poder justificar totes les versions.

Als ateus, als menys a la dècada en que van passar els fets que narra la novel.la, tant a l’Argentina com a Espanya, se’ns considerava persones non grates. Qui ens havíem cregut per renegar d’aquesta manera de Déu? Com podíem ser tan hipòcrites d’atrevir-nos a continuar entrant a les esglésies, o ermites o catedrals?

En el meu cas particular, sempre m’han atret les catedrals i les esglésies amb vitralls i, sempre que he tingut l’oportunitat, mai he deixat de visitar-les. Mai per un sentiment religiós que, evidentment, no tenia ni tinc. Sinó per la seva bellesa, perquè trobo admirable l’esforç i la dedicació continuada al llarg de molts anys o de potser tota la seva vida, dels homes que les van construir.

Crec en les obres dels homes i les dones i no en cap mena de voluntat divina. Penso que Déu és la gran mentida que els humans ens vam acostumar a explicar-nos a nosaltres mateixos per fer més suportable la nostra por a estar sols al món i que masses d’aquests humans van saber aprofitar-se d’aquesta por col.lectiva per anar fer creixent la mentida i dominar-nos amb ella a tota la resta.

Cap al final de la novel.la hi ha un fragment que m’ha agradat especialment per la seva trascendència i perquè, d’alguna manera, ens convida a continuar tenint esperança. I és aquest fragment el que he escollit per reflectir aquí.

Quizás la fe sea otra trampa ingenua, en una vida sostenida por distintas trampas ingenuas. Quisiera, cuando terminen mis días en la Tierra, sorprenderme con que sí hay algo más. Un lugar creado por el dios que sea, de la religión que sea. O por nosotros. Un lugar donde encontrarnos otra vez y para siempre. Puede ser el aire, o el agua, un atardecer o el corazón de los que quedan vivos. Que a ese “dios”, o como quieran llamarlo, cada uno le construya su propia catedral. Me imagino que la catedral de Marcela sería una construida con mariposas negras. La de Ana, una empapelada con sus dibujos. La de Lía, una catedral en la que los ladrillos de las paredes sean libros; ladrillos móviles, que puedan retirarse para ser leídos sin que la catedral se venga abajo. La de Mateo, una hecha de preguntas, donde un signo de interrogación se engancha con otro en  una cadena sin fin. La mía, una catedral levantada con las palabras que quiero llevar conmigo adonde vaya. En las paredes estamparé algunas de las que más me gustan: “santarritas” y “buganvillas”, por ejemplo. Y sus nombres, “Lía”, “Mateo”.

Allí estaré. Tal vez, algún día, nos encontraremos en mi catedral o en la de ustedes. Y ojalá que, convertidos en lo que entonces seamos, podamos reconocernos por nuestra esencia, por lo que fuimos, por lo que siempre seremos.

 

                             Fragment de Catedrales de Claudia Piñeiro-  Alfaguara- 2020

 

És especialment trist que una família es pugui arribar a trencar per la incapacitat d’alguns dels seus membres per entendre que els altres puguin pensar de forma diferent o que l’egoisme pugui dur a una persona a travessar línies vermelles que la impulsin a cometre veritables atrocitats per tal d’evitar que ningú sigui un obstacle en l’execució minuciosa dels seus plans.

El pitjor que li pot passar a una persona quan està començant a lluitar per aconseguir la seva pròpia independència, és descobrir que tota la seva vida s’ha construit sobre mentides. Que, per preservar aquesta memòria inventada, els seus pares l’han sobreprotegit, l’han manipulat, l’han aïllat dels seus iguals i l’han mantingut allunyat d’altres familiars importants com el seu avi o la seva única tia. Aquest és el cas del personatge d’en Mateo, un noi que decideix fugir del seu entorn familiar per mirar de descobrir qui és realment i què vol fer a la vida.

Una novel.la impressionant que convida a la reflexió i ens ensenya altres formes d’admirar i d’entendre les catedrals, per tal que ens alliberem de la foscor que envolta sempre tot el que té a veure amb les religions i per demostrar-nos que, de vegades, la veritat és molt més senzilla que tot l’engranatge que construim al seu voltant per tractar d’amagar-la.

 

Estrella Pisa.