Els camins que ens marca el cor

Hi ha persones que creuen que el seu destí ja estava escrit quan van arribar al món i que, facin el que facin, mai podran canviar les seves vides. N’hi ha d’altres que pensen tot el contrari: que la vida és com un continu encreuament de camins que ens obliguen a triar constantment si hem d’agafar el de la dreta o el de l’esquerra, si hem de continuar endavant o recular, si hem de pujar o hem de baixar.  Jo sempre he estat de la mateixa opinió que l’Ortega y Gasset quan deia allò de “la vida ens ha estat donada, però no ens ha estat donada ja feta” i “jo sóc jo i la meva circumstància i si no la salvo a ella no em salvo jo”.

Tots neixem amb una determinada càrrega genètica que acabarà determinant el que serà el nostre futur, però no hem d’oblidar-nos de la importància que tindran l’educació rebuda, l’ambient on creixerem, la influència de la família, dels amics, dels professors, dels primers companys de feina. Cada cosa que ens passa cada dia ens va moldejant com si d’un torn es tractés i ens fa més capaços o més incapaços d’afrontar els dies que estan per arribar.

Un dia vaig descobrir una novel.la que em va tocar el cor i em va fer reflexionar molt sobre l’atzar, el destí, la força dels sentiments, la importància de no reprimir les llàgrimes. Escrita per la italiana Susanna Tamaro, Vés on et porti el cor és una novel.la intimista, narrada en forma de cartes on una àvia li explica a la seva néta el que sent per ella i li transmet el seu millor llegat: el seu concepte de llibertat.

Hem d’entendre la llibertat com una meta? O és preferible entendre-la com un camí que anem fent pas a pas?

Si ens encastem a entendre-la com una meta, hem d’estar preparats per arribar a la conclusió de que mai l’assolirem. Perquè sempre dependrà del que decideixin els altres i els altres no tenen per què tenir el mateix concepte de llibertat que tenim nosaltres. El mateix ens passa amb altres conceptes com la felicitat, l’amor o la pau. Són tan amplis i tenen tantes interpretacions possibles que no es poden entendre com veritats absolutes, sinó com camins individuals que tots hem de saber trobar i gaudir sense pensar en cap meta. La vida és moviment. S’escriu en present i en gerundis, mai en futurs ni en participis.

Vés on et porti el cor explica una història familiar on les emocions s’han amagat per por a no saber-se controlar. Parla d’una àvia que cria a la seva néta intentant donar-li tot l’amor que a ella li van negar els seus pares, però tot i així, veu com la noia necessita allunyar-se per trobar el seu propi camí a la vida i, lluny d’intentar refrenar-la, l’anima a marxar.

Mira, jo em vaig trobar fent amb tu el paper de mare ja de molt gran, a l’edat en que habitualment s’és àvia. Això va tenir les seves avantatges. Avantatges per a tu, perquè una àvia mare és sempre més atenta i més de bona pasta que una mare mare; i avantatges per a mi, perquè en comptes de venir ximpleta,  com les dones de la meva edat, entre partides de cartes i sessions vespertines al teatre municipal, em vaig veure arrossegada, amb ímpetu, per la corrent de la vida. Però en algun moment, malgrat tot, quelcom es va trencar. La culpa no va ser meva ni teva, sinó únicament de les lleis de la natura.

                                                                            …

Les llàgrimes que no brollen es dipositen sobre el cor, amb el temps el cobreixen de costres i el paralitzen com la cal que es diposita i paralitza els engranatges de la rentadora.

                                                                            …

Cada cop que, en crèixer, tinguis ganes de convertir les coses equivocades en coses justes, recorda que la primera revolució que s’ha de fer és dins d’un mateix, la primera i la més important. Lluitar per una idea sense tenir una idea d’un mateix és una de les coses més perilloses que es poden fer.

Cada vegada que et sentis extraviada, confusa, pensa en els arbres, recorda la seva manera de crèixer. Recorda que un arbre de gran copa i poques arrels és derribat per la primera ràfega de vent, igual que un arbre amb moltes arrels i poca copa no aconsegueix que la saba pugui circular adecuadament. Arrels i copa han de tenir la mateixa mida, has d’estar entre les coses i per sobre d’elles: només així podràs oferir ombra i protecció, només així en arribar l’estació apropiada podràs cobrir-te de flors i fruits.

I després, quan davant teu s’obrin molts camins i no sàpiguis quin recórrer, no et fiquis en un de qualsevol a l’atzar: asseu-te i espera. Respira amb la confiada profunditat amb la que vas respirar el dia que vas arribar al món, sense permetre que res et distregui: espera i espera més encara. Queda’t quieta, en silenci, i escolta el teu cor. I quan et parli, aixecat’ i vés on ell et porti.

                                                        Fragments de Vés on et porti el cor de Susanna Tamaro- 1994

De vegades cometem l’errada de pensar que la gent que ens estimem ja sap que l’estimem i que no cal exterioritzar els nostres sentiments. Ens resignem a estimar en silenci, a no deixar que brollin les nostres llàgrimes i a enmudir les nostres paraules. I, quan els altres fan el mateix amb nosaltres, ens sentim decebuts i els recriminem mentalment allò de “amb el que jo t’estimo, que poc que m’estimes tu a mi”. Com si el fet de sentir amor cap algú ja impliqués que l’altre rebi els missatges que no ens hem atrevit a enviar-li.

Molts dels problemes que patim en les nostres relacions interpersonals venen, precisament, dels sentiments que callem, de les emocions que reprimim. Si ens deixessim de romanços tot plegats i ens obrissim més els uns als altres, amb abraçades reals, amb petons dels que surten del cor, amb paraules sinceres, amb llàgrimes de dolor o de felicitat, potser tots ens sentiriem molt més lliures i trobaríem els camins que el cor ens té reservats.

Estrella Pisa