Fugint mai no serem lliures

 

Vaig conèixer les lletres de Sandra Barneda a través de la seva novel.la Reír al viento. En general, no em solen cridar l’atenció les primeres novel.les de professionals vinculats a la televisió. Potser perquè sempre he considerat que ho tenen molt més fàcil per projectar la seva faceta d’escriptors que els autors que no compten amb la propaganda ni el suport dels mitjans de comunicació.

Però, igual que en el seu dia li vaig donar l’oportunitat de que em sorprengués a un Arturo Pérez Reverte decidit a abandonar els escenaris bèlics als que ens havia acostumat als seus reportatges per començar a escriure novel.les com Territorio comanche o El pintor de batallas amb les que em va saber tocar la fibra, vaig decidir llegir aquella primera novel.la de la Sandra Barneda, atreta pel títol, ho he de reconèixer, perquè m’agrada la gent que malgrat les seves penes, té el coratge de riure al vent. La novel.la em va agradar i, temps més tard, també vaig llegir-li La tierra de las mujeres i Las hijas del agua. Aquesta última em va descobrir detalls de la història de Venècia que em van esgarrifar. En aquell moment la vaig considerar la seva millor novel.la, pel temps que havia invertit en documentar-se  i per la magistral forma com havia aconseguit combinar els fets reals amb la seva capacitat per idear trames que aconsegueixen atrapar als seus lectors.

Però crec que el millor de la Sandra estava encara per arribar i ho ha fet aquest any amb la seva novel.la Un océano para llegar a ti. El títol, d’entrada, no em motivava a llegir-la, perquè bé es podria tractar de la història d’una parella, com tantes altres. Que hagués quedat finalista del premi Planeta d’aquest any, encara em convencia menys. Pertanyer als club dels guanyadors i finalistes d’aquests tipus de premis, potser garanteix èxits de vendes i prestigi als autors, però no és cap garantia de la qualitat de les seves obres. Tot i això, la Sandra s’havia guanyat la meva confiança per les tres obres anteriors que ja li havia llegit, i aquesta confiança va acabar decantant la balança per l’opció de llegir-la. No m’he penedit de fer-ho en absolut.

 

Un océano para llegar a ti és una novel.la vestida amb personatges molt profunds, d’aquells que els apassionats de la psicologia trobem a faltar de vegades a les novel.les més convencionals.

La història comença quan la seva protagonista rep la pitjor notícia que ella pensava que podria esperar, que li acabarà canviant la vida i l’ensenyarà a deixar de fugir de si mateixa.

De vegades creiem que el millor que podem fer quan els problemes per relacionar-nos d’una forma sana amb les persones que més estimem i ens estimen és posar distància entre elles i nosaltres. Però fugir de les nostres debilitats, de les nostres pors a dir en veu alta el que sentim i pensem de veritat, del dolor que ens causen el silenci i la fingida indiferència d’aquells que ens importen més, no és l’estratègia més recomanable. Ben al contrari, ens condueix per camins erràtics on continuarem trobant-nos amb persones que constantment ens recordaran les que hem deixat enrera i de les que també acabarem fugint. Perquè el problema no són els altres, sinó nosaltres. Intentem fugir una i mil vegades de la persona que ens ha decebut més per no tenir el coratge d’enfrontar-se amb la imatge que li retorna el mirall cada vegada que es troba davant seu. De vegades la persona que més odiem és precisament la que portem a dins, sota una pell amb la que ens entestem a disfressar-nos d’aquelles persones exitoses que no som i que mai arribarem a ser mentre no ens determinem a travessar tot un oceà inmens d’emocions per retrobar-nos amb tots els comptes que tenim pendents d’ajustar amb nosaltres mateixos i els nostres sentiments caps als altres.

Todo lo que antes le importaba, incluso lo que anhelaba, había desaparecido. Cada día que pasaba estaba más lejos de la Gabriele que había llegado al pueblo obligada por la tragedia. A pesar de las intenciones escondidas de Luis, Gabriele se moría de ganas de abrazarlo y así volver a conectar con su vida de antes de que la muerte de su madre lo parara todo. Bajó a la cocina. Su padre, como cada mañana, le había dejado la cafetera italiana cargada. Sonrió al verlo. Cuando convives con la fragilidad, las pequeñas cosas son las que te empiezan a sacar del pozo. La tristeza es un pozo profundo y oscuro, un agujero negro donde no ves nada y lo lloras todo.

                                                                                …

 

La memoria emocional, cuando se activa, nos presenta a nuestros muertos como acompañantes de la cotidianeidad más sencilla. Gabriele sobrevía, era consciente en cada despertar de que todavía no había vuelto a la vida. Lo mismo que su padre, caminaba buscando el equilibrio para evitar romperse a cada paso. Encontrar un orden, un nuevo modo de respirar sin sentir angustia.

 

                                                                                …

 

Hay quien se afana en pensar que aquello de lo que no se habla no existe, y construye a su alrededor fantasmas que terminan esfumándose de sus vidas. Le había ocurrido con Greta y también con la relación de la Sole y Ada. La vida de su hermana con la cocinera era algo sabido por él, pero nadie excepto Greta y ahora Cosme se habían atrevido a decírselo directamente. Greta lo hizo un par de veces y siempre obtuvo la misma respuesta: “Como vva mi hermana es su problema. Y debería seguir siendo el suyo y no el de todos”. Greta y Cosme habían hablado alguna vez de la tosquedad de Félix respecto del amor entre dos hombres o dos mujeres. En el rechazo brusco a no queres ni siquiera comprenderlo. “Greta, no sé qué te ha dado por hablar sobre mi hermana. No creoi que yo tenga que comentar nada sobre su vida. Y mucho menos aprobarla”.

                                                                                …

 

Cuando apuñalan a la memoria en las emociones, nadie puede saber qué espada va a usar para defenderse.

 

 

Fragments d’Un oceáno para llegar a ti” de Sandra Barneda. Finalista del Premi Planeta 2020                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

 

A la novel.la, la protagonista i el seu pare acostumen a jugar a escacs i es diu que el joc d’escacs és com la vida, cada moviment té les seves conseqüències. La història que ha teixit la Sandra Barneda aquesta vegada és com una partida d’escacs, on el moviment de cada personatge provoca conseqüències pels altres que, a la vegada, els conviden a fer moviments que no són els que acostumen a fer habitualment.

Moltes vegades, el que passem anys buscant molt lluny i mai no hem estat capaços de trobar, ens acaba sorprenent allà on menys ens hauríem pensat que ens estaria esperant. La memòria ens traeix quan fixem l’atenció en l’estímul equivocat i interpretem una realitat que mai no ha existit, però que ens acaba condicionant la resta de la vida.

Hi ha moltes maneres de lluitar per la llibertat, però el primer pas sempre és atrevir-nos a deixar de fugir de nosaltres mateixos.

 

Estrella Pisa