Mort vermella

 

La vida s’explica en colors. La llum del dia, el nostre to de pell, les plantes que creixen al nostre voltant, la roba que vestim, els aliments que ingerim, els diferents blaus del cel i del mar que es tornen vermellosos, groguencs o verds, en funció de l’acció dels elements de la natura. Els paisatges que no deixen de transformar-se al ritme del pas de les diferents estacions. La neu blanca deixant pas a l’aigua transparent i aquesta discorrent lleugera buscant els rierols i els rius que li atorgaran el color de les seves lleres. Els camps ocres que es tenyiran d’un verd intens, que després esdevindrà daurat o groc a mida que passin les setmanes.

El cicle de la vida és un viatge en cercle que va canviant de colors, igual que les nostres emocions, que tendim a identificar segons el que ens desperten amb unes tonalitats o altres. La passió, per exemple, sempre la idealitzem en vermell intens. Com els cors que ho acaparen tot el dia de Sant Valentí o com les cireres.

Lía, la protagonista de la novel.la Belleza roja, de l’escriptora Arantza Portabales, identifica la sang amb un bol de cireres.

He descobert aquesta autora molt recentment, en trobar una ressenya sobre Belleza Roja al grup de facebook Atrapados entre libros. Durant tota aquesta setmana he anat aprofitant totes les estones que he pogut per llegir-la, sorprenent-me a cada capítol i meravellant-me amb la trama, però també amb la forma tan exquisida en que està escrita.

La novel.la negra no és un gènere que agradi a tothom, però en els darrers anys, a tot el nord d’Espanya han anat sorgint uns quants autors que han aconseguit donar-li un aire renovat i guanyar nous adeptes. Perquè els crims sempre esgarrifen, però depèn de com es descriuen i com es construeixen els personatges que els cometen o que són sospitosos d’haver-los comés, una mateixa història ens pot semblar una més d’entre moltes o una que marca la diferència.

Belleza Roja és, sens dubte, de les que marquen la diferència. A les seves pàgines hi ha molta sang i molta mor, això és un fet. Però hi ha moltes maneres de parlar de la sang i de la mort. I en aquesta novel.la, Arantza Portabales ens ensenya a mirar la tragèdia a través dels ulls d’una artista, creant realitats paral.leles que ens permeten aprendre a conviure amb les emocions més fosques: el dolor, l’odi, la culpa o la ira.

Quan es desborden aquestes emocions que, habitualment, tendim a reprimir disfressant-les d’emocions postisses amb les que només ens enganyem a nosaltres mateixos, quedem desequilibrats igual que si haguéssim perdut una de les cames que ens aguanten o els ulls que ens guien pel món.

Sovint podem passar-nos tota la vida fingint ser altres persones, fins que un accident o la mort sobtada d’un ésser estimat són el detonant que ens fa esclatar pels aires. Llavors tot és possible, perquè perdem el nord de vista i ja no ens reconeixem al mirall.

Però també podem creure’ns tan fràgils que ens arribem a sentir totalment dependents d’una altra persona, fins al punt de necessitar la seva aprovació per a tot el que fem. En aquestes condicions, sense adonar-nos, acabem vivint la vida de l’altra persona i no la nostra pròpia, perquè tot el que fem és, potser, el que ella no ha pogut o no ha sabut fer. Però on queda el que a nosaltres ens hauria agradat fer de veritat, si ens haguéssim sentit una mica més segurs de nosaltres mateixos?

Créixer forts pot ser una virtut, sempre que no ens aprofitem de la suposada debilitat d’aquells a qui pretenem protegir. De vegades hi ha persones que, per sentir-se fortes necessiten envoltar-se de persones dèbils. Persones que potser no ho són en realitat, però a les que elles fan creure que sí, per tenir-les controlades i poder manipular-les en funció dels seus propis interessos.

Belleza roja és molt més que una novel.la sobre el crim d’una adolescent de família benestant. És el retrat de diferents perfils de persones que tenen en comú l’estratègia de fugir endavant per tractar de sobreviure. Tan se val si es tracta dels pares de la noia assassinada, de la seva tieta, de la germana de la seva àvia, del psiquiatra de la tieta, dels amics de la família o dels policies que investiguen el cas. Darrera de tots aquests personatges hi ha una història mal tancada que els impedeix viure la vida que voldrien.

De vegades, quan la vida ens posa contra les cordes i sentim que no hi ha marxa enrere, però tampoc veien clara la possibilitat de trobar un camí de sortida cap endavant, el que fem és renunciar als colors, posar el pilot automàtic i intentar continuar vivint en blanc i negre, sentint que tots els dies són iguals que els anteriors, que els anys passen i la imatge que ens retorna el mirall és la d’un perfecte desconegut, però ni així ens despertem. Fins que un dia, una nova tragèdia o un fet del tot inesperat ens sacseja tant fort que ens adonem que encara som vius, que encara podem experimentar noves emocions i que, per art de màgia, som capaços de tornar a veure els colors i gaudir d’un bol de cireres.

 

Estrella Pisa