Som memòria

 

Vint anys enrera, una de les vegades que havia anat a la biblioteca buscant noves lectures, em vaig topar amb una novel.la que em va cridar especialment l’atenció: La casa de la memòria de l’escriptora anglesa Lucía Graves.

Mai havia sentit a parlar d’ella, tot i que el cognom em sonava molt, i llavors vaig descobrir que era filla de l’historiador i novel.lista Robert Graves, autor entre d’altres del betseller “Jo, Claudi”.

L’estudi de la memòria sempre m’ha resultat un tema fascinant. La forma com transformem el que vivim en records o en oblits inconscients que ens permeten superar situacions traumàtiques.

De vegades ens passem molts anys recordant uns escenaris que ens han vist crèixer sota una determinada llum i, quan ens decidim a tornar a visitar-los, ens adonem de que no semblen pas els mateixos de la nostra infantesa, tot i que tothom ens asseguri que res no ha canviat en ells. Les places, els carrers, les cases, els patis o els vells veïns de sempre segueixen allà on els vam deixar, però a nosaltres ens costa de reconèixe’ls perquè qui ha canviat som nosaltres. La nostra manera de mirar, d’entendre el que veiem i de digerir el que sentim és una altra. Potser per això, en Joaquim Sabina escriu i canta allò de “al lugar donde has sido feliz no debieras tratar de volver”.

La casa de la memòria narra la història dels jueus de Girona que, al 1492, van ser expulsats del que més tard s’acabaria convertint en el Regne d’Espanya pels Reis Catòlics. Obligats a deixar les seves cases, les seves vides qüotidianes i a empendre un camí incert, ple d’entrebancs i de perills que els acabarien conduint fins a Venècia o Tesalònica. La protagonista de la novel.la rebrà dels rabins de Girona l’encàrreg de memoritzar el llibre de càbala per tal de preservar la memòria del seu poble i garantir-ne la seva continuïtat. Per tal de fer l’exercici més fàcil relacionarà cada part del llibre amb un racó diferent de la casa que estan a punt d’abandonar al barri vell de Girona. Així, cada cop que pensés en un d’aquests espais, li vindria a la memòria una part concreta del llibre del seu poble.

Amb una prosa impecable, Lucía Graves ens transporta al segle XV de la mà de l’Alba, la seva jove protagonista i ens mostra els carrers, els costums, el sentir de la gent que es veu obligada a deixar-ho tot enrera pel caprici d’uns governants que no tenen ni idea del que són els drets fonamentals de les persones.

A diferència de la decepció que ens provoca la nostra memòria que ens passa quan tornem a un lloc després d’haver marxat molts anys enrera, l’Alba no recorda esperant tornar a un espai que sap que haurà d’abandonar per sempre. Ella el que intenta és no oblidar com és la que ha estat casa seva per tal de poder algun dia construir-ne una altra exactament igual allà on la porti el destí. Ella no vol viure de records, el que vol és recuperar la seva identitat i sentir-se a casa allà on vagi.

Así fue cómo la casa de mis antepasados quedó incorporada en mi mente y tomó un nuevo significado. Empezó a hablarme desde cada rincón. Las barandillas de madera, la azotea cubierta, las puertas, las escaleras, las baldosas, las sillas y las mesas, el pozo y el palomar, el patio y las flores, todo eran palabras que podía ver y tocar. Si me situaba en el centro de la sala principal, todos aquellos excelentes pensamientos, expresados armoniosamente a través de palabras bien escogidas, llenaban el espacio interior con música dulce desde abajo y desde arriba, desde el este y desde el oeste, del norte y del sur. Y además, si salía a la calle y cerraba la puerta de mi casa, podía llevármela conmigo, hasta el fin del mundo si fuese necesario, como en una cáscara de nuez.

 

                                                                                 …

Un día de verano, en el año 5254 desde la creación – el año 1994 de la era cristiana-. Puede por fin subir las escaleras de caracol para contemplar mi nuevo mundo desde la azotea de la casa. Me asomé a la barandilla, como hice aquella mañana de primavera en Gerona, y observé el panorama: la bahía de Tesalónica, la ciudad entera con sus mezquitas, iglesias y sinagogas, los montes a mi espalda, todo podía abarcarse con la vista.

Finalmente, cuando el trabajo estuvo concluido, Salomón mandó al herrero hacer un cerrojo que se adaptara a la llave de la casa del call, y sobre el portal colocó un azulejo de colores que decía: “Casa de la Memoria del Call de Gerona”.

 

                             Fragments de “La casa de la memoria” de Lucía Graves- 1999

 

Una novel.la apassionant, que no només ens demostra la importància de la memòria, sinó que també ens acosta a la rica cultura jueva. Per entendre les persones que titllem de diferents, ens hem de dignar a intentar coneixer-les. Deixar que ens expliquin la seva història, els seus costums, les seves creences. Permetre que comparteixin amb nosaltres la seva memòria, que és justament allò que són i atrevir-nos a compartir amb ells allò que som nosaltres, que és el que recordem haver après i viscut.

 

Estrella Pisa