Som memòria
Vint anys enrera, una de les vegades que havia anat a la biblioteca buscant noves lectures, em vaig topar amb una novel.la que em va cridar especialment l’atenció: La casa de la memòria de l’escriptora anglesa Lucía Graves. Mai havia sentit a parlar d’ella, tot i que el cognom em sonava molt, i llavors vaig descobrir que era filla de l’historiador i novel.lista Robert Graves, autor entre d’altres del betseller “Jo, Claudi”. L’estudi de la memòria sempre m’ha resultat un tema fascinant. La forma com transformem el que vivim en records o en oblits inconscients que ens permeten superar situacions traumàtiques. De vegades ens passem molts anys recordant uns escenaris que ens han vist crèixer sota una determinada llum i, quan ens decidim a tornar a visitar-los, ens adonem de que no semblen pas els mateixos de la nostra infantesa, tot i que tothom ens asseguri que res no ha canviat en ells. Les places, els carrers, les cases, els patis o els vells veïns de sempre segueixen allà on