La dèria de voler detenir el temps

La por a la llibertat de la que parlava l’Erich Fromm té moltes cares i sovint s’enfronten les unes a les altres. Per por a les conseqüències de deixar-nos portar per les nostres passions, hi haurà persones que decidiran quedar-se atrapades dins d’existències rutinàries i grises, mentre d’altres triaran l’opció de fugir ben lluny, travessant fronteres geogràfiques i tractant de posar distància emocional amb aquells que, suposadament, per amor les fan patir.

Entre les opcions de restar impassibles i no fer res o fugir ben lluny no hi ha massa diferència quan el que tractem de fer és dissimular la por que sentim a enfrontar-nos als nostres fantasmes particulars. La vida no ens ha estat donada per pensar-la ni per tèmer-la, sinó per experimentar-la plenament, per degustar-la com es degusten amb delit les cireres quan esclaten en tot el seu esplendor al mes de juny. Un temps tant breu com acostuma a ser breu el temps de les passions que ens fan perdre el món de vista o com la nostra pròpia existència si comparem la seva durada amb la de la història de la humanitat o la història de l’Univers. Però, qui renuncia al plaer de menjar cireres quan arriba el seu temps? Qui pot renunciar a estimar per por al que pugui venir després, quan la passió esdevingui compromís i quan el compromís esdevingui rutina?

Malgrat aquesta incongruència, hi ha persones que cauen en aquest perany, que passen molts anys de la seva vida sense poder treure’s aquesta por del cim. I resulta molt curiós, quan llegim històries de sagues familiars o algú ens refereix comportaments dels seus pares o dels seus avis en determinades situacions, com es repeteixen aquestes pors d’unes generacions a les altres. Podem trobar-nos pares i fills enfrontats per visions de la vida, aparentment molt diferents, que en realitat hagin tingut existències molt similars, però no en siguin conscients fins molts anys després, quan probablement un dels dos ja no hi sigui i l’altre s’hagi adonat de les seves errades i de la insensatesa de les pors que durant tants anys els ha privat de demostrar-se com s’estimaven.

El temps de les cireres és una novel.la de la tristament desapareguda Montserrat Roig. Es tracta de la segona part d’una trilogia sobre una saga familiar de la burgesia barcelonina d’abans i després de la guerra civil.

Dies després de que Salvador Puig Antich fos executat pel règim franquista, una dona de 37 anys torna a Barcelona després d’haver passat 12 anys a França i Anglaterra. Uns anys d’exili voluntari, fugint d’una Barcelona decadent, d’una família que no l’entenia i que ella no entenia.

Esperant trobar una realitat ben diferent de la que va deixar, el que troba a la seva tornada és encara més desconcertant. Els membres de la seva família han madurat i s’han reafirmat en les seves conviccions, potser equivocades, però dins d’elles se senten protegits d’aquesta por malaltisa a estimar i deixar-se estimar. Els escenaris que recordava dels seus dies de joventut, també han envellit i han esdevingut decrèpits. Fins i tot ella mateixa, als ulls dels altres, també s’ha fet gran i no sap on navega.

Sovint havia tingut la sensació que havia fet tard de tot i la va tornar a sentir en entrar en aquesta sala. En Sergio, que li havia proposat d’anar junts a Llatinoamèria per a enrolar-se a la guerrilla i ella s’hi havia negat, li va dir: tot t’ho mires com un espectacle. Potser per això havia triat la fotografía? La Natàlia de vegades pensava que ella no era més que un mussol de la història, tot passa pel teu davant i tu només mires, li havia dit en Sergio. I ella, el que volia, era caçar al vol la imatge precisa, fer aturar el temps que lliscava sense remei. Potser per això vull fer fotografíes, es deia, perquè és una manera de violar el temps i no permetre que ell et violi a tu. Espectadora de tot, sentia ara, en aquesta sala plena de nois i noies virolats, el mateix regust de distanciament que havia notat davant de la presó Model de Barcelona, quan es barrejava amb les gitanes que duien paquets per als presos. A l’escenari, hi havia un noi pàl.lid i de figura trencadissa, els cabells negres i lluents com el plomatge d’un corb i que tocava la guitarra bo i acariciant-la, com si fos una dona i ell hi fes l’amor.

                                                                      …

Per què no vas voler fumar a ca l’Antoni?, volgué saber la Natàlia. Perquè no sabia què en pensaries… Escolta, com em veus, tu? No ho sé, em desconcertes. Tens la mateixa edat que la mare… La mare tot el dia es queixa, parla com les novel.les de la ràdio. El pare és un cínic. En Màrius callà una estona. Aviat fotré el camp, tornà, faré com tu, me n’aniré ben lluny, no m’agrada aquesta ciutat. Es com si s’enfonsés a poc a poc… La Natàlia va dir: jo també creia que aquesta ciutat s’enfonsava, però a fora he comprès que la ciutat la portem a dintre. En Màrius no digué res. Tot d’una, preguntà amb veu més normal, qui era en Julián Grimau? Per què m’ho preguntes? Perquè a l’Institut van repartir octavilles per allò d’en Puig Antich i parlaven d’un que es deia Grimau. La Natàlia va pensar, quantes coses, en aquests anys!

En Grimau era un dirigent comunista que assassinaren l’altre any en que jo me’n vaig anar, per la primavera. Quan te’n vas anar, tu, l’any de la neu a Barcelona? Preguntà en Màrius. Sí, l’any de les riuades, afegí. Vols saber una cosa?, va fer en Màrius, doncs que aquest país em fa fàstic. A mi també me’n feia, digué la Natàlia i he tornat. Jo no hauria tornat… Però és que jo vaig descobrir, aclarí la Natàlia, un bon dia, que no em feia fàstic el país, sinó que em feien fàstic els qui em voltaven i també tenia fàstic de mi mateixa. I saps per què? Perquè, al capdavall, tenia por que arribés el temps de les cireres. I per a voler el temps de les cireres cal tenir fe que un dia arribarà. Què és el temps de les cireres? La Natàlia li ho explicà.

                                            Fragments d'El temps de les cireres- Montserrat Roig- 1976

La trama d’aquesta novel.la transcorre en una setmana que comença amb l’arribada de la Natàlia a Barcelona i el retrobament amb els membres de la seva família. Dies plens d’emocions intenses i de descobriments sorprenents sobre la naturalesa humana.

La Montserrat Roig només va viure 45 anys, però va tenir temps de deixar-nos un llegat impagable. No només va escriure novel.les com El temps de les cireres, per la que va rebre el Premi Sant Jordi de novel.la l’any 1976. També va cultivar l’assaig, destacant amb el llibre Els Catalans als camps nazis, on va donar veu a persones com Joaquim Amat-Piniella o Neus Català, ambdós supervivents dels camps d’extermini. Va escriure contes i articles periodístics. Va fer entrevistes que després va recollir en una sèrie de llibres coneguda com Retrats paral.lels i també programes de televisió. Sempre va destacar per la seva personalitat, el seu compromís amb la llibertat i la seva passió per la vida.

Gràcies a persones com la Montserrat, aquest país nostre va aprendre a tèmer una mica menys que a tots ens arribi el temps de les cireres.

Estrella Pisa