Més forts i més lliures

Fa gairebé vint anys la idea d’escriure una novel.la ambientada en la història de L’Escala es va començar a dibuixar al meu cap i, tot i que la vaig començar a escriure, va ser inevitable que em quedés bloquejada abans d’arribar a les cent pàgines. Perquè no és el mateix escriure un article, un poema o un relat completament fictici, que embarcar-te en una novel.la que, partint de personatges de ficció, intenta explicar una fets històrics reals al llarg de 2500 anys. El meu projecte era massa ambiciós i calia documentar-se a fons llegint molta història local i recórrer molts indrets de la vila de L’Escala, memoritzant els fets que els van fer importants. Les meves lletres es van quedar adormides en un arxiu a l’ordinador, però la meva idea no va parar de crèixer ni de definir-se. Vaig llegir molts llibres relacionats amb L’Escala, començant pels temps dels indiketes i els foceus, seguint per l’època romana, els visigots, Carlemany i fins i tot els pirates. També em vaig apropar a la figura de Caterina Albert, que va triomfar com a novel.lista utilitzant el seudònim masculí Víctor Català y a Josep Esquirol, el gran fotògraf que va inmortalitzar les excavacions d’Empúries i la vida quotidiana de tants veïns i tants paisatges de L’Escala. Però un dia va caure a les meves mans un llibre que em va descobrir a un personatge de qui mai abans havia sentit a parlar: el mestre republicà Lluis Tasis.

El llibre en qüestió era “Escalencs assassinats durant la Guerra Civil” que l’exalcalde  de L’Escala Rafel Bruguera i Batalla va publicar al 2009.

A una guerra mort molta gent assassinada, ja sigui al front, ja sigui a conseqüència dels bombardejos o als camps de concentració on van a parar els presoners. Però n’hi ha assassinats que són vergonyosos per la forma com es duen a terme. Perquè una cosa és matar per defensar-te del perill que suposa topar-te amb algú del bandol contrari i, una altra molt diferent, és tenir la desgràcia de que es presentin a casa teva a hores intempestives i et convidin a acompanyar-los a un passeig sense retorn, perquè les seves armes i les seves mirades endimoniades t’estan advertint de la sort que t’espera.

Així va morir Lluis Tasis, a mans d’un escamot de la FAI que el va treure de la casa on vivia a Cadaqués, on portava des de 1931 fent de mestre. Era plena nit i van abandonar el seu cadàver, juntament amb els de tres amics seus, a la platja de Portlligat. Corria el maig de 1937.

És curiós com ara ens agrada pensar que els autors d’aquests “paseíllos de la muerte” sempre eren  els anomenats fascistes. No ens equivoquem:  els adversaris d’aquests fascistes també cometien les mateixes atrocitats. En nom de la mateixa República que tant va defensar en Tasis, uns individus totalment descontrolats i amb molt poc cervell, van decidir veure’l com un enemic i el van acabar matant de la manera més covard i salvatge, amparant-se en la foscor de la nit i fugint com les més fastigoses rates després de cometre els seus crims.

 

I ara que he tornat a reprendre el fil de la meva novel.la adormida i que continuo llegint sobre els antics escalencs, em torno a topar amb un llibre basat en fets i personatges reals, on el mestre Lluis Tasis torna a cobrar protagonisme.

Aquesta vegada, la novel.la és El carrer de l’Embut, de Pilar Rahola.

Catalunya ho tenia tot en contra, però mai no era capaç d’anar unida, i aquell odi creixent entre germans…, no podia conduir a res de bo. A vegades, prop de la Riba, (en Lluis Tasis) es trobava amb una dona delicada, la Rosa Leveroni, que sempre el deixava amb la mel d’un poema a la boca. Aquelles converses amb la Rosa eren un bàlsam, com un punt i a part, com si el seny i les emocions s’instal.lessin al bell mig de la barbarie. La Rosa estava escrivint un poema sobre Ulisses i quan es trobaven li recitava algun bocí,

només desitjo

el redós de la casa,

l’esposa dolça

i als ulls del fill els somnis

de tots els meus viatges…

I li venia la pau…

També es distreia amb les converses impossibles amb la Lídia, que l’enlairava en un deliri oníric de passió amorosa i anhel intel.lectual. Quan li parlava del complot de la gent de Cadaqués, “es complot de ses cabres i es anarquistes”, en Tasis pensava que la tramuntana creava genis, i que sens dubte la Lídia n’era el més genuí. Li tenia una certa confiança, “vos sou de lletres, mestre, no teniu es cap ple de llimacs com ses cabres d’aquí”, i sempre que l’aturava li dedicava una estona. Amb aquell mestre educat i complaent, la Lídia se sentia respectada.

Però de totes les converses, les més sorprenents eren les que tenia amb el senyor Meifrèn, que sempre que s’esqueia badava per Cadaqués a la recerca d’un paissatge indòmit per convertir-lo en art. “Cadaqués és la font de tota inspiració”, li havia dit quan el va conèixer. El jove Dalí, que també pintava, un dia li va etzibar, “només es pot néixer a l’Empordà”, i durant molt de temps va pensar que allò era una ximpleria. Però, vist com anava tot, potser sí que Cadaqués era el darrer territori lliure de l’ànima humana. Per bé que també a Cadaqués creixia la rancúnia, la baralla i l’odi. I arreu creixia la desesperança…

S’estava acabant el món que somiaven i delien? O només havia estat un altre entrebanc en un camí difícil, però no impossible? I, capcot i ferit, anava passant aquells dies tenebrosos.

No estava, però, inactiu, i fidel al convenciment que l’escola era l’autèntica ànima revolucionària de la societat, va animar els seus alumnes a enviar uns telegrames al president de la República i al president del govern amb la petició d’indult per als condemnats a mort Pérez Farràs i Frederic Escofet. El telegrama deia així:

“Vostra excel.lència té filles. Militars condemnats també. Pobrets! Pietat! Demanem fervorosament indult Escofet i Farràs estimadíssims. Cadaqués excel.lent bonesa. Nens Escola Nacional”.

La iniciativa va fer soroll, i quan va llegir l’article elogiós que els va dedicar L’Autonomista, va sentir un orgull punyent i sincer: “… Els petits cadaquesencs, deia el diari, “no varen voler ésser menys que els grans. Aquest gest, d’una bella espontaneïtat, demostra com són sensibles aquells escolars a la virtut del perdó, que és la més sublim de totes. […] Heus aci un bell inici de ciutadania. Sens dubte llurs intel.ligents mestres sabran treure d’aquest gest una lliçó viva d’humanitat, digna d’ésser imitada per infants d’altres poblacions catalanes…” Era ell “l’intel.ligent mestre”, era ell qui els inculcava aquelles virtuts humanistes, era ell qui els volia agermanats i sensibles. I aquell article que va rellegir moltes vegades, en els dies que vindrien, li retornava l’esma que havia perdut i l’animava. Els amics eren al bell mig de la batalla política, batent-se amb duresa. Però ell era a la batalla dels infants, preparant-los per ser uns éssers humans complets. I aquella batalla no era menor.

 

                               Fragment d’El carrer de l’Embut” de Pilar Rahola- 2013 

Quan als onze o dotze anys començava a escriure els meus primers relats, el meu pare sempre em deia el mateix: “Sigues el que vulguis a la vida, menys escriptora. Perquè, d’aquests ja en tenim prous i no serveixen per a res”. Al meu pare sempre el vaig tenir per un home asenyat i amant dels llibres, tot i que la seva precària economia mai li va permetre poder tenir-ne gaires. La seva prematura mort em va trasbalsar tant que només vaig trobar consol escrivint i llegint tot el que queia a les meves mans. Escriure i llegir a autors tan diferents entre sí, però a la vegada tant segurs de les seves conviccions, em van fer més forta i també més lliure. Si ara el meu pare fos viu li diria que s’equivocava quan deia que els escriptors no servien per a res. Serveixen per obrir-li la ment a moltes altres persones que, gràcies a tot el que aprenen dels llibres, es fan més fortes i molt més lliures. I ningú fa millor difusió dels llibres que els mestres i professors. La Pilar Rahola, amb aquesta novel.la d’El carrer de l’Embut va voler retre homenatge als mestres de la República i especialment a Lluis Tasis, qui va donar classe al pare de la Pilar.

Una novel.la on podem trobar a grans figures històriques compartint escenaris quotidians, polítics i socials.  Des de Gaudí, Puig i Cadafalch, Eugeni d’Ors, Salvador Dalí, Víctor Català o els presidents Macià i Companys, fins a personatges de fora de Catalunya com Trotsky o Frida Khalo. Una mirada a un món del passat que ja no existeix, però del que en som hereus. Potser per això les històries tendeixen tant a repetir-se.

 

Estrella Pisa