Un futur de plom i cendres

Al gener de 1939 moltes famílies republicanes van iniciar un llarg exili cap a França. Carregades amb les seves pobres pertenences, que a mesura que avançaven es veien obligades a abandonar pel camí en no tenir més forces per arrossegar-les, fugien dels nacionals i algunes queien mortes pels impactes de les bombes que l’aviació enemiga no deixava de descarregar sobre la comitiva dels vençuts.

Moltes d’aquestes persones moririen poc després als camps on els francesos les van confinar com si fossin animals. Moltes dones van haver d’enterrar als seus fills a la sorra de platges como la d’Argelers. Morts per la fred, per la fam, per la manca d'humanitat d’aquells que governen mirant cap a una altra banda, igual que fan ara els estats europeus davant la crisis dels refugiats que fugen de les guerres, de la fam, de la barbarie més absoluta. Ara deixem que morin al Mediterrani. L’any 39 van deixar que la gent morís a les platges del sud de França. Els que van poder sobreviure no sempre van córrer millor sort. Alguns van poder comptar amb l’ajuda de bons francesos que els van permetre establir-se, aconseguir una feina i poder mantenir dignament les seves famílies. Però d’altres van canviar la duresa de la vida a les platges pels anomenats trens de la mort que desembocaven als camps de concentració que els nazis havien sembrat per tota Alemanya, Polònia, Austria o l’antiga Txecoslovàquia.

Una de les persones que va travessar la frontera francesa aquell gener glaçat del 1939 va ser una infermera de 23 anys que tenia al seu càrrec 182 nens de la Colònia Les Acàcies de Premià de Mar, de la que ella era cap sanitària des de feia gairebé 2 anys. Es dia Neus Català  i era una dona menuda, però forta i valenta, que es va saber enfrontar a qui ho havia de fer fins aconseguir que cadascun d’aquests nens pogués tornar amb les seves famílies o ser acollits per famílies franceses fins que la situació a Espanya els permetés tornar. Aquells que ja eren més grans i ningú els reclamava ni tampoc eren seleccionats per cap família d’acollida, els va aconseguir feina a França.

El seu pare ja vivia a França amb ella quan la resta de la família se’ls va afegir i van poder viure un temps mig tranquils. Va conèixer l’Albert, qui es convertiria en el seu marit i amb ell es fa ficar de cap a peus al moviment de la resistència contra els nazis. El matrimoni va ajudar a molts maquis que s’havien amagat a les muntanyes, proveïnt-los de queviures i d’armes per continuar la seva lluita. Aquesta col.laboració els va posar en el punt de mira dels nazis i una matinada els van capturar als dos. Els van tenir un temps a una presó francesa on els mantenien separats. D’allà els van obligar a pujar a trens de bestiar diferents i van ser conduits cap a Alemanya. Mai més es van trobar.

A la novel.la Un cel de plom, la Neus Català ens relata la seva experiència vital a través de la veu de la Carme Martí.

L’entrada al camp d’extermini de Ravensbrück la veig com una baixada, una llarga baixada molt fosca, una foscor il.luminada pels potentíssims reflectors de les torres de vigilància. Una pudor intensa i terrible m’ofega, m’accelera el cor i respiro amb dificultat. Una gran munió de corbs fa l’arribada encara més sinistra. L’escena és espectral.

Camino encorbada com una pobre dona vella. El terra és ben negre i brillant, em fa la impressió que està sembrat d’unes espurnes de llum. Em costa endevinar que els punts de llum negres són el réflex del gel il.luminat. aixeco el cap, ho vull veure tot bé.

El cel és de plom.

L’escena és tan esgarrifosa que em costa pensar, però sóc plenament conscient que deixo el món i entro en un altre lloc. Un no-món, un lloc que no és en el món i es pot assemblar a l’infern, però tampoc no és l’infern. Em pregunto què en sabia Dant, de l’infern. L’únic cert és que no és el món.

                                                           Fragment d’Un cel de plom- Carme Martí- 2012

Malgrat la duresa i la desesperança que sent la Neus quan recorda el moment que recull aquest fragment, se sent determinada a no deixar-se vèncer i a contagiar les seves companyes d’aquest trist viatge envers l’infern de la seva força i del seu esperit per continuar la seva lluita en nom de la llibertat i dels drets que els han estat trepitjats. La seva joventut li permet ser seleccionada per anar a treballar fora del camp, juntament amb d’altres companyes. Una d’aquestes destinacions serà una fàbrica d’armament on no dubtarà en sabotejar totes les bales que pugui per contribuir així a que els alemanys perdin la guerra.

La Neus es va promete a ella mateixa que mai ploraria davant d’un nazi. I ho va saber cumplir. La seva voluntat va ser tan forta que va aconseguir crear un ambient càlid i d’absoluta solidaritat al mig d’un infern glaçat i mancat de tota esperança de vida. No tan sols va aconseguir sobreviure a aquell horror. Va poder reinventar la seva vida, perquè refer-la hauria estat impossible. Després d’una experiència tan traumática, ningú no torna a ser mai més aquell que havia estat. Va poder tornar a tenir una parella i va aconseguir ser mare, malgrat la mania dels nazis de deixar infertils a les presoneres per tal que poguessin treballar més. En això també van fracassar amb ella.

També va fer possible que aquell futur que, a l’entrada de Ravensbrück, li dibuixava un cel de plom infestat de cendres, esdevingués un món carregat de promeses que ella es va cuidar de difondre primer entre les seves companyes i després entre les generacions que estaven per arribar. Mai va deixar de banda les seves idees i es va mantenir ferma en les seves conviccions fins al final. Va tenir una vida molt accidentada, però també molt llarga, morint als 103 anys el 13 d’abril de 2019.

Una dona admirable pel seu compromís amb la llibertat i amb els més febles. El món està molt necessitat de persones com ella.

Estrella Pisa