Davant la Gran Barrera de Corall

 

El meu primer contacte amb la novel.la Aprendre a parlar amb les plantes es va produir escoltant la ràdio. Em va semblar un títol ben curiós per a una novel.la. Potser molt més apropiat per a un llibre de jardineria o fins i tot d’autoajuda.

Temps després, quan l’he llegida, he pogut entendre que la seva autora, Marta Orriols, no hauria pogut trobar un títol més encertat per construir una història al voltant de la pèrdua que pateix la seva protagonista, una neonatòloga de quaranta dos anys a qui tothom anima a refer la seva vida, com si les persones que hem perdut es poguessin substituir per unes altres alegrement i sense superar les fases del dol.

La protagonista d’aquesta novel.la sorprèn per com es rebel.la contra la insistència dels altres de dir-li en tot moment el que se suposa que ha de fer i com s’ha de sentir. La Paula no suporta les frases fetes de condol ni tampoc els rituals que solen acompanyar la mort i que passen per acudir al cementiri amb flors els dies que algú ha decidit assenyalar a un calendari com a importants per a tots els difunts o per al seu difunt en particular.

Potser per això busca la companyia de persones que no l’han conegut abans de patir la seva pèrdua i no li preguntaran constantment com es troba o es deixa de trobar, ni tampoc li aconsellaran allò tan antic de "refer la seva vida". La Paula busca sentir-se com ella era abans de que existís en la seva vida la persona que acaba de perdre, que tothom la tracti amb la normalitat que sent que ha perdut. Que no la vegin com la pobre vídua que ha perdut a un company extraordinari, que en realitat l’acabava de deixar per una altra dona, sinó com la dona independent i segura d’ella mateixa que és quan es mou per la planta de neonatologia de l’hospital on treballa.

Mauro y yo fuimos pareja muchos años; después, solo durante unas horas, dejamos de serlo. Hace unos meses murió de repente, sin previo aviso. Un coche se lo llevó por delante, y con él tantas otras cosas.

Sin cielo ni alivio, con todo el dolor cargante que corresponde a la edad adulta, para evitar hablar de Mauro en pasado, a menudo pienso y hablo utilizando los adverbios “antes” y “después”. Ciertamente hay un antes y un después, una barrera física. Estaba vivo ese mediodía, conmigo, bebió vino y pidió que le pasaran un poco más el filete, atendió un par de llamadas de la editorial mientras jugueteaba con el servilletero, me anoto en el reverso de la tarjeta del restaurante el titulo de un libro de una autora francesa que me recomendó con pasión, se rascó el lóbulo de la oreja izquierda, incomodo o avergonzado quizá, y después me lo conto. Casi tartamudeaba. Al cabo de unas horas estaba muerto.

El logotipo del restaurante tenía un pedazo de coral. Lo miro a menudo. Guardo la tarjeta donde, con su caligrafía impol·luta, escribió el titulo del libro que tanto le había gustado. Tal vez porque cada uno es libre de embellecer su desgracia con tantos fucsias, amarillos, azules y verdes como el corazón le pida, desde el día del accidente pienso en el antes y el después de mi vida como la Gran Barrera de Coral, el mayor arrecife de coral del mundo. Cada vez que pienso si algo ocurrió antes o después de Mauro, me esfuerzo por imaginarme la barrera de coral, por llenarla de peces de colores y estrelles de mar, y convertirla en un ecuador de vida.

Cuando la muerte deja de pertenecer a los demás, es necesario hacerle un hueco con esmero al otro lado del arrecife, porque, si no, ocuparia todo el espacio con absoluta libertad.

Morir no es místico. Morir es físico, es lógico, es real.

 

                                                                                  ***

La muerte es una gran dissenyadora de momentos extraños repletos de conversaciones a destiempo.

 

                                                                                  ***

 

Quizá uno mismo sea un buen lugar adonde volver.

 

Fragments d’Aprender a hablar con las plantas, de Marta Orriols- 2018- Editorial Lumen

El dol no entén de protocols ni de fulls de ruta, sinó que cada persona l’ha d’experimentar seguint els seus propis paràmetres en consonància amb allò que, al llarg de la seva vida, ha aprés a interpretar, a sentir i a creure. L’experiència d’un altre que hagi patit una pèrdua similar, mai no ens pot servir perquè nosaltres no som com aquell altre. No hem viscut el mateix, ni podem sentir el mateix. Sentir pena per una altra persona que està processant un dol no equival a acompanyar-la ni a ser capaços de posar-nos en el seu lloc i entendre el que li passa pel cap o pel cor. De vegades és preferible guardar silenci a obrir la boca només per deixar sortir frases fetes que per a la persona que les rebrà no tindran ni cap ni peus, però sí la capacitat de molestar-la i de fastiguejar-la. Tothom té dret a viure la mort dels seus éssers estimats com millor consideri. N’hi ha que busquen refugi a la feina, d’altres en els fàrmacs tranquil.litzants, d’altres potser en altres cossos on intentar recuperar part de la persona que han perdut. Totes les estratègies són igual de vàlides si li serveixen a la persona que les ha triades per calmar el dolor que sent i retornar de mica en mica a aquesta normalitat enmig de la qual, de sobte, es va començar a sentir una estranya.

La mort té aquest poder de transformar-nos, perquè tot i que nosaltres seguim vius, la part que desenvolupàvem gràcies a la interacció amb aquesta persona que hem perdut, se’ns atura en el temps i mai més la podrem reactivar. D’alguna manera, aquesta versió de nosaltres mateixos que només coneixia la persona que ha mort, mor amb ella. I aquesta mort pròpia és la que ens obliga a reiniciar-nos per tal de poder seguir endavant i desenvolupar altres versions de nosaltres mateixos. En el cas dels humans, aquest procés no és immediat com succeeix amb els ordinadors. Nosaltres precisem de temps, de moments de molta ira, molta negació i moltes llàgrimes per trobar-li una mica de sentit al que ens ha passat.

Aprendre a parlar amb les plantes és una bona metàfora d’aprendre a arrelar-nos, d’atrevir-nos a ser qui som en realitat, sense necessitat d’amagar allò que sentim per por d’inspirar pena en els altres. Tots tenim un passat que carreguem a l’esquena, però el millor que podem fer amb ell és acceptar-lo, perdonar i perdonar-nos, i arrelar-los al present amb la mateixa força amb que un nadó prematur s’aferra a la vida dins d’una incubadora o una planta treu noves arrels quan li canvien el test per un de més ample i més fons.

 

Estrella Pisa